Calen tants motius per a la preocupació vers el consum d’alcohol juvenil?

La portada del diari ARA avui apuntava un titular per a la reflexió: ‘L’alcoholisme juvenil s’enquista’. I que, a títol personal, crec que desafortunat. D’aquí aquesta piulada:

No m’agrada la portada dl @DiariARA i l’editorial sobre #alcohol. Així com moltes sí, aquesta crec q està equivocada. pic.twitter.com/Z4nIkJ3rNC

— Jordi Bernabeu F. (@jordibernabeu) December 4, 2014

I a propòsit d’aquesta algunes persones m’han demanat ‘per què’ i fins i tot m’han demanat si estava intentant negant una realitat. A partir d’aquí, recupero algunes reflexions que ja hem publicat anteriorment a interès de matisar i alhora generar discussió.

Realment tenim motius per a la preocupació?

Ara fa 15 anys, en un text totalment premonitori, els amics Jaume Funes i Carles Sedó escrivien sobre com caldria afrontar els nous escenaris de consum i com introduir nous discursos al voltant de l’ètica dels riscos (‘Usos de drogues: realitats actuals, preocupacions futures’). Deixant ben clar que, en la qüestió de les drogues, funcionem a partir de cicles de preocupació social (idea molt treballada per l’altre gran referent i amic Oriol Romaní), que alhora generen estereotips institucionals: si en èpoques passades –seqüencialment– vam centrar-nos en el consum d’heroïna, cocaïna i drogues de síntesi (tipus mdma i derivats), el que ocupa bona part de les nostres cavil·lacions i ocupacions professionals actuals és la qüestió del consum de cànnabis i acohol per part de joves i adolescents. Ara bé, fent una lectura de les dades sobre consum d’alcohol i demandes de tractament a nivell català veurem com la tendència i les estadístiques presenten un consum, tot i que significatiu, certament estable en els últims anys. En població adulta existeix un lleuger increment. Però en població adolescent i jove, aquesta fins i tot es redueix; essent, el nombre de borratxeres l’únic patró que augmenta significativament.

Per tot: on hem de centrar les nostres preocupacions? Pel que fa a adults, si bé és probable que la conjuntura actual de crisi genera més problemes, la desocupació i la dificultat per accedir a tractaments privats poden haver afavorit l’augment de demandes cap al sistema públic de salut, evidenciant una major visualització del problema. Que ja tocava. Tampoc oblidem que, en èpoques de depressió social (privació econòmica, altes taxes d’atur, etc.) l’alcohol esdevé també un bon depressor. En canvi, en èpoques de bonança es relativitzen els problemes, i el nostre llindar d’alarma vers el que esdevé o no problemàtic. De fet, sovint ens toca atendre demandes tipus «ara que no estic fent res em fan venir per si bec massa». Qüestió que podíem traduir a «quan estava ocupat era un tema que no es tocava». Tot plegat acaba simplificant realitats complexes.

Però pel que fa a joves i adolescents, i deixant de banda la nostra malaltissa hiperprotecció vers totes les seves conductes, veiem com les borratxeres són una pràctica de risc que generen certa preocupació. En els últims 20 anys s’ha doblat el nombre d’adolescents i joves (14-18 anys) que s’han emborratxat en l’últim mes. S’assenyala que estem important el patró nòrdic, que implica consumir molta quantitat d’alcohol en poc temps. El fenomen del «botellón» probablement hi tingui a veure. Encara que on nosaltres sovint hi veiem motius per a la dessolació professional (joves desmotivats, que prioritzen el plaer a l’esforç, etc.) contraposa amb els motius dels propis joves, que valoren la seva vessant relacional, i fa més barat el consum. I de fet, crec que ens hem ‘inventat’ aquesta nova categoria de ‘binge drinking’ (que, per norma,  defineix la borratxera de tota la vida).

Fixem-nos en les pròpies dades facilitades pel Ministeri de Salut, i concretament les extretes a partir de l’enquesta del Plan Nacional sobre Drogas (2012-13).

• Com es veu, l’increment no és tan alt com es pretén amb tanta alarma. Ni pel que fa a les borratxeres. Per tant, es confirma que sovint es reprodueixen discursos d’alarma.

• Aquesta tendència a l’estabilitat (i fins i tot a la baixa) es compleix amb totes les drogues. N’hi ha una que, per exemple, no és parla, i caldria fer-ho (com caldria preguntar-se sobre el perquè de no voler-ne parlar). La medicació psiquiàtrica (amb o sense recepta mèdica) esdevé una pràctica també rellevant pel que fa a joves i adolescents.

A propòsit de l’acohol, i la seva prevenció: algunes idees

Amb totes aquestes dades, i les que se’ns exposen als mitjans, el tema dóna per plantejar algunes discussions:

De entrada, ha d’imperar la sensatesa i l’ètica per sobre l’excessiva moralitat adulta. I revisar si la normativa actual és coherent. És impensable pensar que cal funcionar a partir d’un plantejament que tingui com a punt de partida el no-és-normal-beure-alcohol-essent menor-d’edat. No cal oblidar que realitat-social i normativa-imposada són dos conceptes que sovint no participen del mateix concordat. Ni tampoc que la majoria dels que ara estan per aquest missatge vénen d’una època en la que d’adolescents podien consumir importants quantitats d’alcohol sense control adult i amb una normativa força permissiva.

En segon lloc, apel·lem a una prevenció que tingui en compte quines són les necessitats reals de joves i adolescents. Que entengui que no tot passa per abstenir-se o bé emborratxar-se (i «liar-la»). En front d’aquesta doble lectura, sobre la que pivoten les interpretacions principals, proposo un discurs que potencïi el consum responsable i el gaudi de la moderació. Contemplant l’abstinència com «la manera més segura d’evitar-se problemes». Però no l’única. Fugint de grans missatges que només serveixen per netejar les consciències de qui els pregonen. Davant l’última onada de política conservadora que ens està arribant, caldrà detectar aquelles situacions problemàtiques a prioritzar. I treballar-les. Per prevenir els riscos associats al consum d’alcohol -i no el consum en sí- en proposo tres: tot el que té a veure amb les baralles i violència; la sexualitat i afectivitat; i la conducció de vehicles i la seva gestió.

Tercer: a ningú se li escapa una realitat evident: vivim en una societat culturalment molt arrelada al consum d’alcohol que encara no té clar quin missatge transmetre per a un consum responsable. I que aquesta qüestió és un assumpte d’interès econòmic. Business pur i dur. No cal estimular comportaments que puguin comportar problemes. El sentit comú –control, prudència i moderació– és incompatible amb aquesta promoció d’ètica dubtosa i carregada de contradiccions. És clar que no tot és una qüestió de prevenció i formació.

Les noves línies de treball preventiu es basen, sobretot, en aquest últim punt. I afavoreixen la idea de treballar també la dispensació responsable. No tot és un tema de consum.

Per acabar, no estaria de més revisar els nostres comportaments adults. I posar-los sobre la taula. Si analitzéssim amb profunditat les dades reals d’accidents de trànsit, demandes de tractament, urgències toxicològiques, etc. tal vegada destaparíem les nostres incoherències. En la següent gràfica es mostra com els accidents de trànsit mortals al 2013 amb presència d’alcohol afectaven sobretot as majors de 30 anys (Font: INT 2013):

Probablement ens plantejaríem que tindria sentit dirigir les campanyes cap a un públic de més avançada edat. Encara que aquí sí que trobaríem algunes resistències. Però així com anem, si això passa, probablement ja no disposarem ni de recursos per abordar-les.

A mode de decàleg optimista: propostes per abordar, a casa, el consum adolescent des d’una persectiva educativa adulta

1. Pactar amb conseqüència. Marcar límits i responsabilitzar-se amb progressió (horaris, sortides, etc.).

2. No caure en la sobreprotecció absoluta ni en la permissivitat màxima.

3. No interrogar-los amb excés. Aprofitar moments d’informalitat per parlar del tema. I debatre i argumentar les nostres propostes.

4. Les idees “clau”: prudència i responsabilitat.

5. Explicar el perquè de les nostres angoixes. Des de la preocupació (idea: Jaume Funes).

6. Per si algun dia s’equivoquen, que aprenguin de les males experiències… (idea: Jaume Funes). A tall d’exemple, en un avaluació un xaval ens deia: «A mi m’han tingut com en una bombolla. Perquè no em passés res… Potser perquè saben que és el què hi ha. Al final el que passa és que acabes sortint amb més ganes, la cagues, t’equivoques, i al final aprens o no a tornar a fer certes coses o a fer-les d’una altra manera. Si no t’euiqvoques, no aprens.»

7. Davant del pessimisme: nosaltres també hem madurat. I ells també ho faran. Amb més probabilitat d’èxit que no de fracàs.

8. Saber observar. Sense intervenir sempre, sense opinar, ni invadir la seva intimitat.

9.  Predicar amb l’exemple i assumir les incoherències.

10. Tenir molta paciència…