I si es passen tot el dia connectats, què?

Xerrada CIFEVic. 12/3/13.

Arran tot el fenomen Informer i d’altres successos dels últims dies el tema xarxes socials està de moda.
 No fa gaire deixava una entrada al mateix bloc. Aquest dimarts vam realitzar, conjuntament amb en Josep Castillo (company de la UVIC i professor de l’Escola Pia de Granollers) i en Toni Portell (CIFE) una xerrada-col·loqui sobre l’impacte de les TIC en adolescents i joves. Deixo la presentació alhora que el vídeo que han gravat els companys de la UVIC.

Vídeo de la xerrada:

Presentació:

I si es passen tot el dia connectats, què? from jordibernabeu

Xulo, divertit i enriquidor poder explicar l’experiència de treball -i algunes idees- amb companys ben avinguts i que s’ho curren.

Joves, cultura de l’esforç i temps de crisi

Publicat a social.cat
Accedeix a la font original clicant aquí. 

JrMora. Reforma del Plan Prepara para jóvenes. 17 d'agost de 2012.

Els professionals que treballem amb adolescents i joves escoltem cada veda més freqüentment discursos que reclamen i proposen recuperar la cultura de l’esforç com a camí per sortir-se’n de les dificultats actuals. Des de l’obamià “Yes, we can” -alguna cosa tipus si t’hi esforçes, pots sortir-te’n o qualsevol citutadà pot ser el que es proposa- a les recurrents reclamacions en molts dels discursos nacionals de la Conselleria d’Ensenyament.

Poc impera l’autocrítica i cada vegada pequem més de ser excessivament conservadors. Esquivem la qüestió social i són frequents els missatges que ens arriben darrerament que reinvindiquen més jerarquia, culpen l’excés de permissivitat i demanen altivament recuperar el valor de l’esforç. Intervenim amb joves oferint respostes institucionals que no veuen més enllà que normes i sancions. Si bé és cert que sovint ens manquen rumbs, no oblidem que recuperar o construir discursos d’escasssa consistència ens pot provocar falses esperançes. Ningú dubta de la necessitat de l’esforç com a motor per al canvi, l’educació i l’aprenentatge però cal recuperar el valor crític associat al terme.

Ens recorda Sara Moreno (“Més cultura de l’esforç?”) que des d’una lògica social “la cultura de l’esforç es pot relacionar amb el que es coneix com a meritocràcia: reconèixer el talent, el mèrit, la motivació i l’esforç individual per sobre de la posició que s’ocupa en l’estructura social”. Un mèrit que socialment acaba associant-se als conceptes de remuneració i promoció. Barrejar conceptes com creixement, competitivitat i esforç té els seus riscos. Josep Ramoneda avisa (« La izquiera necesaria ») que “per moralitzar aquest sistema la hegemonía conservadora ha desplegat el discurs de la meritocràcia. El que la societat premia és el mèrit i obvia la posició. I el problema és que el mèrit està en funció de la posició”. Un discurs cínic perquè la nostra societat tendeix, per vici, a premiar el resultat per davant del propi esforç. I obvia la condició social vinculada a les desigualtats, utilitzant discursos facilistes al voltant del concepte de la mobilitat social. Fa temps que veiem que aquesta, metaforitzada en l’exemple de l’ascensor social, està prou estancada. En realitat, l’ascensor està espatllat -i no parat.

Qualsevol context crisi s’acompanya, consequentment, de demandes d’esforç col·lectiu. Emmascarades en les últims dos anys amb el pretext de les retallades. I que alguns ciutadans acceptem resignats tot i la flagrant promiscuïat entre poder, polítiques neoliberals i corrupció. Si se’ns proposa la cultura de l’esforç per superar l’actual crisi, recordem que aquesta no només és econòmica, sino que també sistèmica. Causada entre d’altres factors, per les ganes de pocs de conseguir-ho tot. Ara que el sistema ha petat, pot resultar cínic apel·lar a l’esforç col·lectiu per recuperar les destrosses que ningú volia veure mentre la bombolla de l’opulència anava creixent. Mentre esperem amb ansietat una porta de sortida a les dificultats actuals, no perdem la capactiat crítica davant un nou i esperat cicle de bonança. És per això que, situant-nos en el camp de la intervenció social, proposo tres reflexions:

En primer lloc, té sentit parlar d’esforç sempre i quan reconeguem i explicitem que les actuals desigualtats socials i educatives i l’origen social van més enllà que qualsevol al·legat a favor les capactitats individuals. És evident que l’èxit no només és una condició ni individual ni biològica. Va molt lligat a les condicions socials de vida. El mateix sistema reprodueix les desigualtats i evita la seva responsabilitat apelant a l’individualisme. Té sentit parlar d’esforç, alhora que lligar-ho amb el binomi privilegiats i desafavorits. Pocs xavals són els afortunats que, tot i tenir-ho tot en contra, acaben superant les dificultats i triomfant segons els paràmetres establerts. Jaume Funes (“Ètica, ensenyament i aprenentage”) ens avisava pocs dies enrere en una de les seves conferències que “el problema no és ser pobre, es donar per suposat que passa perquè un li ha tocat ser-ho”. Evidenciant afirmacions actuals amb poc criticisme al darrere.

Sempre hi ha sectors més afavorits que els altres. Les retallades en educació, sanitat, les retirades i restriccions dels subsidis, ajudes i beques, alhora que l’escassetat d’ajuts socials i la pujada de taxes i d’impostos augmenten de manera directa aquestes desigualtats. Els autors de l’últim estudi de la Fundació Jaume Bofill (“Crisi, trajectòries socials i educació”) ens alerten que “l’ascensor social funciona, però no arriba als extrems superior i inferior (…) Els nens pobres tenen catorze vegades més probabilitats de no cursar estudis postobligatoris que la resta”. En un món tremendament desigual, no té el mateix valor esforçar-se en funció de quina sigui la nostra posició social. Per a més depressió, posterioment, afirmen: “Aquest increment de les desigualtats costarà molt de pal·liar i superar un cop sortits de la crisi i ressituats ja del tot en el mapa de la globalització. Però costarà molt més si ara es deseinverteix en educació, ciència i innovació, autèntics conductors (drivers) de la recuperació econòmica”.

En segon lloc, no oblidem que certs discursos que proposen esforçar-se poden acabar, contraproduentment a la idea inicial, provocant fustració. L’últim informe de l’Observatori Català sobre la Joventut ens exposa una taxa d’atur juvenil que s’ha més que duplicat (38,4% en l’EPA del 4t trimestre de 2012), una proporció de joves que estudien que ha augmentat un 10,4% i una taxa d’emancipació que ha disminuït del 37% al 25,8% en els últims quatre anys. L’actual moment de manca d’oportunitats laborals i de sortides professionals per a una bona part de joves afecta, sobretot, aquells estudants qualificats que no troben una feina lligada al seu nivell de formació i les persones que, durant la bombolla, deixaren els estudis per treballar, però que ara es troben sense condició acadèmica que els permeti entrar en la difícil cursa per una feina. Expulsats i rebutjats per la pròpia dinàmica del mercat de treball.

En èpoques de dificultats reals hem vist els resultats de la bombolla de  la hiperprotecció. Fa anys que domina un discurs excessivament proteccionista. Infants, adol·lescents  i joves que hem tractat com a vertaders tresors i sobre els que hem vetllat perquè no els hagi faltat res. Mentre hem viscut en l’abundància hem exagerat la seguretat, no necessàriament material, deixant de banda algunes qüestions per debatre i pensar: no estàvem frenant la seva capacitat d’autonomia, dificultant l’assumpció progressiva de responsabilitats, o fent de qualsevol risc un problema? Ara que ha petat la bombolla, potser que apostem per un discurs més autocrític. No valen els discursos retrògrads. Sobretot aquells que ens recorden que el passat educava millor. I que disposàvem de més -i millors- valors.

En una societat que es mou constantment en el doble vincle Joves sense futur. Futur sense joves! es poden generar respostes desadaptives quan l’eqüació expectatives de vida-resultats no té sentit. Les comprensibles i sanes manifestacions juvenils són una reinvindicació per a la reinvindicació dels seus drets, una mostra de la seva frustració cap al sistema adult i una resposta davant d’un contracte social que ha acabat sent un engany. I més en un Estat que no té per cal·lefacció a les escoles o desmantela serveis públics bàsics però en canvi inverteix ingents quantiats d’euros en circuits urbans de Fòrmula 1, macroprojectes del joc, o regals a polítics de dubtosa procedència absolts de responsabilitat en la seva adquisició.

L’última reflexió té una vocació clarament educativa: l’esforç ha d’anar lligat, impepinablement, a dues gran variables: motivacions i expectatives. Ningú s’esforça perquè un altre ho imposi. La dinàmica de l’esforç implica trobar-li sentit a allò que un pretén assolir. Ens recorda novament i constant en Jaume Funes que l’esforç no només és una resposta individual, sinó que es tracta d’una dinàmica compartida. De participació i « implicació activa » d’ambdós costats: qui proposa i qui accepta.

L’acció educativa amb adolescents i joves ha de partir amb algunes prèvies irrenunciables: (1) No només s’esforçaran perquè algun adult els ho imposi. (2) Calen objectius clars, motivadors i certament il•lusionants perquè ens justifiquin el seu propi esforç. (3) Valorar si estem assolint ascendència educativa, és a dir, la nostra capacitat per influir amb sensatesa en les seves vides. (4) I proposar quelcom més connectat entre les nostres pretensions i les seves expectatives.

Fonts utilitzades i recomanades:

  1. Irene Rigau reclama la cultura de l’esforç en la inauguració del nou espai de l’escola Sant Genís i Santa Agnès de Taradell. Departament d’Ensenyament. Generalitat de Catalunya 21/04/12. http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=146047&idioma=0&departament=4&canal=5
  2. Més cultura de l’esforç? Diari ARA. 29/05/12. http://www.ara.cat/premium/opinio/Mes-cultura-lesforc_0_709129084.html
  3. La Izquiera necesaria. Josep Ramoneda. RBA. 2012.  http://www.sellorba.com/la-izquierda-necesaria_josep-ramoneda_libro-ONFI520-es.html
  4. Ètica, ensenyament i aprenentatge. Conferència de Jaume Funes al Cicle de debats de Rosa Sensat. Jaume Funes. 22/01/2013. http://www.edubcn.cat/ca/agenda/detall?44909
  5. Situació laboral de les persones joves a Catalunya 4t trimestre de 2012. Informe elaborat a partir de les darreres dades de l’Enquesta de Població Activa. Observatori Català de la Joventut. http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/E-Joventut/Recursos/Tipus%20de%20recurs/Documentacio/Arxiu/Document/Informe_EPA_12_4rt_trimestre.pdf
  6. Crisi, trajectòries socials i educació. Anàlisi longitudinal del PAD (2003-2009). Xavier Martínez i Antonio Marín. Fundació Jaume bofill. Desembre de 2012. http://www.fbofill.cat/index.php?codmenu=11&publicacio=564&submenu=false 
  7. Llibres com a còctels molotov. Jordi Bernabeu. La Vanguardia Digital. 21/02/2012. http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/llibres-com-a-coctels-molotov%E2%80%A6/
  8. El Codi Penal dóna poder però no autoritat. Jaume Funes. ARA. 29/10/2011. http://jaumefunes.com/system/files/ara%2023.pdf

Imatge: Vinyeta de Jr Mora publicada a Lainformacion.com el 17 d’agost de 2012.

Seguim amb l’Informer: o sobre la privacitat i intimitat a la xarxa

Seguint amb la línia iniciada pel tema Informer i Gossip que ja vaig comentar en un altre post deixo un resum d’algunes reflexions en les que hem aparegut als mitjans degut a la tasca que fem a www.sobrepantalles.net.

1/ Sobre el boom de Gossip i Infomer, i algunes possibles conseqüències. La Vanguardia. 27 de gener de 2013.

2/ Informer 9 Nou by Jordi Bernabeu Farrús


3/ Privacitat i intimitat a la xarxa (Univers de formació)

4/ El fenomen informer (Univers de formació)

5/ Informer ARA (Més educació, menys rumors) 020213 by Jordi Bernabeu Farrús

6/ La Terrassa (1 de febrer de 2013

Reflexiones sobre el alcohol a propósito del último informe EDADES

Deixo aquest Article publicat a www.lasdrogas.info sobre el consum adolescent d’alchohol arran de la publicació de l’últim estudi EDADES. De fet, és una adaptació de l’article publicat a social.cat.
Accedeix a la font original clicant aquí.

El pasado 23 de enero la Delegación del Plan Nacional sobre Drogas presentaba los resultados del último informe EDADES(1). Diversos medios publicaban en portada titulares alertando de los consumos abusivos de alcohol que se están dando durante el período de crisis y el consecuente aumento de las demandas de tratamiento(2). Paralelamente, se aprovechaba para destacar el aumento del consumo entre jóvenes y adolescentes, definiéndolos, en esencia, como consumidores de riesgo.

Es evidente que, en la cuestión de las drogas, funcionamos a partir de ciclos de preocupación social, que a la vez generan estereotipos institucionales(3): si durante épocas pasadas, secuencialmente, nos centramos en el consumo de heroína, cocaína y drogas de síntesis (tipo MDMA y derivados), lo que ocupa buena parte de nuestras cavilaciones y ocupaciones profesionales actuales es la cuestión del consumo de cannabis y alcohol por parte de jóvenes y adolescentes(4). Caso aparte, queda para otro escrito, todo lo que concierne a consumo de medicación psiquiátrica.

Haciendo una lectura de los datos sobre consumo de alcohol y demandas de tratamiento veremos como la tendencia y las estadísticas presentan datos, aunque probablemente preocupantes, ciertamente estables en los últimos años(5). En población adulta existe un ligero incremento. Pero en población adolescente y joven, éste incluso se reduce, siendo el número de borracheras el único patrón de conducta que aumenta significativamente(6).

Por todo: ¿dónde debemos centrar nuestras preocupaciones? Si bien es probable que la coyuntura actual de crisis genera más problemas, el desempleo y la dificultad para acceder a tratamientos privados pueden haber favorecido el aumento de demandas hacia el sistema público de salud, evidenciando una mayor visualización del problema. Que ya tocaba. Tampoco olvidemos que, en épocas de depresión social (privación económica, altas tasas de desempleo, etc.), el alcohol llega a ser también un buen depresor. En cambio, en épocas de bonanza se relativizan los problemas, y nuestro umbral de alarma hacia lo que acontece o no problemático. De hecho, a menudo nos toca atender demandas tipo “ahora que no estoy haciendo nada me dan por sí bebo demasiado” . Cuestión que podíamos traducir a “cuando estaba ocupado era un tema que no se tocaba” . Todo ello acabo por somplificar realidades complejas.

En cuanto a jóvenes y adolescentes, y dejando de lado nuestra patológica hiperprotección hacia todas sus conductas, vemos como las borracheras son una práctica de riesgo que generan cierta preocupación. En los últimos 20 años se ha doblado el número de adolescentes y jóvenes (14-18 años) que se han emborrachado en el último mes. Se señala que es importante el patrón nórdico, que implica consumir mucha cantidad de alcohol en poco tiempo. El fenómeno del “botellón” probablemente tenga que ver. Aunque donde nosotros a menudo vemos motivos para la desolación profesional (jóvenes desmotivados, que priorizan el placer al esfuerzo, etc.), contrapone con los motivos de los propios jóvenes, que valoran su vertiente relacional, y hace más barato el consumo.

Ya que es un tema que genera tanta preocupación y se dirigen parte del dinero destinado a campañas de prevención y sensibilización, podríamos apuntar algunas ideas:

En primer lugar, debe imperar la sensatez y la ética por encima la excesiva moralidad adulta. Y revisar si la normativa actual es coherente. Es impensable pensar que hay que funcionar a partir de un planteamiento que tenga como punto de partida el no-es-normal-beber-alcohol-siendo-menor-de-edad(7). No hay que olvidar que realidad-social y normativa-impuesta son dos conceptos que a menudo no participan del mismo concordato. Ni tampoco que la mayoría de los que ahora promueven este mensaje vienen de una época en la que de adolescentes podían consumir importantes cantidades de alcohol sin control adulto y con una normativa muy permisiva.

En segundo lugar, apelamos a una prevención que tenga en cuenta cuáles son las necesidades reales de jóvenes y adolescentes. Que entienda que no todo pasa por abstenerse o bien emborracharse (y “liarla”). Frente a esta doble lectura, sobre la que pivotan las interpretaciones principales, propongamos un discurso que potencie el consumo responsable y el disfrute de la moderación. Contemplando la abstinencia como “la manera más segura de evitarse problemas”. Pero no la única. Huyendo de grandes mensajes que sólo sirven para limpiar las conciencias de quienes los pregonan. Ante la última oleada de política conservadora que nos está llegando, habrá que detectar aquellas situaciones problemáticas a priorizar. Y trabajarlas. Para prevenir los riesgos asociados al consumo de alcohol -y no el consumo en sí- propongo tres: todo lo que tiene que ver con las peleas y violencia, la sexualidad y afectividad, y la conducción de vehículos y su gestión.

Por último: a nadie se le escapa una realidad evidente: vivimos en una sociedadculturalmente muy arraigada al consumo de alcohol que todavía no tiene claro qué mensaje transmitir para un consumo responsable. Y que esta cuestión es un asunto de interés económico. Business puro y duro. No utilizamos la excusa de la crisis para que empresas e industria -mercado en general- recuperen ciertos privilegios que disponían tiempo atrás y que perdieron gracias a la lucha de los sectores sociales y de salud. No es necesario estimular comportamientos que puedan comportar problemas. El sentido común -control, prudencia y moderación- es incompatible con ciertas promociones de ética dudosa y cargada de contradicciones. Claro que no todo es una cuestión de prevención y formación(8).

Por último, no estaría de más revisar nuestros comportamientos adultos. Y ponerlos sobre la mesa. Si analizáramos en profundidad los datos reales de accidentes de tráfico, demandas de tratamiento, urgencias toxicológicas, etc. tal vez destaparíem nuestras incoherencias. Y probablemente nos plantearíamos que tendría sentido dirigir las campañas hacia un público de más avanzada edad. Aunque aquí sí que encontraríamos algunas resistencias. Pero así como vamos, si esto ocurre, probablemente ya no dispondremos ni de recursos para abordarlas.

Firmado: Jordi Bernabeu Farrús (psicólogo) @jordibernabeu – @sobredrogues
Servicio de Salud Pública (Ajuntament de Granollers)

(1) El resumen presentado por el PNSD: http://www.msssi.gob.es/gabinete/notasPrensa.do?metodo=detalle&id=2711
(2) Un ejemplo: El consumo de tabaco y alcohol sigue disparado en España elmundo.es/elmundosalud 23/01/2013 http://ht.ly/h43da
(3) Recomiendo el artículo de Oriol Romaní que hizo por el Congreso “Hablemos de drogas” en Barcelona el pasado 2009 (FAD y Obra Social de La Caixa): http://www.fad.es/sala_lectura/C2009_MR6_Oriol_Romani.pdf
(4) EDADES 11/12: “El Ministerio subraya su compromiso de redactar una nueva normativa para prevenir el consumo de alcohol en menores”http://www.msssi.gob.es/gabinete/notasPrensa.do?metodo=detalle&id=2711
(5) EDADES 11/12: “El 76,6% ha consumido alcohol en los últimos doce meses (78,7% en la encuesta anterior y el 62,3% lo ha hecho alguna vez en los últimos 30 días (frente al 63,3% de 2009/10)” http://www.msssi.gob.es/gabinete/notasPrensa.do?metodo=detalle&id=2711
(6) EDADES 11/12: “En cambio, asciende ligeramente el consumo de alcohol en forma de atracón (‘binge drinking’). El 15,2% de los encuestados ha consumido alcohol en forma de atracón en los últimos 30 días (14,9% en 2009). Esta forma de cosnumo de ‘riesgo’ se concentra en el grupo de adultos jóvenes de 20 a 29 años, de ambos sexos. Los datos también revelan que el 21,8% de los hombres de entre 15 y 19 años y el 17,2%  de las mujeres se han atracado alguna vez de alcohol en los últimos 30 días”http://www.msssi.gob.es/gabinete/notasPrensa.do?metodo=detalle&id=2711
(7) Lo comento a partir de la última campaña realizada por el Ministerio de Salud:http://www.alcoholenmenoresnoesnormal.es/
(8) Es sorprendente que el Gobierno, en su pack Ómnibus, plantee modificaciones que afectan directamente a las restricciones aplicadas en 2009 al sector privado de la industria del alcohol. Se permitirá otra vez la realización intensiva de acciones de promoción del consumo de alcohol, y en paralelo su publicidad.

Sobre el boom de Gossip i Informer, i algunes possibles conseqüències

Publicat a la secció de La Vanguardia (Digital – Col·laboració) i també a SobrePantalles.net.

Aquesta ha esset la setmana d’Informer i Gossip. Diferents mitjans han destacat la incidència i expansió d’aquestes noves aplicacions en el món de les xarxes socials. Ràpidament s’han estès i han arribat a molts territoris, majoritàriament sovintejats per adolescents i joves (instituts, universitats, escoles, etc.). Es confirma, una vegada més, el valor exponencial de la xarxa. I així com alguns mitjans han destacat positivament la seva expansió, i molts usuaris celebren la seva existència fent-ne ús, en un sector de públic ha despertat alarmes, associades a les pors pròpies d’un ús inadequat, més enllà del qüestionament de la seva utilitat. Probablement dedicarem temps discutint sobre si s’han de prohibir. I és evident que si es limiten poden generar-se efectes contraproduents i indesitjats. Certes regulacions, a internet, o es fan bé, o no es fan.

Com en tot, al seu voltant, existeixen bons i mals usos. I són problemàtics aquells que tenen per finalitat assetjar, desprestigiar, generar burla, difondre continguts nocius, entre d’altres. En qualsevol dels casos: faltar a la lògica del respecte. Amb Gossip i Informer, concretament, ens passa que ens hem saltat dos principis bàsics de funcionament, sense entrar a valorar en la qualitat del que allà es publica: l’anonimat i el sentit comú. I més si tenim en compte la dimensió col•lectiva i d’amplificació del missatge. Preocupen possibles faltes de respecte malintencionades i les seves conseqüències. De fet, sorpren veure amb la tranquilitat amb que mitjans catalans han tractat l’aplicació (que hagin estat catalanes ambdues fundadores potser ha relativitzat la qüestió…).

Si partim d’una perspectiva més analítica, veurem com tot el que s’entén per internet 2.0 -xarxes socials, bàsicament- ha esdevingut una revolució pel que fa a noves pràctiques de relació, comunicació, recerca i producció d’informació, alhora que gestió de la nostra identitat i quotidianitat. No podem reduir-ho només a canals o metodologies de comunicació. Implica un marc molt més ampli -relacional, de coneixement, d’aprenentatge-. Aquest nou entorn ha vingut per quedar-s’hi. I aquesta arribada ha esset tan ràpida, i avança a un ritme de vertigen que ens dificulta el poder parar-nos a reflexionar les seves formes d’ús. Adolescents i joves han esset, inicialment, el paradigma d’ús d’aquesta nova realitat, encara que cada vegada més s’han universalitzat pel que fa a qualsevol grup d’edat i col•lectiu.

Tot i aquest caràcter novedós, probablement no s’està inventant tant: es redefineixen espais clàssics de relació, que no desapareixen ni són substituïts, sinó que s’estenen a l’òrbita digital (perfils, identitats, grups, espais de trobada, etc.). No deixem d’anar a la plaça o al parc. Sinó que se’n creen de noves, tot i que digitals. I espai virtual i físic esdevenen complementaris, que no excloents. Tampoc hem inventat l’assetjament o les burles col•lectives. En tot cas, s’exponencialitza el nombre de receptors, redimensionant el propi missatge, reinventant quelcom que ja existeix -i existirà.

Tota primera lectura al voltant del 2.0 sempre serà en clau positiva: esdevé un element de construcció per davant dels posibles problemes que puguin comportar en la gestió del nostre dia a dia. Se’ns ha obert un nou món. I és evident que es necessita una reflexió seriosa i un posicionament consensuat. Retrobem de nou –afortunadadament- usos que afavoreixen la cooperació, participació, horitzontalitat, etc. En un rumb diferent al que probablement estem acostumats, amb els corresponents matisos a fer.

Tot plegat necessita una prèvia que amb freqüencia oblidem: eines amb moltes potencialitats poden presentar usos problemàtics. Pel que necessitarem d’un discurs preventiu i formatiu al voltant. Ens interessa crear un discurs sobre tot el que té a veure amb afavorir usos responsables, potenciar usuaris autònoms i crítics, al mateix temps que establir els mecanismes bàsics de prevenció i atenció dels riscos i problemes derivats del seu ús. Paral•lel al de l’emprendedoria, els community manager i altres conceptes de moda.

Algunes qüestions sobre les que hem d’estar pendents, i que hem de treballar:

(1) Sobre com construir la nostra identitat a la xarxa. Sobretot si tenim en compte que estem redifinint aspectes troncals com privacitat i intimitat.
(2) Caldrà definir uns criteris que determinin quins usos tenen un major risc, quins comporten problemes, i quins han de ser entesos a partir del concepte de la dependència.
(3) Compte amb la facilitat per difondre continguts inadequats. Independentment de la seva legalitat. Quin usos són més segurs que d’altres?
(4) Sent conscient dels interessos político-comercials que s’amaguen darrera de tot aquest comerç electrònic i tota la concentració empresarial al voltant d’aquest. I com ens pot afectar a la nostra vida. Com ens ha avisat en ocasions Dolors Reig: “Les nostres dades són el petroli del segle XXI”.

Avançarem a mesura que experimentem i participem d’aquest entorn. I gairebé segur que, a diferència d’altres fenòmens que ens ha tocat abordar, no té sentit plantejar posicions resistencialistes, que no acrítiques. Ben al contrari: és ara quan es necessita una reflexió sobre la ètica a la xarxa. Estem obligats a repensar-ho tot (tot). Cal que ens qüestionem aspectes bàsics: com utilitzar-les per millorar la nostra vida? En el món virtual calen educadors? Cal utilitzar les mateixes eines/perfils per a tot? Com emfatitzar i afavorir les bones pràctiques, que en són moltes? Quin discurs cal potenciar per evitar-ne usos problemàtics? I, en qualsevol cas, per aquells que plantejen una visió crítica, agafar-ne la part més reflexiva: quins seran els efectes de tanta hiperconnexió i hipervirtualitat? Com ajudar a construir comunitats a la xarxa? Quina finalitat té amagar-se darrera l’anonimat? L’eficiència i l’immediatesa de la xarxa són contraproduents a mig-llarg termini? Una societat més ràpida i amb més proximitat però cada vegada més amb menys contacte físic?

Si bé és cert que sovint algunes normes i regulacions són necessàries, només amb un discurs sensat, lògic i que afavoreixi la responsabilitat generarem consciència crítica entorn algunes formes d´ús. Si el que es tracta es de noves plaçes i nous espais de relació, plantejem-nos que caldrà estar-hi, agradi o no. Això sí: només amb discreció, podrem realment observar i treballar sobre el que allà es diu, es fa i es desfà, sense que el fenomen vagi més enllà.

North Korean students study in front of portraits of the country's late leaders Kim Il Sung, left, and his son Kim Jong Il at the Kim Chaek University of Technology in Pyongyang, on September 20, 2012. (AP Photo/Vincent Yu)

Polseres grogues (o sobre Armstrong i el dopatge)

Les declaracions de Lance Armstrong reconeixent haver-se dopat han portat cua. Deixo una breu reflexió publicada a La Vanguardia (secció Participació). Alhora que alguna frase més per a que pensem si tot plegat no hauríem de repensar tota aquesta qüestió del dopatge. 

El cas Armstrong és l’enèsim exemple d’un esportista confessant penedit haver-se dopat. Fins aquí res novedós. Tampoc cal ser ingenu pensant que el perdó respira veritat. L’encotillament de les seves paraules segueix una estratègia de defensa del seu patrimoni i futur abans que un vertader reconeixement de culpa. Alguna cosa tipus “ho reconec ara abans que ho perdi tot; o això vagi a pitjor”. Encara que revestit amb certa emoció. Un recurs que pot funcionar bastant perquè els Estats Units redimeixin a un personatge que, a part d’esportista, s’ha convertit en un referent per la seva lluita personal i fundacional contra del càncer. I que també ha professat aspiracions polítiques.

En cap moment s’ha de dubtar de les seves qualitats esportives. Al contrari, Armstrong seguirà estant entre els millors ciclistes de la història. L’ajuda il•legal (i sembla que freqüent) no ha fet que hagi guanyat Tours amb facilitat. El que sí que el situa en una posició desigual cap a qui està complint les normes, en el sentit de la pròpia competició. Però qüestiona el personatge públic que s’ha passat anys venent discursos d’innocència i donant lliçons d’ètica i superació, denunciant a qui l’acusava, delatant trets del seu propi caràcter.

En qualsevol dels casos, tot plegat ha de servir-nos per plantejar-nos algunes qüestions que evitin fer-nos caure en discursos buits:

D’entrada, compte amb parlar de certes ètiques en la qüestió de l’esport professional. No oblidem que es mouen milions d’euros en contractes per guanyar una prova de 3500km pedalejant en només pocs minuts menys que el segon classificat. Com tampoc justifiquem demagògicament que el dopatge és una negativa influència per a nens i joves, o que transmet valors de dubtosa moralitat. El repte no és prohibir el seu ús, sinó de donar respostes sensates a una complexa qüestió que ja fa temps que està subordinada a exigències comercials, esportives, econòmiques, etc. que ens costa afrontar.

D’altra banda, l’esport professional obliga a repensar les lògiques d’esforç i resistència. I és evident que certes pràctiques poden ajudar a millorar sota certs marges de seguretat. Tampoc venguem una idea de salut i benestar si del que es tracta és d’esports de fons i competició. Acceptant aquesta realitat evitaríem, probablement, evitar un ús excessiu de substàncies dopants, de major risc, i apel•lar a la moderació i millor control.

Fóra bo que l’exemple servís per regular un tema, l’ús de substàncies en l’esport professional, en el qual l’arxirepetida política de la “tolerància zero” sembla no donar resposta a una pràctica bastant instaurada i tolerada durant anys. Pot ser més educatiu afrontar aquesta realitat, posant el debat damunt de la taula, que seguir escoltant estranyes justificacions sobre bistecs contaminats, cremes per a la pell o altres varietés davant un nou positiu. Encara que obrir el debat sobre la regulació de l’ús de substàncies en l’esport pofesional, mal anomenat dopatge, resulti encara, al segle XXI, políticament incorrecte.

Back in Austin and just layin' around...

Back in Austin and just layin' around...

Treballant les pantalles amb famílies, profes i alumnes junts

Aquesta setmana ha anat de pantalles. I amb un format nou. A l’IES Celestí Bellera de Granollers hem realitzat una experiència molt xula: en horari lectiu hem fet uns tallers a l’aula juntament amb xavals de 2n d’ESO, els professionals de l’escola i les seves famílies.

Deixo la presentació feta aquests dies. Conjuntament preparada amb l’Elvira Durán (psicòloga de l’escola) i l’a Carol Ontiveros. Aquestes sessions estan emmarcades en una estratègia més àmplia de detecció i prevenció dels usos de les TIC en el marc de l’adolescència. En breu publicarem més informació i resultats de tot el procés. De moment, per a més informació podeu consultar l’article escrit al bloc de Social.cat: Sobre els usos adolescents de la xarxa. Flexions i reflexions a propòsit d’Amanda Todd.

Aquí trobareu les convocatòries:

Per altra banda, el divendres 18 també ens van demanar una xerrada a l’escola Mestres Montaña de Granollers. Una setmana plena del tema… Anava dirigida a pares i mares de 5è i 6è de primària, i la vam fer conjuntament amb els companys d’EDPAC (www.edpac.cat). Un altre to i un altre enfoc. Deixo la presentació:

Xulo i agraït de poder-ho haver fet amb l’IES Celestí Belelra, el estres Montaña i els companys d’EDPAC.

Breus aportacions sobre el consum d’alcohol

Aquesta setmana he estat a La Terrassa (el9TV) en una breu entrevista sobre el tema de l’alcohol. Deixo el vídeo.

Font: El 9TV. 9 de gener de 2013.
Accedeix a l’enllaç original clicant aquí. 

En la qüestió de les drogues, funcionem a partir de cicles de preocupació social, que alhora generen estereotips institucionals: si en èpoques passades –seqüencialment- vam centrar-nos en el consum d’heroïna, cocaïna i drogues de síntesi (tipus mdma i derivats), el que ocupa bona part de les nostres cavil·lacions i ocupacions professionals actuals és la qüestió del consum de cànnabis i acohol per part de joves i adolescents. Ara bé, fent una lectura de les dades sobre consum d’alcohol i demandes de tractament a nivell català veurem com la tendència i les estadístiques presenten un consum, tot i que preocupant, certament estable en els últims anys. En població adulta existeix un lleuger increment. Però en població adolescent i jove, aquesta fins i tot es redueix; essent, el nombre de borratxeres l’únic patró que augmenta significativament.

Acció Social 2.0: l’entorn de les xarxes socials aplicat a l’educació social

El passat 4 de desembre vam dedicar la sessió de classe de la UVic a parlar del paper de les TIC en la professió de l’educació social (i qualsevol professió de l’àmbit). És important tenir present que totes les eines relacionades amb l’entorn 2.0 poden ser molt pràctiques en la gestió de la nostra feina. Deixo la presentació feta a classe (ampliada) a continuació:

Bona part del primer bloc d’aquesta està extreta i inspirada de les presentacions fetes per Josep Maria Ganyet (@ganyet), un dels referents de tota la revolució digital. I que més abaix enllaço. De fet, tot el que s’entén per internet 2.0 -xarxes socials, bàsicament- ha esdevingut una revolució pel que fa a noves pràctiques de relació, comunicació, recerca i producció d’informació, alhora que gestió de la nostra identitat i quotidianitat. Com a treballadors en l’àmbit de l’atenció social se’ns obre tot un nou món d’intervenció. I és evident que es necessita una reflexió seriosa i un posicionament consensuat. Retrobem de nou -afortunadament- paraules tan nostrades com treball cooperatiu, participació, horitzontalitat, etc. Tot i que en un sentit diferent al que probablement estem acostumats a treballar (amb els corresponents matisos a fer). Avançarem a mesura que experimentem i participem d’aquest entorn. I gairebé segur que, a diferència d’altres fenòmens que ens ha tocat abordar, no té sentit plantejar posicions resistencialistes, que no acrítiques.

Deixo alguns enllaços a textos i publicacions per aprofundir-ne més (cliqueu damunt dels títols per ampliar la informació):

Una eina per a la prevenció i intervenció comunitària del consum de drogues en joves i adolescents

Deixo el document escrit en el marc de la feina a l’Ajuntament de Granollers. Aquest desembre hem aprovat la nova estratègia de treball i s’ha redactat aquest article per contextualitzar-ho.

Font: SobreDrogues.net
Accedeix a la font original clicant aquí (www.sobredrogues.net/basesgram)

Granollers_Acció Municipal en el
consum de drogues #2012_2015

Protocol per a citar aquest article:
Bernabeu, Jordi (2012). Granollers_Acció Municipal en el consum de drogues #2012_2015: Una eina per a la la prevenció i intervenció comunitària del consum de drogues en joves i adolescents. www.sobredrogues.net/basesgram . Granollers.
Accedeix al pdf clicant aquí.

Per aprofundir i disposar de més informació es poden consultar aquestes entrades:

D’on venim i cap a on anem

El passat 2007 des del Servei de Salut Pública vam endegar una estratègia de treball per abordar, d’una manera integral, una intervenció sobre el consum de drogues a la ciutat. Durant aquest període s’han implementat diferents programes i projectes que han constituït un marc de treball tècnic revisat i avaluat. Una vegada finalitzat aquest període d’actuació ens proposem seguir amb la tasca iniciada. Es pretén continuar amb la línia de treball iniciada, seguint amb la filosofia pròpia de l’intervenció passada, però reformulant-se noves línies d’intervenció.

Granollers_Acció Municipal en el Consum de Drogues esdevé una iniciativa del Servei de Salut Pública i Consum de l’Ajuntament de Granollers, amb vocació de coordinar i estructurar una intervenció per abordar globalment les drogues, i el seu consum, des de diferents eixos d’intervenció. Alhora, planteja treballar conjuntament amb altres àrees i regidories. S’estructura a través de la proposta tècnica del Servei de Salut Pública i Consum, que valora els objectius i accions anuals i incorpora projectes propis per al desenvolupament de l’Acció Municipal. Al mateix temps, disposa de diferents nivells d’organització política i tècnica –més endavant explicats- per al seu correcte funcionament.

En aquest document s’exposa la planificació per als propers quatre anys. I s’estructura segons l’esquema següent:

  • Un marc de la proposta de treball
  • Un anàlisi de la realitat de la qüestió del consum de drogues a Granollers
  • La proposta de planificació tècnica a partir del diagnòstic realitzat
  • El desenvolupament de programes i projectes d’intervenció
  • El disseny la proposta de d’avaluació

Paral·lelament, cada any es realitzen les planificacions anuals pertinents en les que es detallaran els projectes i iniciatives a desenvolupar. En aquests documents s’explicarà, amb més concreció, l’exposició de motius de tots aquests projectes, a més del seu procés d’avaluació.

Granollers_Acció Municipal en el Consum de Drogues pretén ser l’eina que orienti i articuli la intervenció municipal –en matèria de salut- de l’Ajuntament de Granollers pel que fa al consum de drogues en els propers quatre anys:

  • ­Perquè potencïi el compromís, la participació i la coordinació d’institucions i entitats amb responsabilitat en aquest àmbit.
  • Perquè consensuï principis i estratègies en matèria de prevenció i intervenció.
  • Per abordar el tema des d’una perspectiva transversal i integradora.
  • Per planificar estratègies i programes a mig i llarg termini.
  • Per a què sigui avaluada al final del període d’aplicació.

La idea principal és desenvolupar les iniciatives pertinents que donin resposta a les diferents necessitats que el tema presenta: atenció a les persones adolescents i les seves famílies, el desenvolupament d’una proposta de prevenció acurada, la implementació de projectes, l’atenció a realitats emergents i altres problemes i situacions que puguin presentar-se, mantenir els sistemes d’anàlisi i observació de la realitat, etc. Perseguim racionalitat i organització. I una relació eficient pel que fa a mitjans i recursos. Entenem que una bona tasca ens permetrà proposar intervencions sobre necessitats que influiran positivament a nivell comunitari.

Granollers_Acció Municipal en el Consum de Drogues s’emmarca en la lògica d’un procés continu i no en activitats aïllades. Entenem que s’ha de treballar continuadament i des de diferents àmbits i vessants, evitant les intervencions puntuals (que apareixen i desapareixen). Els punts de partida metodològics responen a un plantejament bàsic de planificació sociosanitària (Riveras, Vilar i Pujol, 2003):

  • Ens dóna una visió de la realitat al territori
  • Ajusta la intervenció sobre les necessitats detectades
  • Protocolaritza el treball i el desenvolupa
  • Es revisa per a futures intervencions

Per tot, serà bàsic treballar conjuntament amb serveis, recursos, institucions que tinguin relació amb la matèria (McGrath, Y. et al.,2006; Roe, E. and Becker, J., 2005; Allot, R., Paxton, R. and Leonard, R., 1999). A més de col·laborar en totes aquelles intervencions que es considerin oportunes, comptant amb la participació ciutadana com a motor de moltes intervencions. El programa, d’acord amb els seus principis d’intervenció, té una clara orientació desde la perspectiva de promoció de la salut (Arthur, M.W., Blitz, C. 2000; Wandersman, A., Florin, P. 2003).

Apuntem qüestions pròpies de la intervenció:

A. El període de desenvolupament de l’Acció Municipal: 2012-2015

Al 2007 es dóna el punt de partida oficial al desenvolupament de l’Acció Municipal que s’explica aquí. En cap moment s’ha d’oblidar tota la tasca feta prèviament. Ans al contrari. De fet, ha estat aquesta la que ha possibilitat arribar a la situació actual.

El període establert per a la finalització de la present Acció Municipal, que clourà amb l’avaluació final i la planificació de la seguent estratègia de treball tindrà lloc l’any 2015.

Cada any es realitzaran avaluacions del procés.

B. Estratègies d’actuació transversal

Els projectes i accions a desenvolupar han de complir amb unes estratègies comunes. Per tot, hauran de marcar-se com a línies de treball transversal:

    1. Impulsar i promoure l’educació per la salut.
    2. Aplicació de la filosofia de reducció de riscos i danys.
    3. L’entorn 2.0: www.sobredrogues.net com a plataforma
    4. Contemplar i transversalitzar la perspectiva de gènere i la multiculturalitat.
    5. Sistematitzar la revisió de les accions i la seva avaluació.

C. Criteris de l’Acció Municipal

Proposem un treball que tingui com a pilars de la seva tasca: una forta empremta social, educativa, comunitària i de promoció de la salut. Per aquest motiu, el Pla d’Acció Municipal ha de respondre als següents criteris:

1. Que promogui la sensibilització i respecte per la temàtica.
2. Que abordi les drogues des de la seva globalitat tenint en compte les característiques locals.
3. Que resulti d’utilitat.
4. Que afavoreixi la participació i treball conjunt.
5. Que utilitzi elements innovadors, lligats –sobretot- amb les Tecnologies d’Informació i Comunicació.
6. Que sigui (in)formatiu per al municipi.

D. Dues maneres de treballar

      • Portes endins. Garantir la informació oportuna al conjunt d’òrgans polítics i serveis tècnics sobre la posada en marxa de la iniciativa, així com la definició de l’organització i estructura que afavoreixi el treball conjunt. Haurem de tenir en compte: (1) Lideratge polític; (2) Lideratge tècnic; (3) Dotació pressupostària.
      • Portes enfora. Fer arribar la informació necessària a la població del treball desenvolupat: en tant que receptors de la intervenció pròpia i copartíceps en el seu desenvolupament (necessitat de trobar complicitats amb la comunitat i agents sòciocomunitaris).

E. Espais i col·lectius d’intervenció prioritaris

  • Espais. Escola. Família. Treball. Espais lúdics i d’oci. Barris i zones conflictives.
  • Col·lectius. Adolescents i joves. Consumidors/es amb usos problemàtics. Col·lectius amb certa vulnerabilitat*. Col·lectius amb problemes legals. *Referit a aquelles persones que, donades certes caraterístiques personals, familiars i/o socials presenten una alta probabilitat d’ús problemàtic de drogues i altres conductes de risc.

F. Eixos i d’intervenció

Un abordatge integral implica un desglossament dels eixos sobre els que s’han d’actuar. Per aquest motiu, es treballarà sobre la divisió d’eixos següents:

1. Informació i comunicació
2. Prevenció i Reducció de riscs
3. Detecció i intervenció
4. Atenció i seguiment
5. Recerca i investigació

G. Planificació i classificació de les accions

      • Estables. Accions que ja s’estan fent d’anys enrere i que es mantindran durant l’Acció Municipal. Tanmateix, aquelles accions noves amb vocació de continuïtat.
      • Experimentals. Accions que donaran resposta a situacions no plantejades en un inici per l‘Acció Municipal i que, sobretot, respondran als principis d’innovació, emergència i circumstancialitat.

Una eina per a la intervenció

En aquesta pla de treball a quatre anys es presenta la continuació de l’estratègia municipal Granollers_Acció Municipal en el Consum de Drogues, per ser aplicada durant el període 2012-2015. Segueix sent una proposta global d’abordatge preventiu i d’intervenció en el consum de drogues –i altres conductes associades- al municipi.

Es sistematitza un pla de treball que permeti desenvolupar els següents eixos de funcionament:

      1. Conèixer la realitat del consum de drogues a Granollers.
      2. Protocolitzar i promoure el treball conjunt relacionat amb drogues des de l’àmbit professional del municipi.
      3. Sensibilitzar el municipi sobre el tema de les drogues i la seva prevenció.
      4. Donar resposta a situacions relacionades amb el consum.
      5. Proposar intervencions i activitats preventives en la matèria.
      6. Proposar recursos i serveis útils d’orientació i assessorament per a qui ho desitgi i/o necessiti.

Els tres grans pilars del treball que es promouran seran els següents:

      • Potenciar el desenvolupament dels mecanismes de prevenció, informació i atenció per població jove i adolescent.
      • Definir un contingut teòric i tècnic que defineixi la filosofia bàsica i global de la intervenció
      • Promoure una metodologia de treball que afavoreixi el treball conjunt, la coordinació de recursos i la participació comunitària.

Per tot, es seguirà amb l’estructura organitzativa i de funcionament ja endegada, alhora que seguir en coordinació i col·laboració amb altres àrees municipals i institucionals. I amb tota la tasca que s’ha realitzat i s’està realitzant al municipi, al mateix temps que oferir noves propostes per a la intervenció. En resum, es seguiran aplicant els següent principis de funcionament:

(1) Coordinarà, estructurà i revisarà la tasca a desenvolupar
(2) Vetllarà pel consens professional a l’hora d’intervenir
(3) Proporcionar noves línies de treball
(4) Generarà dinàmiques de participació, col·laboració i cooperació

La prevenció com a base per a la responsabilitat, i a l’inversa

¿Conviure amb les drogues o impedir el seu consum? És la música de fons que tant confronta a diferents sectors professionals, generant certa desorientació en tots els estaments implicats en la seva prevenció. És cert que la prevenció no és una ciència exacta pel que serà impossible demostrar la seva evidència científica i validar els resultats. Per molt ímpetu o interessos de diferents comitès científics que pretenguin elevar-la a tal nivell. Això no ha de ser un obstacle per entendre-la com una estratègia o metodologia d’intervenció seriosa, protocolitzada, i de rigor tècnic. De fet, molts plans estructurats i tècnicament desenvolupats estan considerats com a bones pràctiques en diferents estudis internacionals i programes europeus avaluats i reconeguts per l’observatori europeu EMCDDA (European Monitoring Center for Drugs and Drug Addiction – Examples of evaluated practices: EDDRA).

Més enllà de l’evidència, prevenir consisteix a aplicar, amb més o menys encert, estratègies i intervencions per treballar amb ciutadans perquè aquests siguin, per aquest ordre (1) lliures per decidir, (2) sensats per valorar, (3) coneixedors dels riscos i problemes per poder-los evitar. El que si que és evident és que el nostre posicionament pel que fa a com intervenim en el consum de drogues no és neutre. Persegueix el canvi i la transformació social. Pel que les nostres accions tenen conseqüències. I és en aquest document on volem expressar amb claredat quin serà el marc i els principis que dotaran de contingut teòric i subjectiu a la nostra intervenció.

El tema drogues permetrà treballar aspectes que van molt més enllà dels efectes de les substàncies i les addiccions. Entenem la prevenció en el consum de drogues com un mitjà i no com una fi per atendre altres aspectes: la responsabilització, el respecte, l’acceptació de límits, la prudència, etc. Fomentarem una actitud de prudència. Sobretot es treballaran actituds que després poden ser útils per a altres coses de la vida. I potenciarem una postura crítica vers tot allò que col·loca però alhora descol·loca (consumisme, publicitat…).

Encara que puguem o vulguem intuir les conseqüències a mitjà o llarg termini, treballarem des de situacions quotidianes vinculades al present. Deixar-se portar per la sensació d’urgència no sol presentar resultats favorables. Començarem per treballar el més proper per després poder traspassar a substàncies i realitats futures o llunyanes. O el que és el mateix: per poder treballar substàncies llunyanes necessari haver prioritzat les properes (per exemple, en el treball amb adolescents, joves parlem bàsicament d’alcohol i porros).

Tot plegat ha de permetre’ns treballar diferents eixos d’intervenció des d’un mateix col·lectiu: (1) Individual: oferint serveis d’atenció personalitzada; (2) en grup: incidint en tot el col · lectiu; (3) comunitari: sensibilitzant i fomentant cohesió i participació.

La reducció de riscos com eix central de les intervencions

La reducció de riscos i danys ha de ser el punt de partida de qualsevol intervenció. O dit d’una altra manera: els projectes de prevenció no poden tenir com a primer i únic objectiu l’abstinència. Cal allunyar-nos posicionaments paternalistes i postures neutres. El tema drogues és prou seriós per ser tractat de manera adulta i des de la responsabilització. L’experiència amb drogues, sobretot amb consumidors, ens ha ensenyat que els típics discursos antidrogues no arriben als joves ni els són útils. El nostre posicionament no està renyit amb respectar la llibertat de cadascú per fer i decidir. Plantegem observar les drogues de manera diferent a com ho hem fet tradicionalment: partir de pensaments i idees positives (la majoria s’absté, consumeix controlada i moderadament) sense anticipar problemes ni prejudicis. Treballarem, conjuntament a partir d’estratègies de detecció precoç i prevenció selectiva (Zonnevylle-Bender et al., 2007; Toumbourou et al., 2007; Canning, 2004).

Per abordar globalment les drogues cal integrar diferents perspectives, que alhora han de ser suficientment flexibles per donar resposta a la diversitat de relacions que els individus i les societats estableixen amb les substàncies. Apostem per l’enfoc de reducció de riscos com a punt de partida de la nostra intervenció. No parlem d’iniciatives concretes, sinó d’una línia d’intervenció que pot fer-se present a qualsevol situació. És una alternativa oberta a la complexitat del fenomen del consum de drogues i que no renuncia a entendre que l’abstinència seguirà sent la millor manera d’evitar-se qualsevol problema amb aquestes.

Sense abandonar el treball en prevenció primària, busquem alternatives a la idea del Consum Zero. Quin ha de ser l’enfoc amb aquelles persones que consumeixen i probablement no deixaran de fer-ho? Amb aquestes pensem que cal treballar des de la perspectiva de la responsabilitat de les eleccions i l’ús de substàncies.

Tenim present que hem d’adaptar les intervencions a les realitats i necessitats pròpies d’aquells a qui ens dirigim. A més de treballar amb un llenguatge proper. Pel que serà necessari establir línies d’actuació diferents en funció de quin consum o quina postura es té vers les drogues, partint de la realitat pròpia d’aquells/es a qui ens dirigim -i no de la nostra-.

La persona serà l’element central del treball. I sobre ella –i no la substància- recaurà la part més important de les nostres intervencions. En aquesta línia, la informació -necessària però no suficient- ha de venir acompanyada d’un procés actitudinal que fomenti la reflexió i responsabilització de l’acció.

Les intervencions es centraran sobretot en les substàncies més properes o instaurades (o el que és el mateix: per poder treballar substàncies llunyanes prioritzarem les properes).

Els projectes i les accions que es desenvolupin tindran en compte diferents maneres d’aproximar-se i relacionar-se amb les drogues, que al mateix temps, guiaran i marcaran la filosofia del procés:

Adaptat del V PLAN DE DROGODEPENDENCIAS DE LA COMUNIDAD AUTÓNOMA DE EUSKADI. 2004-2008

Col·lectius i espais d’atenció prioritària

Si bé és cert que estem parlant d’una acció comunitària de treball amb població general, existeixen col·lectius i espais d’atenció prioritària. Fem especial èmfasi en la població jove i adolescent, bàsicament perquè els primers consums s’instauren en aquests cicles d’edat. És l’etapa de la construcció crítica de la pròpia identitat i té un valor educatiu importantíssim. S’assimilen i es coneixen moltes pautes i normes de funcionament socials: cap a un mateix i l’entorn. A més, ens permet incloure a bona part de la comunitat, formalitzant la seva vessant socialitzadora i educativa: famílies, centres educatius i altres agents comunitaris.

Sovint, la pròpia implementació de l’estratègia, ens obliga a repensar-ho tot. I proposem algunes qüestions que des de la intervenció ens proposem resoldre (o almenys abordar):

      • La majoria de problemes de consum jove i adolescent de drogues són conseqüència de disfuncions familiars, relacionals i socials, o de malestars personals. Pot ser que les drogues acabin emmascarant aquest problema de fons?
      • No tots els usos adolescents de drogues adolescents tenen el mateix nivell de risc i problemàtica. Per tant, quins prioritzem?
      • Els consums problemàtics solen ser el resultats d’uns hàbits de consum lligats a uns estils de vida (o pràctiques de relació social). Té sentit només una intervenció específica en drogues?
      • Existeixen riscos molt més importants que l’addicció i el perjudici per la salut. Tot i que sovint parlem de salut, no té més sentit centrar-se en les conductes associades bàsicament (què fem sota els efectes de les drogues, a quins riscos ens exposem i quines problemàtiques tenim)?
      • Professionalment necessitem etiquetar per justificar els nostres diagnòstics. I una vegada fets aquests, què?

Un dels objectius de la nova estratègia és ampliar la ràtio d’edat relativa a la població destinatària sobre la que intervenim. En l’anterior període d’intervenció (2007-2010) hem percebut que existeix un col·lectiu d’edat compresa entre els 18-21 anys –aproximadament- que duu a terme pràctiques prioritàries en matèria de prevenció i reducció de riscos: intensificació de les pràctiques d’oci, augment significatiu dels consums (tant per quantitats com per tipus de substàncies, etc.).

Tanmateix, ens marquem dos col·lectius sobre els que destinar part de les nostres motivacions de treball: el col·lectiu d’immigrants; i el col·lectiu femení. Entenem que tenen característiques pròpies que determinen intervencions pertinents.

S’intentarà que les intervencions es duguin a terme en espais diversos i propis de Granollers, doncs serà més idoni integrar-nos que no pas generar serveis paral·lels.

Ara bé, no oblidem que altres col·lectius i ciutadans/nes necessiten també l’atenció concreta que el tema requereix.

L’entorn 2.0 com a espai de relació, prevenció i intervenció

No podem deixar al marge noves relacions de comunicació i relació. Alhora que potencials canals d’intervenció. Tot el que s’entén per internet 2.0 -xarxes socials, bàsicament- ha esdevingut una revolució pel que fa a noves pràctiques de relació, comunicació, recerca i producció d’informació, alhora que gestió de la nostra identitat i quotidianitat. Els usos adolescents i joves han estat, inicialment, el paradigma d’ús d’aquesta nova realitat, tot i que cada vegada més s’han universalitzat pel que fa a qualsevol grup d’edat i col·lectiu. Com a treballadors en l’àmbit de l’atenció sociosanitària se’ns obre tot un nou món d’intervenció. I és evident que es necessita una reflexió seriosa i un posicionament consensuat. Retrobem de nou -afortunadament- paraules tan nostrades com treball cooperatiu, participació, horitzontalitat, etc. Tot i que en un sentit diferent al que probablement estem acostumats a treballar (amb els corresponents matisos a fer). Avançarem a mesura que experimentem i participem d’aquest entorn. I gairebé segur que, a diferència d’altres fenòmens que ens ha tocat abordar, no té sentit plantejar posicions resistencialistes, que no acrítiques.

Plantegem tres punts de partida molt bàsics:

      • L’entorn 2.0 ha vingut per quedar-s’hi. I aquesta arribada ha esset tan ràpida, i avança a un ritme de vertigen que sovint ens dificulta el poder parar-nos a reflexionar les seves formes d’ús.
      • El debat no està en l’eina. Sinó en els usos. I la primera lectura sempre serà en clau positiva: esdevé un element de construcció per davant dels posibles problemes que puguin comportar en la gestió del nostre dia a dia o en la nostra professió.
      • Ja que es tracta d’una eina amb moltes potencialitats (sobretot pel que fa a la seva vessant relacional) és clar que poden presentar-se usos problemàtics. Pel que necessitarem d’un discurs preventiu i formatiu al voltant. És per aquest motiu que, paral·lelament a aquesta estratègia municipal, i com a producte de l’anterior, endeguem una estratègia a part que té per finalitat prevenir els usos problemàtics de les tecnologies de la informació, comunicació i relació (podeu veure més informació a www.sobrepantalles.net).

Estem obligats a repensar-ho tot (tot). Cal que ens qüestionem aspectes bàsics: com utilitzar-les per millorar la nostra pràctica professional? En el món virtual calen educadors? Cal utilitzar les mateixes eines/perfils com a professionals que com a ciutadans? Com emfatitzar i afavorir les bones pràctiques, que en són moltes? Quin discurs cal potenciar per evitar-ne usos problemàtics?

Prevenir en temps de crisi: algunes consideracions necessàries

Som conscients que l’estratègia que presentem s’emmarca en un període de crisi brutal. I no podem simplificar-ho només a qüestions econòmiques. Aquesta és una crisi sistèmica que, disfressada de la ideologia de l’austeritat, sovint ens presenta que l’idea de l’Estat del Benestar resulta massa cara. El sector públic, especialment l’educatiu, el social i el de la salut, esdevé altament vulnerable. Cal que siguem especialment constructius, però també crítics amb els nous horitzons. No volem deixar-nos endur per discursos fàcils ni alarmistes. A tot això cal afegir que els advertiments que, a nivell de context social, històric i cultural Romaní (1999), Funes (1991, 2010), Conde (1999) i Comas (2002) ens han advertit en nombroses ocasions sobre els perills de simplificar qüestions complexes vinculades a aquests temes.

Seguirem amb la nostra proposta d’eficiència, que ja hem plantejat al llarg dels últims anys, i plantegem per als següents. Defensem una proposta tècnica que prioritzarà les necessitats de la comunitat. Una proposta raonable de costos de la que estem convençuts que compleix amb escreix l’eqüació recursos invertits-treball desenvolupat.

Especial èmfasi en la revisió i avaluació

Entenem l’avaluació com una eina de treball necessària perquè ens ha d’ajudar a veure quines coses han canviat després de la nostra intervenció. Al mateix temps, ha de servir-nos per fer visible la feina feta, recollir mèrits i mostrar els punts que cal reforçar o reorientar.

Caldrà fer un procés de revisió i seguiment de l’Acció Municipal que pugui aportar elements per a la discussió i valoració del treball que s’està realitzant. Per això, serà bàsic planificar, avaluar el procés i els seus resultats, i revisar la feina feta al finalitzar el procés.

Som conscients que, probablement, els resultats de la intervenció són difícils d’avaluar a curt termini. Tot i això: especial èmfasi en la revisió i avaluació. Pel que revisar, i si es pot -en la mesura de les possibilitats- avaluar totes les intervencions. Establint els indicadors i instruments d’avaluació. És aquí on tenim dos grans handicaps: poca evidència científica i dificultats d’avaluació. Però hi ha bones pràctiques que deixen entreveure que una bona feina evitarà molts problemes en un futur. I totes elles solen estar emmarcades en plans comunitaris de prevenció, pel que no són activitats aïllades.

Bibliografia

    • Conde, F. (1999). Los hijos de la desregulación. Jóvenes, usos y abusos en los consumos de drogas. Fundación CREFAT. Monografías, 6.
    • Comas, D. La percepción social de los problemas. Sociedad y drogas: una perspectiva de 15 años. FAD. 2002. pp. 77-94.
    • Elzo, J. y otros (2003), Drogas y escuela VI. Evolución del consumo de drogas en escolares donostiarras (1981-2002). San Sebastián, EUTS, pp. 385-405.
    • Funes, Jaume (1991). L’Univers de les Drogues. Barcanova.
    • – (2010). 9 ideas clave: educar en la adolescencia. Graó.
    • Hawking, J.D., Catalano, R.F. y Miller, J.L. (1992). Risk and protective factors for alcohol and other drug problems in adolescence and early adulthood: implications for substance abuse prevention. Psychological Bulletin,112, pp. 64-105
    • Kumpfer, K.L., Alvarado, R. (2003). Family-strengthening approaches for the prevention of youth problem behaviors, American Psychologist 58, pp. 457–65
    • Legleye S, Karila L, Beck F, Reynaud M. Validation of the CAST, a general population Cannabis Abuse Screening Test. Journal of Substance Use. 2007, 12(4): 233-242.
    • Loveland-Cherry, C. J. (2000). Family interventions to prevent substance abuse: children and adolescents, Annual Review of Nursing Research 18, pp. 195–218.
    • Martínez, D., Pallarés, J., Espluga J., Barruti M., Canales, G. (2009). L’Observatori de Nous Consums de Drogues en l’Àmbit Juvenil. Associació Institut Genus.
    • McGrath,Y. y cols. (2006). Drug use prevention among young people: a review of reviews. National Institute for Health and Clinical Excellence.
    • Moncada, S. (1997). Factores de riesgo y de protección en el consumo de drogas. En Plan Nacional sobre Drogas (Ed.), Prevención de las drogodependencias. Análisis y propuestas de actuación (pp. 85-101).
    • Peterson, P.L., Hawkins, J.D. y Catalano, R.F. (1992). Evaluating comprensive community drug risk reduction interventions. Design challenges and recommenations. Evaluation Review, 16, 579-602.
    • PNSD (2010). EDADES -Encuesta Domiciliaria sobre Alcohol y Drogas en España (2010). Delegación del Gobierno del Plan Nacional Sobre Drogues. Ministerio de Salud.
    • PNSD (2010). ESTUDES –Encuesta Estatal sobre el Uso de Drogas en Enseñanzas Secundarias (2010). Delegación del Gobierno del Plan Nacional Sobre Drogues. Ministerio de Salud.
    • Ramirez De Arellano, A. (2002). Actuar Localmente en (Drogo)Dependencias.Pistas para la Elaboracion de Estrategias, Planes y Programas. GID.
    • Riberas, G., Vilar, J., Pujol, P. (2003). Disseny de les intervencions socioeducatives. Barcelona: Pleniluni.
    • Roe, E., Becker, J. (2005). Drug prevention with vulnerable young people: a review’, Drugs: education, prevention and policy’, 12 (2), pp. 85-99.
    • Smith, L. (2000). Take Your Partners! Stimulating Drugs Prevention in Local Communities. Middlesex: Social Policy Research Centre. Country: United Kingdom.
    • Romaní, O. (1999). Las drogas: Sueños y Razones. Ariel.
    • Sussman, S. y cols. (2004). The Motivation, Skills, and Decision-Making Model of ‘‘Drug Abuse’’ Prevention. Substance Use & Misuse, 39, (10–12), pp. 1971–2016.
    • Toumbourou, J. W.; Stockwell, T.; Neighbors, C.; Marlatt, G. A.; Sturge, J.,Rehm, J. (2007), ‘Interventions to reduce harm associated with adolescent substance use.’, Lancet 369(9570), 1391-1401.
    • Vega, A y otros. (2002), Drogas. Qué política para qué prevención. San Sebastián, Gakoa.
    • Vega, A. (2003), “Los avatares de la política educativa escolar relativa a las drogas”.
    • Wandersman, A., Florin, P. (2003), ‘Community interventions and effective prevention‘, American 51 Psychologist 58 (6–7), pp. 441–448.
    • Zonnevylle-Bender, M.J.S., Matthys, W., Van de Wiel, N.M.H., Lochman, J.E. (2007). Preventive effects of treatment of disruptive behavior disorder in middle childhood on substance use and delinquent behavior. Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry, 46, (1), 33-39.
Pàgina 4 de 12« Primera...23456...10...Última »