Polseres grogues (o sobre Armstrong i el dopatge)

Deixa un comentari

Les declaracions de Lance Armstrong reconeixent haver-se dopat han portat cua. Deixo una breu reflexió publicada a La Vanguardia (secció Participació). Alhora que alguna frase més per a que pensem si tot plegat no hauríem de repensar tota aquesta qüestió del dopatge. 

El cas Armstrong és l’enèsim exemple d’un esportista confessant penedit haver-se dopat. Fins aquí res novedós. Tampoc cal ser ingenu pensant que el perdó respira veritat. L’encotillament de les seves paraules segueix una estratègia de defensa del seu patrimoni i futur abans que un vertader reconeixement de culpa. Alguna cosa tipus “ho reconec ara abans que ho perdi tot; o això vagi a pitjor”. Encara que revestit amb certa emoció. Un recurs que pot funcionar bastant perquè els Estats Units redimeixin a un personatge que, a part d’esportista, s’ha convertit en un referent per la seva lluita personal i fundacional contra del càncer. I que també ha professat aspiracions polítiques.

En cap moment s’ha de dubtar de les seves qualitats esportives. Al contrari, Armstrong seguirà estant entre els millors ciclistes de la història. L’ajuda il•legal (i sembla que freqüent) no ha fet que hagi guanyat Tours amb facilitat. El que sí que el situa en una posició desigual cap a qui està complint les normes, en el sentit de la pròpia competició. Però qüestiona el personatge públic que s’ha passat anys venent discursos d’innocència i donant lliçons d’ètica i superació, denunciant a qui l’acusava, delatant trets del seu propi caràcter.

En qualsevol dels casos, tot plegat ha de servir-nos per plantejar-nos algunes qüestions que evitin fer-nos caure en discursos buits:

D’entrada, compte amb parlar de certes ètiques en la qüestió de l’esport professional. No oblidem que es mouen milions d’euros en contractes per guanyar una prova de 3500km pedalejant en només pocs minuts menys que el segon classificat. Com tampoc justifiquem demagògicament que el dopatge és una negativa influència per a nens i joves, o que transmet valors de dubtosa moralitat. El repte no és prohibir el seu ús, sinó de donar respostes sensates a una complexa qüestió que ja fa temps que està subordinada a exigències comercials, esportives, econòmiques, etc. que ens costa afrontar.

D’altra banda, l’esport professional obliga a repensar les lògiques d’esforç i resistència. I és evident que certes pràctiques poden ajudar a millorar sota certs marges de seguretat. Tampoc venguem una idea de salut i benestar si del que es tracta és d’esports de fons i competició. Acceptant aquesta realitat evitaríem, probablement, evitar un ús excessiu de substàncies dopants, de major risc, i apel•lar a la moderació i millor control.

Fóra bo que l’exemple servís per regular un tema, l’ús de substàncies en l’esport professional, en el qual l’arxirepetida política de la “tolerància zero” sembla no donar resposta a una pràctica bastant instaurada i tolerada durant anys. Pot ser més educatiu afrontar aquesta realitat, posant el debat damunt de la taula, que seguir escoltant estranyes justificacions sobre bistecs contaminats, cremes per a la pell o altres varietés davant un nou positiu. Encara que obrir el debat sobre la regulació de l’ús de substàncies en l’esport pofesional, mal anomenat dopatge, resulti encara, al segle XXI, políticament incorrecte.

Back in Austin and just layin' around...

Back in Austin and just layin' around...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Protected by WP Anti Spam