Article publicat al Social.cat
Clica aquí per accedir a la font original

Spot Yerba Portugalete www.kolokon.com

Si fem una lectura sobre com estem vivint els usos adolescents de la marihuana veurem que és sempre motiu de polèmica: gairebé tot consum es llegeix com un problema, amb visions esbaixiades –ens costa acceptar que existeixien diferents nivells i gravetats-, amb força polarització –abstinència o abús- i s’utlitza com a pretext i excusa d’altres problemàtiques socials i estructurals. És frequent analitzar la realitat de les persones adolescents, del fenòmen del consum de drogues i de la prevenció en general sota paràmetres propis d’èpoques passades. I l’escenari actual ha evolucionat força: tant pel que fa a la pròpia adolescència, a la questió del propi consum, les preocupacions socials, les perspectives de futur, pel que fa a la més que possible regulació a mig termini, etc. Com la pròpia situació social en temps de crisi.

Tendim a comparar les adolescències actuals amb les que vam viure els adults d’ara. I el que està clar és que les coses han canviat. I molt: el paper de la família, l’escola, la política, la dimensió social i econòmica, la transició al treball, el molt que s’allarga el període adolescent… Durant els últims anys els nostres futurs adults han depès cada vegada més de la sobirania del mercat, l’individualisme i de la nostra patològica (hiper) protecció. Les nostrescarrinclones fòrmules comunicatives han provocat que els xavals cada vegada ens vegin com a adults i professionals més allunyats i el que és pitjor, menys referents. Més en un moment en que cal replantejar les lògiques de relació i recerca d’informació davant de la que podríem denominar -pel que fa al context 2.0- generació Facebook.

El context actual de crisi fa que recuperem vells discursos buits en continguts projectats en els termes de moda: emprenedoria i esforç. Com dèiem en un article anterior, ‘en èpoques de dificultats reals hem vist els resultats de la bombolla de  la hiperprotecció. Fa anys que domina un discurs excessivament proteccionista. Infants, adol·lescents  i joves que hem tractat com a vertaders tresors i sobre els que hem vetllat perquè no els hagi faltat res. Mentre hem viscut en l’abundància hem exagerat la seguretat, no necessàriament material, deixant de banda algunes qüestions per debatre i pensar: no estàvem frenant la seva capacitat d’autonomia, dificultant l’assumpció progressiva de responsabilitats, o fent de qualsevol risc un problema? Ara que ha petat la bombolla, potser que apostem per un discurs més autocrític. No valen els discursos retrògrads. Sobretot aquells que ens recorden que el passat educava millor. I que disposàvem de més -i millors- valors’. 

Pel que fa a les drogues, actualment el panorama és diferent al d’anys enrere. Així com les noves formes d’exclusió i inclusió social. Ens recorden les enquestes (que sovint es fan servir per criminalitzar), i també molts professionals que coneixen xavals (perquè treballen amb ells des del seu dia a dia, al carrer, a la xarxa …) que tenim una generació d’adolescents -en comparació amb els seus precedents- bastant tranquils, conscients i responsables pel que fa a drogues es refereix.  Analitzant amb una mica de detall els últims estudis (OED 2012, pàgina 10), ens indiquen que ‘entre los estudiantes, se registra una caída del consumo a partir de 2004 para todos los indicadores temporales. Se observa un ligero descenso de la continuidad en el consumo (número de personas que han probado la sustancia alguna vez en su vida y han continuado su consumo en el último año y en los últimos 30 días).’ Així doncs tenim, per una banda, uns nois i nois relativament tranquils pel que fa a la seva relació amb el cànnabis, i un posterior discurs que manté l’alarma, que no alerta, sobre aquest.

Tot plegat comporta que es realitzin imaginaris propis que acaben sent els socialment dominants: el consum es viu com a generalitzat, normalitzat, de fàcil accessibilitat, en constant augment, en edats més precoçes i viscut com a conseqüència d’una mala gestió en l’àmbit de la decisió personal, la relació grupal,  el context social i una suposada pèrdua de valors projectats en l’hedonisme i la prioritat pel consum fàcil. Compte en simplificar qüestions que són força complexes. Com ja hem comentat en nombroses ocasions, la fulla de Maria no ha de fer ombra a problemes més greus i seriosos dels joves i adolescents. Més quan aCatalunya, la taxa d’atur una vegada finalitzat el 2012 representa el 52,1% entre les persones de 16 a 24 anys, destruint-se durant l’any un 17,5% dels llocs de treballat ocupats per joves de 16 a 29 anys. Traduït: un de cada dos joves de menys de 25 anys que vol treballar no troba feina.  I les retallades en educació i la LOMCE posen en perill la supervivència d’itineraris formatius i ocupacions per adolescents que han estat exlosos (o s’han exclòs) del camí acadèmic.

En aquest sentit, les recents dades aportades per l’última Enquesta de Població Activa (EPA) ens ensenyaven com durant l’últim any, la taxa d’activitat entre els joves de 16 a 24 anys ha patit una lleu disminució, conseqüència, principalment de l’exili laboral a que s’han vist obligats milers de joves.  Un quasi obligat exercici social i esforç que la Ministra de Treball ha significat positivament fa pocs dies amb el cínic terme de ‘mobilitat exterior’.  Possibles conseqüències: depressió o cabreig social. Amb les seves consequents respostes: passivitat o ràbia.

Pel que caldria que comencéssim a trobar algunes respostes per certes preguntes:  com respondre a aquesta situació de complexitat i de caire estructural? Com afavorir ocupacions que generin motivació? Com donar resposta a una situació complexa de malestars i dificultats, sense centrar-nos en el consum com a font d’aquests?

L’acció educativa i preventiva

El consequent discurs preventiu i d’atenció dificílment respon a aquestes necessitats més evidents: com fer que aquelles persones a les que ens dirigim ens escoltin, o que els resultem útils? Com passar de grans campanyes a missatges clars, propers i que generin responsabilització? Com establir mecanismes de seguretat vers pràctiques problemàtiques? Com agrupar informació, coneixement, experiència, utilitat de la informcaió? Com evitar que el model de ‘la informació objectiva i de caràcter científic’ sigui el dogma dominant? Hem incorporat noves metodologies, com la reduccció de danys. Però, hem acceptat la filosofia de base? Som conscients del fons del discurs d’aquesta filosofia de treball?

És força present que en el context d’intervenció preventiva amb adolescents, bàsicament l’escolar, es prioritzi la visió sanitària del consum i la de les conseqüències legals per davant d’una més centrada en la presa de decisions i com pensar en els propis projectes vitals (personals i col·lectius). Un bon exemple és l’augment de demandes dels centres de secundària de sessions conduïdes per personal sanitari i dels cossos de seguretat sota el paradigma de la informació  (necessàries però no suficients).

Un altre exemple d’intervenció molt present en els últims anys ha estat el desenvolupament de mesures educatives adreçades a persones adolesncents sancionades per consum de drogues, com a resposta a la vigència de la llei 1/92 de Protecció de Seguretat Ciutadana (popularment coneguda com a Llei Corcuera) i de la seva aplicació. Degut al propi contingut d’aquesta llei, de dubtosa eficàcia, aquestes mesures educatives són enteses sovint com a “reparadores” o “correctores del fet causat”.

D’aquí sorgeixen visions diverses, fins i tot contradictòries, dels processos vinculats a l’intervenció educativa, psicològica i social. Ens basem en l’antiga idea proposada per Funes (1982) de que la pretensió educativa del programa és “ocupar-se adequadament i en els moments útils de que els adolescents rebin respostes, especialment quan els seus comportaments no són socialment acceptables, i millor encara, quan més enllà d’incomodar socialment, poden esdevenir destructors de la seva pròpia persona”.

Hem de pensar en algunes idees per a la intervenció,  tot i ser conscients que aquest discurs no coincideixi amb el d’alguns professionals. Ni de molts ciutadans:

En primer lloc, caldrà que (re)pensem què significa prevenir. No és només evitar el consum, ni només fomentar l’abstinència. També es potenciar la responsabilitat, la presa de decisions, l’autonomia. I evitar-se problemes. Sovint són criticades les estratègies de reducció de riscos quan són aplicades a adolescents. Sembla que la no-majoria d’edat ha de ser l’excursa perfecta per abstenir-se, apel·lant qüestions pròies de la maduració d’aquest cicle vital, alhora que donant afirmacions científiques per confirmar aquests plantejaments. En qualsevol dels casos, i independentment de quines siguin les opcions professionals i visons vers el consum, estem obligats a plantejar propostes de convivència en la líniea de reducció i gestió del propi consum: no es tracta d’una feina concreta, sinó d’una línia d’intervenció que pot fer-se present a qualsevol actuació (converses, tallers, materials, etc); és un punt de partida: com consumeixes i seguiràs fent-ho, primer reduïm la possibilitat d’aparició de problemes; implica posicionar-se d’una forma concreta davant la persona consumidora: de manera que es senti respectada i acceptada, pel que permetrà introduir informació molt més permeablement; i segueix contemplant l’abstinència com la manera més segura d’evitar-se problemes amb les drogues.

En segon lloc, treballem pensant que el nostre paper professional és el d’esdevenir referents positius (Funes, 2010). Necessiten persones adultes que responguin amb confidencialitat i sinceritat a les seves cabòries. Que no els repeteixen els discursos que ens alguns contextos no els han parat de repetir. Que substitueixin la intranquil·litat que suposa el coneixement de determinades maneres de fer –i que suposen un risc -, per la confiança en la eficàcia i competència dels seus recursos. Sense oblidar-nos de la prèvia més important: per influir amb certa lògica en la vida d’algú abans has d’haver esdevingut útil i referent per aquest.

En tercer lloc: el focus origen dels problemes són diversos. Dit d’una altra manera:  darrere de molts consums problemàtics s’amaguen altres problemes. Bàsicament de relacions socials, amb un mateix i amb la família. Apareixen, sobretot, quan es barrejen estils de vida i malestars associats amb el propi consum, i certs hàbits adquirits. Pel que té sentit que la majoria d’intervencions es centrin en les dinàmiques familiars i les del propi adolescent/jove pel que fa a ocupacions, relacions socials, etc. Oblidant-nos sovint del paper del consum. L‘experiència ens diu que molts adolescents regulen el seu consum en funció de les seves ocupacions, i les pròpies motivacions vers aquestes. Depèn quins casos només necessitaran pautes preventives. D’altres potser requeriran atenció i seguiment. Existeixen diferents graus de problematicitat. No podem posar-les totes al mateix sac.L’abstinència (no fumar) no pot ser l’única manera de regular-se.

I si fumen porros, què?

Entenem que davant un adolescent consumidor de cannabis devem oferir respostes educatives, que tinguin per finalitat responsabilitzar al propi subjecte vers el tema de les drogues o altres qüestions de la seva vida alhora que acompanyar-lo en el seu procés de desenvolupament. La nostra intervenció adulta passa, principalment, per estar allà, esdevenint referents útils promoguent responsabilitat i autonomia. Paral·lelament, és obligació nostra oferir els serveis i estratègies pròpies de reducció de riscos i prevenció selectiva i/o indicada per afavorir que es realitzin consums amb pocs problemes. Alhora: afavorir processos de reflexió entorn l’ocupació del temps i la relació de perspectives entre el present i el futur a curt-mig termini. I com més es tingui en compte la dimensió comunitària, millor (coneixement i acompanyament a recursos, implicació al seu barri-poble-ciutat, etc).

Caldrà “vendre” l’abstinència com una de les eines més segures per evitar-se problemes. I no, en canvi, l’única, i punt. Doncs negarem una realitat present i que seguirà essent. Davant d’un missatge ineficaç –i poc realista- tipus “No a les drogues” caldrà educar-los en la responsabilitat. I aquesta no només passa per ser abstinent, sinó per fer un bon ús de la prudència, la conseqüència i el sentit comú (“comú?”). A més, podem aprofitar per educar i potenciar el sentit crític com a bona manera de fer front al consum –de tot, no només de cannabis-, autèntica pedra filosofal de l’adolescència.

Haurem de fer-los veure que el seu consum té poc a veure amb els tractaments de malalties com el càncer, i que la “necessitat” de relaxar-se -una de les excuses recurrents- ha de ser més pròpia de persones amb més responsabilitats que no pas ells. Caldrà que entenguin que tenen obligacions formals –principalment, acadèmiques- i que han d’aprendre a gestionar el seu temps lliure de manera que no afecti el seu dia a dia. I fer-los veure que madurar empanat, fent un ús dels porros com si d’un activitat extraescolar es tractés – o estant davant d’una pantalla d’ordinador disparant o xatejant masses hores al dia- no és, probablement, la millor manera de tirar endavant.

Tindrem en compte que el consum es dóna majoritàriament en grup, i que una bona manera de diferenciar-se del grup es desmarcar-se d’allò que sovint es diu que fa la majoria.

En resum: del ‘pensa en tu, i tu decideixes’, al ‘sigues tu mateix, tenint en compte el que t’envolta’; del “ja sé que em passo’ a ‘planteja’t i motivat alguns canvis’; del ‘ho porto bé’ al ‘porta-ho millor’; de ‘l’estic estancat’ al ‘canvia de context’; del ‘el problema són els porros’ a ‘el problema ets tu’; o del ‘vaig per lliure’ a ‘tingues pautes d’ús’*.

Haurem d’avisar-los de la seva il·legalitat. I les confusions presents en els mitjans de comunicació, així com les contradiccions viscudes al carrer i d’altres que creixen als balcons o en armaris d’interior, no ens ajuden gaire. Si posem una qüestió de moda –i la Marihuana, n’està -, tenim més risc de cridar l’atenció que no pas de dissuadir els potencials consumidors. La discreció –que no passotisme o tolerància- és una bona manera d’educar i d’intervenir. De fet, tampoc cal esverar-nos davant d’un possible debat constructiu sobre la seva regulació legal, mal anomenada legalització, per fer front al paroxisme actual.

Transmetrem que el tema de les drogues genera beneficis a qui en participa de la venda i problemes a un sector de la gent que les consumeix. Pel que estarà bé trasmetre solidaritat davant les persones que han tingut problemes, fugint de deiscursos individualista de l’estil ‘és la teva vida’.

I promoguem un discurs crític davant el nou context social, que amb l’excusa de la crisi, ha fet de l’austeritat, de l’indivualisme i de la dimensió econòmica el sentit de la seva existència. Si no ho fem, probablement, com hem comentat en nombroses ocasions, estem fent, una vegada més -mai millor dit- senyals de fum**.

Fonts utilitzades (a part dels enllaços del text):

Bernabeu, J. (19 de maig de 2010). Porros, adolescències i senyals de fum. SobreDrogues.net. http://sobredrogues.net/porrosadolescencies

Bernabeu, J. (6 de febrer de 2013).  Joves, cultura de l’esforç i temps de crisi. Social.cat.http://www.social.cat/opinio/3356/questions-socioeducatives-sobre-la-cultura-de-lesforc-en-temps-de-crisi

Funes, J. (2010). 9 ideas clave: educar en la adolescencia. Graó.

González, C., Funes (1987). Delinqüència juvenil ; justícia i intervenció comunitària. A Papers d’Estudis i Formació. Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya.

Observatori català de la Joventut (2012). Situació laboral de les persones joves a Catalunya 4t trimestre de 2012. Informe elaborat a partir de les darreres dades de l’Enquesta de Població Activa. Generalitat de Catalunya.http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/E-Joventut/Recursos/Tipus%20de%20recurs/Documentacio/Arxiu/Document/Informe_EPA_12_4rt_trimestre.pdf

Observatorio Español sobre Drogas (2012). Informe 2011. Folleto resumen 2011. Plan Nacional sobre Drogas. Ministerio de Salud.http://www.pnsd.msc.es/Categoria2/observa/pdf/FOLLETO_OED2011.pdf

* Idees treballades amb el company, amic i educador Lluís Cucurull en la nostra pràctica professional. I exposades també en la jornada CocaOnline en aquesta sessió el passat desembre de 2011 anomenada ‘Els usos adolescents de la cocaína”:http://sobredrogues.net/cocaonline

** Article pensat i premsat a Les Planes de Son després d’una bonica jornada i conversa posterior amb els companys i professionals pallarencs Aram, Vero i Silvia.

Deixo l’article escrit al bloc JoanSeguidor. Penso que un dels bloc de reflexió i anàlisi més ben escrits sobre el món ciclista. Tot un privilegi que el company Iván Vega m’hagi ofert aquesta possibilitat. Segur que molta gent no compartirà aquesta opinió. L’únic que crec és que si es regula el tema de l’ús de subtànces en l’esport professional  (simplificant: que es pot prendre i que no, com, quan, etc) serà tot més sensat, realista, i en aquest llavors podrem parlar de veritables tramposos, doncs no segueixen el reglament. L’ajuda externa (es digui o no dopatge) ha estat, està i estarà. Acceptar-ho no és fer marxa enrere. Si no què es pot -i per què- i que no.

Font: JoanSeguidor.com
Accedeix a la font original clicant aquí. 

Escribo esta entrada ‘a petición’ del compañero Iván y, francamente, me da un poco de miedo. Pese a mi trabajo, no soy un experto en psicología deportiva ni medicina del deporte. Ni me considero un gran deportista. Simplemente un practicante del bello deporte del ciclismo. Con mucha motivación, que no rendimiento, y  muchas horas de sofá viendo carreras por televisión.

He disfrutado de niño con Perico, Fignon y Lemond, de adolescente con Induráin, Rominger, Bugno, Chiapucci, de más joven con Escartín, Montoya, Beloki, Zulle o Armstrong  (pese a que siempre me ha costado digerir el personaje) y actualmente disfruto de los Valverde, Contador, Cancellara, Froome, etc.

Todo este tiempo siempre con el ciclismo empapado de escándalos alrededor del dopaje. Con una impresión ‘rara’. Si bien uno está un poco metido en el mundo cuesta tener una visión más o menos definida como aficionado, e incluso como ciudadano. Esta semana Gaumont,famoso por, aparte de su carrera como ciclista, relatos que describían perfectamente ciertas prácticas de dopaje en sus años de profesional, ha entrado en coma. Y tras los malogrados casos del Chava, Vanderbroucke o Pantani uno teme lo peor por su salud.

Recordemos algunos de los últimos episodios que han resultado vergonzosos para el ciclismo. Por citar algunos: el numerito de Ricco jurando por la vida de su madre que nunca se había dopado, el grande de Vinokourov apelando a una caída su extraño cambio de sangre, Landis asumiendo su defensa a través de donaciones de seguidores que creían limpio, o Rasmussen diciendo que había pensado suicidarse tras ver que la gente no creía en su inocencia.  Y ¿qué decir del extraño caso del bistec de Contador?.

El caso Armstrong es el enésimo ejemplo de un deportista confesando haberse dopado aparentemente arrepentido. Hasta aquí nada nuevo. Tampoco se debe ser ingenuo pensando que este perdón respira verdad. El encorsetamiento de sus palabras sigue una estrategia de defensa de su patrimonio y futuro antes que un reconocimiento de culpa verdadero. Algo tipo “lo reconozco ahora antes de que lo pierda todo; o esto vaya a peor”. Eso sí, todo disfrazado de cierta emoción. Un recurso que puede funcionar bastante para que Estados Unidos redima a un personaje que, aparte de deportista, se ha convertido en un referente por su lucha personal y fundacional contra del cáncer. Y que también ha profesado aspiraciones políticas.

En ningún momento se debe dudar de sus cualidades deportivas. Al contrario, Armstrong seguirá estando entre los mejores ciclistas de la historia. La ayuda ilegal y frecuente no ha hecho que haya ganado Tours con facilidad aunque lo sitúa en una posición desigual hacia quien está cumpliendo las normas, en la lógica de la propia competición. Pero cuestiona el personaje público que se ha pasado años vendiendo discursos de inocencia y dando lecciones de ética y superación, a menudo ocultando otros rasgos curiosos de su propio ego.

La Operación Puerto también ha destapado que no estábamos hablando ni de casos aislados ni de estrategias pequeñas. No todo ciclista se dopa, obviamente, pero han aparecido verdaderos montajes entre equipos.

Existen ciertas similitudes entre el debate sobre la legitimidad del uso de sustancias, sea con finalidades recreativas, medicinales o para la mejora del rendimiento. Si bien su consumo dista por lo que a finalidades se refiere, debe distinguirse entre quien usa sustancias para mejorar el rendimiento, a quien las usa para conseguir ciertos estados placenteros o no. El momento actual debe servirnos para plantearnos si la política sobre su consumo está dando los resultados esperados. Y si cumple un planteamiento lógico: hagamos una lectura críticamente de los hechos y revisemos la inutilidad de algunas propuestas. Destaquemos al menos un par de cuestiones para no caer en discursos vacíos.

De entrada, cuidado con hablar de ciertas éticas en la cuestión del deporte profesional. No olvidemos que se mueven millones de euros en contratos por ganar pruebas de 3.500 kilómetros pedaleando con apenas pocos minutos menos que el segundo clasificado. Como tampoco justifiquemos demagógicamente que el dopaje es una influencia negativa para niños y jóvenes, o que transmite valores de dudosa moralidad. El tema del dopaje debe afrontarse como una cuestión de salud y no de moral. El reto no es prohibir su uso, sino dar respuestas sensatas a una compleja cuestión que ya hace tiempo que está subordinada a exigencias comerciales, deportivas y económicas que deberían regularse.

Por otro lado, el deporte profesional obliga a repensar las lógicas de esfuerzo y resistencia. Tampoco vendamos cierta idea de salud y bienestar si de lo que se trata es de deportes de fondo y competición. Y es evidente que ciertas prácticas de ayuda externa  pueden ayudar a mejorarlas, si se cumplen unos márgenes de seguridad (y eso lo dicen Eufemiano y muchos otros médicos). Aceptando esta realidad evitaríamos, probablemente, evitar un uso excesivo de sustancias dopantes, y de mayor riesgo, y apelar a la moderación y mejor control.

Destaco un artículo del Doctor Fernando Caudevilla, experto en el uso de drogas, que nos habla de la realidad del uso de sustancias dopantes en el deporte amateur. Y acierta cuando dice que ‘muchas de las sustancias empleadas en suplementación deportiva cuentan con suficientes ensayos clínicos como para poder proporcionar al usuario interesado en utilizarlas consejos sobre cómo hacerlo de forma razonablemente segura, aunque son pocos los profesionales sanitarios interesados en este aspecto y el uso de anabolizantes con fines estéticos sigue siendo un tabú’

Todos los ejemplos y prácticas explicadas por Armstrong, Manzano, Gaumont y Millar nos enseñan que un imprescindible control sanitario y de seguridad hacia las personas brilla por su ausencia. A la vez, el mercadeo y oscurantismo de la estrategia nos obliga a perder mucho margen de seguridad. Estos ejemplos deberían servir para regular un tema, el uso de sustancias en el deporte profesional, en el quela manoseada política de la “tolerancia cero” parece no dar respuesta a una práctica bastante instaurada y tolerada durante años. Si el planteamiento de ‘Lissawetsky’ ya iba por esta dirección, parece que todo lo que le sigue también.

Ha quedado sobradamente demostrado que las políticas de control de la oferta, persecución del individuo y prohibición generan más problemas que no soluciones, y son contraproducentes, pues aumentan el consumo a pesar del pretendido control de la oferta. El reto es abrir el debate de la regulación legal. Eso sí, utilicemos un discurso maduro y coherente. Es decir, reconducir la inversión a perseguir la oferta a favorecer una demanda controlada: mayor dedicación en investigación, prevención e información.

Puede ser más sensato afrontar esta realidad, y discutirla, que seguir presenciando brindis al sol ante un nuevos positivo: extrañas justificaciones sobre bistecs contaminados, cremas para la piel, o sobre como medio pelotón está afectado por asma. Y más cuando todo esto se descubre años después y los implicados o no están o no quieren estarlo.

Los que temen a este proceso apelan a que los beneficios de regular el dopaje  en el deporte profesional causarían el posible aumento difícilmente demostrable del consumo y los problemas de salud. Pero obvian aspectos positivos que podríamos controlar:

(1) se tendría una práctica más controlada (conocimiento de las sustancias y su administración);
(2) situaría los deportistas en espacios más “seguros”, por tanto, controlados;
(3) dispondríamos de más control de la accesibilidad. Y un sinfín de etcéteras.

Aunque abrir el debate sobre la regulación del uso de sustancias -que no dopaje- en el deporte profesional -no sólo en el ciclismo- resulte aún, en el siglo XXI, políticamente incorrecto.

Fotos del debat

Aquest passat divendres el col·lectiu de La Pera de Calldetenes va organitzar una xerrada-debat al voltant de la marihuana. Estava molt currat i ens van demanar una exposició a tres persones diferents: Mossos d’Esquadra de Vic i Jaime Prats (editor de la Revista Cáñamo i President del Club de Tastadors de Cànnabis del Collsacabra).  A partir de diferents blocs per discutir:

1. Què veiem al nostre lloc de treball?
2. Quines dificultats tenim per abordar el consum de marihuana?
3. Què proposem a la nostra població destinatària?
4. Què pensem sobre la regulació?

Ja he comentat en moltes ocasions la necessitat d’abordar el tema diferent (aquí uns exemples). No fa gaire escrivíem aquí i al SobreDrogues: ‘El debat a plantejar doncs no és sobre quins problemes provocarà aquest procés. Sinó com construir un procés constructiu de regulació legal del consum de cànnabis. Ha quedat sobradament demostrat que les polítiques sobre drogues són problemàtiques, generant més problemes que no solucions. I contraproduents, ja que augmenten el consum malgrat el pretès control de l’oferta. El repte és obrir el debat de la regulació legal, mal anomenada legalització. Sense pors ni embuts. Vist el què, tenim poc a perdre. Això sí, utilitzem un discurs madur i coherent. És a dir, reconduir la inversió a perseguir l’oferta a afavorir una demanda controlada: major dedicació en educació i prevenció. El consum de drogues genera beneficis a qui en participa de la venda i crea conflictes a un sector de la gent que les consumeix (…) Ara més que mai hem de saber “vendre” l’abstinència com una de les millors eines per evitar-se problemes. I aquesta no només passa per ser abstinent, sinó per fer un bon ús de la prudència, la conseqüència i el sentit comú (“comú?”). Però no hem d’utlitzar-la en exclusiva. Doncs negarem una realitat present i que seguirà essent (…) Centrant-nos en el cànnabis, potser caldrà apostar per educar en la responsabilitat. I no en un missatge sobradament ineficaç –i poc realista- tipus “No a les drogues”.’  

Deixo la presentació que vaig fer servir durant el debat:

• No fa gaires dies els companys de Políticas de Drogas publicaven aquest article xulo al TNI: ‘El presente continuo de los clubes de cannabis en Catalunya’

Per accedir a la totalitat del monogràfic

Revista CONVIVES nº3 – abril 2013 by CONVIVES

La Subdirecció General de Drogodependències de la Generalitat va organitzar el passat 20 de març una jornada al voltant dels programes edcuatius alternatius a les sancions administratives per consum de drogues adreçats a adolescents (menors d’edat).

Deixo la presentació de la sessió que hem fet que tenia com a finalitat plantejar una revisió del treball preventiu, educatiu i d’acompanyament que es fa amb les noies i nois sancionats. I que hem publicat al SobreDrogues.net.

Disposeu de més informació sobre el programa en aquest enllaç: www.sobredrogues.net/alternativa. Estem a l’espera de la publicació d’un article que desenvolupa la qüestió presentada en aquest guió.

Arran tot el fenomen Informer i d’altres successos dels últims dies el tema xarxes socials està de moda. No fa gaire deixava una entrada al mateix bloc. Aquest dimarts vam realitzar, conjuntament amb en Josep Castillo (company de la UVIC i professor de l’Escola Pia de Granollers) i en Toni Portell (CIFE) una xerrada-col·loqui sobre l’impacte de les TIC en adolescents i joves. Deixo la presentació alhora que el vídeo que han gravat els companys de la UVIC.

Vídeo de la xerrada:

Presentació:

I si es passen tot el dia connectats, què? from jordibernabeu

Xulo, divertit i enriquidor poder explicar l’experiència de treball -i algunes idees- amb companys ben avinguts i que s’ho curren.

Publicat a social.cat
Accedeix a la font original clicant aquí. 

Els professionals que treballem amb adolescents i joves escoltem cada veda més freqüentment discursos que reclamen i proposen recuperar la cultura de l’esforç com a camí per sortir-se’n de les dificultats actuals. Des de l’obamià “Yes, we can” -alguna cosa tipus si t’hi esforçes, pots sortir-te’n o qualsevol citutadà pot ser el que es proposa- a les recurrents reclamacions en molts dels discursos nacionals de la Conselleria d’Ensenyament.

Poc impera l’autocrítica i cada vegada pequem més de ser excessivament conservadors. Esquivem la qüestió social i són frequents els missatges que ens arriben darrerament que reinvindiquen més jerarquia, culpen l’excés de permissivitat i demanen altivament recuperar el valor de l’esforç. Intervenim amb joves oferint respostes institucionals que no veuen més enllà que normes i sancions. Si bé és cert que sovint ens manquen rumbs, no oblidem que recuperar o construir discursos d’escasssa consistència ens pot provocar falses esperançes. Ningú dubta de la necessitat de l’esforç com a motor per al canvi, l’educació i l’aprenentatge però cal recuperar el valor crític associat al terme.

Ens recorda Sara Moreno (“Més cultura de l’esforç?”) que des d’una lògica social “la cultura de l’esforç es pot relacionar amb el que es coneix com a meritocràcia: reconèixer el talent, el mèrit, la motivació i l’esforç individual per sobre de la posició que s’ocupa en l’estructura social”. Un mèrit que socialment acaba associant-se als conceptes de remuneració i promoció. Barrejar conceptes com creixement, competitivitat i esforç té els seus riscos. Josep Ramoneda avisa (« La izquiera necesaria ») que “per moralitzar aquest sistema la hegemonía conservadora ha desplegat el discurs de la meritocràcia. El que la societat premia és el mèrit i obvia la posició. I el problema és que el mèrit està en funció de la posició”. Un discurs cínic perquè la nostra societat tendeix, per vici, a premiar el resultat per davant del propi esforç. I obvia la condició social vinculada a les desigualtats, utilitzant discursos facilistes al voltant del concepte de la mobilitat social. Fa temps que veiem que aquesta, metaforitzada en l’exemple de l’ascensor social, està prou estancada. En realitat, l’ascensor està espatllat -i no parat.

Qualsevol context crisi s’acompanya, consequentment, de demandes d’esforç col·lectiu. Emmascarades en les últims dos anys amb el pretext de les retallades. I que alguns ciutadans acceptem resignats tot i la flagrant promiscuïat entre poder, polítiques neoliberals i corrupció. Si se’ns proposa la cultura de l’esforç per superar l’actual crisi, recordem que aquesta no només és econòmica, sino que també sistèmica. Causada entre d’altres factors, per les ganes de pocs de conseguir-ho tot. Ara que el sistema ha petat, pot resultar cínic apel·lar a l’esforç col·lectiu per recuperar les destrosses que ningú volia veure mentre la bombolla de l’opulència anava creixent. Mentre esperem amb ansietat una porta de sortida a les dificultats actuals, no perdem la capactiat crítica davant un nou i esperat cicle de bonança. És per això que, situant-nos en el camp de la intervenció social, proposo tres reflexions:

En primer lloc, té sentit parlar d’esforç sempre i quan reconeguem i explicitem que les actuals desigualtats socials i educatives i l’origen social van més enllà que qualsevol al·legat a favor les capactitats individuals. És evident que l’èxit no només és una condició ni individual ni biològica. Va molt lligat a les condicions socials de vida. El mateix sistema reprodueix les desigualtats i evita la seva responsabilitat apelant a l’individualisme. Té sentit parlar d’esforç, alhora que lligar-ho amb el binomi privilegiats i desafavorits. Pocs xavals són els afortunats que, tot i tenir-ho tot en contra, acaben superant les dificultats i triomfant segons els paràmetres establerts. Jaume Funes (“Ètica, ensenyament i aprenentage”) ens avisava pocs dies enrere en una de les seves conferències que “el problema no és ser pobre, es donar per suposat que passa perquè un li ha tocat ser-ho”. Evidenciant afirmacions actuals amb poc criticisme al darrere.

Sempre hi ha sectors més afavorits que els altres. Les retallades en educació, sanitat, les retirades i restriccions dels subsidis, ajudes i beques, alhora que l’escassetat d’ajuts socials i la pujada de taxes i d’impostos augmenten de manera directa aquestes desigualtats. Els autors de l’últim estudi de la Fundació Jaume Bofill (“Crisi, trajectòries socials i educació”) ens alerten que “l’ascensor social funciona, però no arriba als extrems superior i inferior (…) Els nens pobres tenen catorze vegades més probabilitats de no cursar estudis postobligatoris que la resta”. En un món tremendament desigual, no té el mateix valor esforçar-se en funció de quina sigui la nostra posició social. Per a més depressió, posterioment, afirmen: “Aquest increment de les desigualtats costarà molt de pal·liar i superar un cop sortits de la crisi i ressituats ja del tot en el mapa de la globalització. Però costarà molt més si ara es deseinverteix en educació, ciència i innovació, autèntics conductors (drivers) de la recuperació econòmica”.

En segon lloc, no oblidem que certs discursos que proposen esforçar-se poden acabar, contraproduentment a la idea inicial, provocant fustració. L’últim informe de l’Observatori Català sobre la Joventut ens exposa una taxa d’atur juvenil que s’ha més que duplicat (38,4% en l’EPA del 4t trimestre de 2012), una proporció de joves que estudien que ha augmentat un 10,4% i una taxa d’emancipació que ha disminuït del 37% al 25,8% en els últims quatre anys. L’actual moment de manca d’oportunitats laborals i de sortides professionals per a una bona part de joves afecta, sobretot, aquells estudants qualificats que no troben una feina lligada al seu nivell de formació i les persones que, durant la bombolla, deixaren els estudis per treballar, però que ara es troben sense condició acadèmica que els permeti entrar en la difícil cursa per una feina. Expulsats i rebutjats per la pròpia dinàmica del mercat de treball.

En èpoques de dificultats reals hem vist els resultats de la bombolla de  la hiperprotecció. Fa anys que domina un discurs excessivament proteccionista. Infants, adol·lescents  i joves que hem tractat com a vertaders tresors i sobre els que hem vetllat perquè no els hagi faltat res. Mentre hem viscut en l’abundància hem exagerat la seguretat, no necessàriament material, deixant de banda algunes qüestions per debatre i pensar: no estàvem frenant la seva capacitat d’autonomia, dificultant l’assumpció progressiva de responsabilitats, o fent de qualsevol risc un problema? Ara que ha petat la bombolla, potser que apostem per un discurs més autocrític. No valen els discursos retrògrads. Sobretot aquells que ens recorden que el passat educava millor. I que disposàvem de més -i millors- valors.

En una societat que es mou constantment en el doble vincle Joves sense futur. Futur sense joves! es poden generar respostes desadaptives quan l’eqüació expectatives de vida-resultats no té sentit. Les comprensibles i sanes manifestacions juvenils són una reinvindicació per a la reinvindicació dels seus drets, una mostra de la seva frustració cap al sistema adult i una resposta davant d’un contracte social que ha acabat sent un engany. I més en un Estat que no té per cal·lefacció a les escoles o desmantela serveis públics bàsics però en canvi inverteix ingents quantiats d’euros en circuits urbans de Fòrmula 1, macroprojectes del joc, o regals a polítics de dubtosa procedència absolts de responsabilitat en la seva adquisició.

L’última reflexió té una vocació clarament educativa: l’esforç ha d’anar lligat, impepinablement, a dues gran variables: motivacions i expectatives. Ningú s’esforça perquè un altre ho imposi. La dinàmica de l’esforç implica trobar-li sentit a allò que un pretén assolir. Ens recorda novament i constant en Jaume Funes que l’esforç no només és una resposta individual, sinó que es tracta d’una dinàmica compartida. De participació i « implicació activa » d’ambdós costats: qui proposa i qui accepta.

L’acció educativa amb adolescents i joves ha de partir amb algunes prèvies irrenunciables: (1) No només s’esforçaran perquè algun adult els ho imposi. (2) Calen objectius clars, motivadors i certament il•lusionants perquè ens justifiquin el seu propi esforç. (3) Valorar si estem assolint ascendència educativa, és a dir, la nostra capacitat per influir amb sensatesa en les seves vides. (4) I proposar quelcom més connectat entre les nostres pretensions i les seves expectatives.

Fonts utilitzades i recomanades:

1. Irene Rigau reclama la cultura de l’esforç en la inauguració del nou espai de l’escola Sant Genís i Santa Agnès de Taradell. Departament d’Ensenyament. Generalitat de Catalunya 21/04/12. http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=146047&idioma=0&departament=4&canal=5
2. Més cultura de l’esforç? Diari ARA. 29/05/12. http://www.ara.cat/premium/opinio/Mes-cultura-lesforc_0_709129084.html
3. La Izquiera necesaria. Josep Ramoneda. RBA. 2012.  http://www.sellorba.com/la-izquierda-necesaria_josep-ramoneda_libro-ONFI520-es.html
4. Ètica, ensenyament i aprenentatge. Conferència de Jaume Funes al Cicle de debats de Rosa Sensat. Jaume Funes. 22/01/2013. http://www.edubcn.cat/ca/agenda/detall?44909
5. Situació laboral de les persones joves a Catalunya 4t trimestre de 2012. Informe elaborat a partir de les darreres dades de l’Enquesta de Població Activa. Observatori Català de la Joventut. http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/E-Joventut/Recursos/Tipus%20de%20recurs/Documentacio/Arxiu/Document/Informe_EPA_12_4rt_trimestre.pdf
6. Crisi, trajectòries socials i educació. Anàlisi longitudinal del PAD (2003-2009). Xavier Martínez i Antonio Marín. Fundació Jaume bofill. Desembre de 2012. http://www.fbofill.cat/index.php?codmenu=11&publicacio=564&submenu=false 
7. Llibres com a còctels molotov. Jordi Bernabeu. La Vanguardia Digital. 21/02/2012. http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/llibres-com-a-coctels-molotov%E2%80%A6/
8. El Codi Penal dóna poder però no autoritat. Jaume Funes. ARA. 29/10/2011. http://jaumefunes.com/system/files/ara%2023.pdf

Imatge: Vinyeta de Jr Mora publicada a Lainformacion.com el 17 d’agost de 2012.

Seguint amb la línia iniciada pel tema Informer i Gossip que ja vaig comentar en un altre post deixo un resum d’algunes reflexions en les que hem aparegut als mitjans degut a la tasca que fem a www.sobrepantalles.net.

1/ Sobre el boom de Gossip i Infomer, i algunes possibles conseqüències. La Vanguardia. 27 de gener de 2013.

2/ Informer 9 Nou by Jordi Bernabeu Farrús

3/ Privacitat i intimitat a la xarxa (Univers de formació)

4/ El fenomen informer (Univers de formació)

5/ Informer ARA (Més educació, menys rumors) 020213 by Jordi Bernabeu Farrús

6/ La Terrassa (1 de febrer de 2013) 

Deixo aquest Article publicat a www.lasdrogas.info sobre el consum adolescent d’alchohol arran de la publicació de l’últim estudi EDADES. De fet, és una adaptació de l’article publicat a social.cat.
Accedeix a la font original clicant aquí.

El pasado 23 de enero la Delegación del Plan Nacional sobre Drogas presentaba los resultados del último informe EDADES⁽¹⁾. Diversos medios publicaban en portada titulares alertando de los consumos abusivos de alcohol que se están dando durante el período de crisis y el consecuente aumento de las demandas de tratamiento⁽²⁾. Paralelamente, se aprovechaba para destacar el aumento del consumo entre jóvenes y adolescentes, definiéndolos, en esencia, como consumidores de riesgo.

Es evidente que, en la cuestión de las drogas, funcionamos a partir de ciclos de preocupación social, que a la vez generan estereotipos institucionales⁽³⁾: si durante épocas pasadas, secuencialmente, nos centramos en el consumo de heroína, cocaína y drogas de síntesis (tipo MDMA y derivados), lo que ocupa buena parte de nuestras cavilaciones y ocupaciones profesionales actuales es la cuestión del consumo de cannabis y alcohol por parte de jóvenes y adolescentes⁽⁴⁾. Caso aparte, queda para otro escrito, todo lo que concierne a consumo de medicación psiquiátrica.

Haciendo una lectura de los datos sobre consumo de alcohol y demandas de tratamiento veremos como la tendencia y las estadísticas presentan datos, aunque probablemente preocupantes, ciertamente estables en los últimos años⁽⁵⁾. En población adulta existe un ligero incremento. Pero en población adolescente y joven, éste incluso se reduce, siendo el número de borracheras el único patrón de conducta que aumenta significativamente⁽⁶⁾.

Por todo: ¿dónde debemos centrar nuestras preocupaciones? Si bien es probable que la coyuntura actual de crisis genera más problemas, el desempleo y la dificultad para acceder a tratamientos privados pueden haber favorecido el aumento de demandas hacia el sistema público de salud, evidenciando una mayor visualización del problema. Que ya tocaba. Tampoco olvidemos que, en épocas de depresión social (privación económica, altas tasas de desempleo, etc.), el alcohol llega a ser también un buen depresor. En cambio, en épocas de bonanza se relativizan los problemas, y nuestro umbral de alarma hacia lo que acontece o no problemático. De hecho, a menudo nos toca atender demandas tipo “ahora que no estoy haciendo nada me dan por sí bebo demasiado” . Cuestión que podíamos traducir a “cuando estaba ocupado era un tema que no se tocaba” . Todo ello acabo por somplificar realidades complejas.

En cuanto a jóvenes y adolescentes, y dejando de lado nuestra patológica hiperprotección hacia todas sus conductas, vemos como las borracheras son una práctica de riesgo que generan cierta preocupación. En los últimos 20 años se ha doblado el número de adolescentes y jóvenes (14-18 años) que se han emborrachado en el último mes. Se señala que es importante el patrón nórdico, que implica consumir mucha cantidad de alcohol en poco tiempo. El fenómeno del “botellón” probablemente tenga que ver. Aunque donde nosotros a menudo vemos motivos para la desolación profesional (jóvenes desmotivados, que priorizan el placer al esfuerzo, etc.), contrapone con los motivos de los propios jóvenes, que valoran su vertiente relacional, y hace más barato el consumo.

Ya que es un tema que genera tanta preocupación y se dirigen parte del dinero destinado a campañas de prevención y sensibilización, podríamos apuntar algunas ideas:

En primer lugar, debe imperar la sensatez y la ética por encima la excesiva moralidad adulta. Y revisar si la normativa actual es coherente. Es impensable pensar que hay que funcionar a partir de un planteamiento que tenga como punto de partida el no-es-normal-beber-alcohol-siendo-menor-de-edad⁽⁷⁾. No hay que olvidar que realidad-social y normativa-impuesta son dos conceptos que a menudo no participan del mismo concordato. Ni tampoco que la mayoría de los que ahora promueven este mensaje vienen de una época en la que de adolescentes podían consumir importantes cantidades de alcohol sin control adulto y con una normativa muy permisiva.

En segundo lugar, apelamos a una prevención que tenga en cuenta cuáles son las necesidades reales de jóvenes y adolescentes. Que entienda que no todo pasa por abstenerse o bien emborracharse (y “liarla”). Frente a esta doble lectura, sobre la que pivotan las interpretaciones principales, propongamos un discurso que potencie el consumo responsable y el disfrute de la moderación. Contemplando la abstinencia como “la manera más segura de evitarse problemas”. Pero no la única. Huyendo de grandes mensajes que sólo sirven para limpiar las conciencias de quienes los pregonan. Ante la última oleada de política conservadora que nos está llegando, habrá que detectar aquellas situaciones problemáticas a priorizar. Y trabajarlas. Para prevenir los riesgos asociados al consumo de alcohol -y no el consumo en sí- propongo tres: todo lo que tiene que ver con las peleas y violencia, la sexualidad y afectividad, y la conducción de vehículos y su gestión.

Por último: a nadie se le escapa una realidad evidente: vivimos en una sociedadculturalmente muy arraigada al consumo de alcohol que todavía no tiene claro qué mensaje transmitir para un consumo responsable. Y que esta cuestión es un asunto de interés económico. Business puro y duro. No utilizamos la excusa de la crisis para que empresas e industria -mercado en general- recuperen ciertos privilegios que disponían tiempo atrás y que perdieron gracias a la lucha de los sectores sociales y de salud. No es necesario estimular comportamientos que puedan comportar problemas. El sentido común -control, prudencia y moderación- es incompatible con ciertas promociones de ética dudosa y cargada de contradicciones. Claro que no todo es una cuestión de prevención y formación⁽⁸⁾.

Por último, no estaría de más revisar nuestros comportamientos adultos. Y ponerlos sobre la mesa. Si analizáramos en profundidad los datos reales de accidentes de tráfico, demandas de tratamiento, urgencias toxicológicas, etc. tal vez destaparíem nuestras incoherencias. Y probablemente nos plantearíamos que tendría sentido dirigir las campañas hacia un público de más avanzada edad. Aunque aquí sí que encontraríamos algunas resistencias. Pero así como vamos, si esto ocurre, probablemente ya no dispondremos ni de recursos para abordarlas.

Firmado: Jordi Bernabeu Farrús (psicólogo) @jordibernabeu - @sobredrogues
Servicio de Salud Pública (Ajuntament de Granollers)

(1) El resumen presentado por el PNSD: http://www.msssi.gob.es/gabinete/notasPrensa.do?metodo=detalle&id=2711
(2) Un ejemplo: El consumo de tabaco y alcohol sigue disparado en España elmundo.es/elmundosalud 23/01/2013 http://ht.ly/h43da
(3) Recomiendo el artículo de Oriol Romaní que hizo por el Congreso “Hablemos de drogas” en Barcelona el pasado 2009 (FAD y Obra Social de La Caixa): http://www.fad.es/sala_lectura/C2009_MR6_Oriol_Romani.pdf
(4) EDADES 11/12: “El Ministerio subraya su compromiso de redactar una nueva normativa para prevenir el consumo de alcohol en menores”http://www.msssi.gob.es/gabinete/notasPrensa.do?metodo=detalle&id=2711
(5) EDADES 11/12: “El 76,6% ha consumido alcohol en los últimos doce meses (78,7% en la encuesta anterior y el 62,3% lo ha hecho alguna vez en los últimos 30 días (frente al 63,3% de 2009/10)” http://www.msssi.gob.es/gabinete/notasPrensa.do?metodo=detalle&id=2711
(6) EDADES 11/12: “En cambio, asciende ligeramente el consumo de alcohol en forma de atracón (‘binge drinking’). El 15,2% de los encuestados ha consumido alcohol en forma de atracón en los últimos 30 días (14,9% en 2009). Esta forma de cosnumo de ‘riesgo’ se concentra en el grupo de adultos jóvenes de 20 a 29 años, de ambos sexos. Los datos también revelan que el 21,8% de los hombres de entre 15 y 19 años y el 17,2%  de las mujeres se han atracado alguna vez de alcohol en los últimos 30 días”http://www.msssi.gob.es/gabinete/notasPrensa.do?metodo=detalle&id=2711
(7) Lo comento a partir de la última campaña realizada por el Ministerio de Salud:http://www.alcoholenmenoresnoesnormal.es/
(8) Es sorprendente que el Gobierno, en su pack Ómnibus, plantee modificaciones que afectan directamente a las restricciones aplicadas en 2009 al sector privado de la industria del alcohol. Se permitirá otra vez la realización intensiva de acciones de promoción del consumo de alcohol, y en paralelo su publicidad.

• Este artículo es una adaptación del originalmente escrito el 8 de agosto de 2012 en el portal Social dehttp://www.social.cat/opinio/3087/a-voltes-amb-la-crisi-els-joves-i-la-bombolla-del-consum-dalcohol
• Protocolo para citar: Bernabeu Farrús, Jordi. Enero de 2013. Reflexiones sobre el alcohol a propósito del último informe EDADES. www.lasdrogas.info

Publicat a la secció de La Vanguardia (Digital – Col·laboració) i també a SobrePantalles.net.

• Clica aquí per accedir a la publicació de La Vanguardia
• Clica aquí també per accedir a SobrePantalles

Aquesta ha esset la setmana d’Informer i Gossip. Diferents mitjans han destacat la incidència i expansió d’aquestes noves aplicacions en el món de les xarxes socials. Ràpidament s’han estès i han arribat a molts territoris, majoritàriament sovintejats per adolescents i joves (instituts, universitats, escoles, etc.). Es confirma, una vegada més, el valor exponencial de la xarxa. I així com alguns mitjans han destacat positivament la seva expansió, i molts usuaris celebren la seva existència fent-ne ús, en un sector de públic ha despertat alarmes, associades a les pors pròpies d’un ús inadequat, més enllà del qüestionament de la seva utilitat. Probablement dedicarem temps discutint sobre si s’han de prohibir. I és evident que si es limiten poden generar-se efectes contraproduents i indesitjats. Certes regulacions, a internet, o es fan bé, o no es fan.

Com en tot, al seu voltant, existeixen bons i mals usos. I són problemàtics aquells que tenen per finalitat assetjar, desprestigiar, generar burla, difondre continguts nocius, entre d’altres. En qualsevol dels casos: faltar a la lògica del respecte. Amb Gossip i Informer, concretament, ens passa que ens hem saltat dos principis bàsics de funcionament, sense entrar a valorar en la qualitat del que allà es publica: l’anonimat i el sentit comú. I més si tenim en compte la dimensió col•lectiva i d’amplificació del missatge. Preocupen possibles faltes de respecte malintencionades i les seves conseqüències. De fet, sorpren veure amb la tranquilitat amb que mitjans catalans han tractat l’aplicació (que hagin estat catalanes ambdues fundadores potser ha relativitzat la qüestió…).

Si partim d’una perspectiva més analítica, veurem com tot el que s’entén per internet 2.0 -xarxes socials, bàsicament- ha esdevingut una revolució pel que fa a noves pràctiques de relació, comunicació, recerca i producció d’informació, alhora que gestió de la nostra identitat i quotidianitat. No podem reduir-ho només a canals o metodologies de comunicació. Implica un marc molt més ampli -relacional, de coneixement, d’aprenentatge-. Aquest nou entorn ha vingut per quedar-s’hi. I aquesta arribada ha esset tan ràpida, i avança a un ritme de vertigen que ens dificulta el poder parar-nos a reflexionar les seves formes d’ús. Adolescents i joves han esset, inicialment, el paradigma d’ús d’aquesta nova realitat, encara que cada vegada més s’han universalitzat pel que fa a qualsevol grup d’edat i col•lectiu.

Tot i aquest caràcter novedós, probablement no s’està inventant tant: es redefineixen espais clàssics de relació, que no desapareixen ni són substituïts, sinó que s’estenen a l’òrbita digital (perfils, identitats, grups, espais de trobada, etc.). No deixem d’anar a la plaça o al parc. Sinó que se’n creen de noves, tot i que digitals. I espai virtual i físic esdevenen complementaris, que no excloents. Tampoc hem inventat l’assetjament o les burles col•lectives. En tot cas, s’exponencialitza el nombre de receptors, redimensionant el propi missatge, reinventant quelcom que ja existeix -i existirà.

Tota primera lectura al voltant del 2.0 sempre serà en clau positiva: esdevé un element de construcció per davant dels posibles problemes que puguin comportar en la gestió del nostre dia a dia. Se’ns ha obert un nou món. I és evident que es necessita una reflexió seriosa i un posicionament consensuat. Retrobem de nou –afortunadadament- usos que afavoreixen la cooperació, participació, horitzontalitat, etc. En un rumb diferent al que probablement estem acostumats, amb els corresponents matisos a fer.

Tot plegat necessita una prèvia que amb freqüencia oblidem: eines amb moltes potencialitats poden presentar usos problemàtics. Pel que necessitarem d’un discurs preventiu i formatiu al voltant. Ens interessa crear un discurs sobre tot el que té a veure amb afavorir usos responsables, potenciar usuaris autònoms i crítics, al mateix temps que establir els mecanismes bàsics de prevenció i atenció dels riscos i problemes derivats del seu ús. Paral•lel al de l’emprendedoria, els community manager i altres conceptes de moda.

Algunes qüestions sobre les que hem d’estar pendents, i que hem de treballar:

(1) Sobre com construir la nostra identitat a la xarxa. Sobretot si tenim en compte que estem redifinint aspectes troncals com privacitat i intimitat.
(2) Caldrà definir uns criteris que determinin quins usos tenen un major risc, quins comporten problemes, i quins han de ser entesos a partir del concepte de la dependència.
(3) Compte amb la facilitat per difondre continguts inadequats. Independentment de la seva legalitat. Quin usos són més segurs que d’altres?
(4) Sent conscient dels interessos político-comercials que s’amaguen darrera de tot aquest comerç electrònic i tota la concentració empresarial al voltant d’aquest. I com ens pot afectar a la nostra vida. Com ens ha avisat en ocasions Dolors Reig: “Les nostres dades són el petroli del segle XXI”.

Avançarem a mesura que experimentem i participem d’aquest entorn. I gairebé segur que, a diferència d’altres fenòmens que ens ha tocat abordar, no té sentit plantejar posicions resistencialistes, que no acrítiques. Ben al contrari: és ara quan es necessita una reflexió sobre la ètica a la xarxa. Estem obligats a repensar-ho tot (tot). Cal que ens qüestionem aspectes bàsics: com utilitzar-les per millorar la nostra vida? En el món virtual calen educadors? Cal utilitzar les mateixes eines/perfils per a tot? Com emfatitzar i afavorir les bones pràctiques, que en són moltes? Quin discurs cal potenciar per evitar-ne usos problemàtics? I, en qualsevol cas, per aquells que plantejen una visió crítica, agafar-ne la part més reflexiva: quins seran els efectes de tanta hiperconnexió i hipervirtualitat? Com ajudar a construir comunitats a la xarxa? Quina finalitat té amagar-se darrera l’anonimat? L’eficiència i l’immediatesa de la xarxa són contraproduents a mig-llarg termini? Una societat més ràpida i amb més proximitat però cada vegada més amb menys contacte físic?

Si bé és cert que sovint algunes normes i regulacions són necessàries, només amb un discurs sensat, lògic i que afavoreixi la responsabilitat generarem consciència crítica entorn algunes formes d´ús. Si el que es tracta es de noves plaçes i nous espais de relació, plantejem-nos que caldrà estar-hi, agradi o no. Això sí: només amb discreció, podrem realment observar i treballar sobre el que allà es diu, es fa i es desfà, sense que el fenomen vagi més enllà.