Escurabutxaques contra la crisi, dilemes per a la consciència

Article publicat a Social.cat
20 d’octubre de 2010. Accedeix a la font original clicant aquí.

Llegim aquests dies a la premsa que BCN World comença a ser una realitat propera a casa nostra. I que el govern, ansiós per la necessitat d’ingrés ràpid, està agilitzant els processos per reduir les traves burocràtiques que podrien dificultar la seva implantació. Una inversió que, hipòcritament disfressada de turisme familiar i presentada com a baló d’oxigen en temps de crisi, genera molts dubtes apart dels ja existents. A banda, últimament també recuperem força a Confuci en la seva cèlebre cita: ‘Mentre el savi assenyala la lluna, el ximple li mira el dit’. No ens ha d’estranyar tenint en compte el baix nivell de moltes de les declaracions que es fan en l’àmbit públic, i sobretot polític. I hem vist molts com miraven el dit de Sheldon Adelson mentre assenyalava els terrenys per on tenia pensat ubicar EuroVegas. Sigui amb la comitiva catalana o madrilenya. Com a professionals de l’acció social, i precisament els que treballem amb adolescents i joves les pròpies incoherències del sistema, cal que deixem clares les nostres pretensions, i puguem defensar algunes idees.

La primera passa per reconèixer obertament que estem trencant aquella màxima que a la vida hem de ser coherents. Se’ns proposa la cultura de l’esforç i la capacitat d’emprenedoria -tot i que en realitat significa meritocràcia-, però realment apostem per la cultura del pelotazo i delsomni del milió de dòlars. Allò de predicar amb l’exemple sembla passar a un segon pla quan el que es tracta d’ingrés ràpid. Segons dades de la Dirección General de la Ordenación del Juego, a Espanya el 2011 les quantitats jugades (incloent Loteries i Apostes de l’Estat) van ascendir a 26.585.000 d’euros. El 35% es va jugar en màquines (9.389.000), el 8% a bingos (2.142 milions), el 6% en casinos (1.612 milions) i el 7% en joc en línia (1.763.000, a partir de dades de juny). L’ingrés net de joc el mateix any (quantitats jugades menys l’import dels premis concedits) va ser de 9.244.000 d’euros el 2011. D’aquest ingrés, un 33% va correspondre a màquines, el 8% a bingos, i el 3% tant a casinos com a jocs en línia. Tot i la llibertat de les persones per fer i decidir, són necessaris alguns mecanismes de regulació de l’ús i el control de la publicitat vinculades al món del joc. I en aquest cas, probablement les deixem a mans d’inversors sense escrúpols que, davant la possibilitat de diner fàcil, es passen certs principis bàsics d’ètica per l’arc del triomf.

És més sa -educativament parlant- assumir les nostres incoherències, que no pas vendre A i acabar fent Z, quan el que dic i penso és que el millor per tots segueix sent A. Si alguna cosa detecten nois i noies són hipocresies adultes revestides amb moralitat redundant. La transparència, la sinceritat i el reconeixement de la incoherència poden resultar grans avantatges com moneda de canvi davant de tot aquest desplegament.

La segona idea: tenim una ocasió magnífica per treballar l’actitud crítica. El business pur i dur -amb regulacions toves- estimula relacions que poden comportar significativament problemes. I les escurabutxaques, el joc en general, a l’igual que certs consums de tabac, alcohol i drogues, els comporten. No només pel que fa als propis derivats de la seva pràctica, sinó pels valors que trasmet quan es deixen en mans de la lògica neoliberal, d’etica dubtosa, que sovint s’acompanyen de determinada publicitat. El sentit comú -control, prudència i moderació- és incompatible amb aquesta promoció.

De fet, empresaris i inversors traslladaven el seu neguit al Govern per la lentitud en que el Parlament tramitava la reducció d’impostos exprés a la qüestió del joc (del 55% al 10%). Tampoc ha trigat la resposta dels quatre casinos oficials al país: es queixen d’aquesta discriminació, demanant la conseqüent rebaixa per a ells també. Entenc que la qüestió de ‘que imposin les mateixes condicions per a tots’ cal afegir-li l’apunt de toc infantil i de lícita rebequeria: ‘si a ells se’ls abaixa a nosaltres també’; i no la lectura ‘que paguin com hem fet nosaltres’.

Una vegada més comprovem que determinades mesures avantposen els interessos econòmics, sobretot els del sector privat, amb vincles amb el poder, als que preserven la salut i sensatesa. I més ara, amb la situació de crisi, i la constant recerca de noves oportunitats d’ingressos. Tinguem-ho present quan després ells mateixos ens parlin de valors. I financiïn campanyes de sensibilització. El desenvolupament no ha d’acceptar-se a qualsevol preu. I tot apunta a que es reprodueixen les pràctiques que tants mals resultats ens han portat: mercantilitzar qualsevol aspiració humana, a favor del creixement; el diner a curt termini per davant de les reflexió en les seves possibles conseqüències; l’extensió de la cultura del mercat a qualsevol parcel·la de la nostra vida; la precarització del treball com a condició simple per tenir-ne accès. A canvi, l’Estat els garanteix enriquiment facilitant qualsevol seguretat jurídica i proveint les infraestrutures necessàries.

La tercera idea pot girar al voltant de si aquest és el país que realment volem construir. En ple debat sobre el futur nacional, i en la recerca de la nostra identitat, la preocupació dels responsables de BCN World es centra en si el mateix ‘procés ‘ pot dificultar la seva viabilitat, s’estigui dins o fora de la UE. Curiós veure com s’apel·la al ‘Sentit d’Estat’ i en paral·lel llegim altres declaracions. Sorprenents les paraules de Mas-Collell“A mi tampoc m’agrada el joc. A mi no em trobaran en casinos ni fent servir maquinetes en bars”. O el mateix Junqueras: “Personalment, tinc principis morals i valors ètics que diuen que el joc no fa bé, i el prohibiria”.

I a fi de respectar qualsevol tipus de turisme, probablement existeixen fórmules més agradables i sostenibles que generin bona convivència.

La quarta idea: ens ha de servir per destapar els negocis que s’amaguen darrera aquesta questióFa pocs dies ens trobàvem com el govern espanyol havia cedit a les pressions d’Eurovegas retornant certs privilegis a l’indústria del tabac. No menys cíniques eren les declaracions dies enrere del mateix alcalde d’Alcorcón: ’no podemos dejar marchar Eurovegas por culpa del tabaco’. És a dir: afegim l’enèsim exemple d’hipocresia moral, social i de salut. Les 50.000 morts anuals a Espanya directament associades per consum de tabac queden condicionades als 10.000 milions d’euros anuals recaptats a partir del seu consum, convertint-se a la vegada en el primer producte de fiscalitat de l’Estat Espanyol i el producte que més ha inflacionat a partir de la crisi de 2008. Durant molts anys hem vist que les empreses tabaqueres han disfrutat de la total complicitat de l’Estat que, afavorit per l’ingrés fiscal, ha donat màniga ampla a les productores i distribuïdores de tabac.

Tot i que el repte no és prohibir el tabac, sinó afavorir una llei que tingui el consens de tots els implicats i sigui coherent amb el concepte de salut. Que afavoreixi el “no fumador” alhora que protegeixi el consumidor. I que estigui allunyada d’interessos comercials propis d’empreses, farmacèutiques i d’altres institucions.

Si ja fa mesos el famós paquet Òmnibus projectava “suavitzar” el reglament de les màquines escurabutxaques, derogant-se tot un seguit de restriccions que es van aprovar en els últims anys amb la finalitat de vetllar i protegir-nos dels potencials riscos d’addicció i abús al joc, trobarem sobtadament grans espais de joc intens i artifical en els nostres paisatges quotidians. Altrament, fa uns mesos ja llegíem que dins el mateix paquet es tornaven certs privilegis a la indústria del beure, retornant, per exemple, a la barra lliure o donant certes facilitats per la venda d’alcohol, en un clar gest de complicitat cap als empresaris.

Pel què la cinquena idea és que hem de desenvolupar la qüestió normativa. Apliquem criteris i normes que tinguin com a premi la moderació, l’accessibilitat, el control i la seva difusió. És evident que les prohibicions per se, ni les regulacions d’edat, sense cap discurs que les acompanyi, no ajuden gaire a fomentar responsabilitat.

En conseqüència, la sisena idea és que estem obligats, ara més que mai, a desenvolupar una proposta de prevenció acurada. Que no només es basi en qüestions tecnòcratiques associades a normes i regulacions. Disposem d’una bona i gran oportunitat per treballar aspectes com plaer, felicitat i problemes. I que amb el joc, més és menys.

Algunes dades: a Catalunya, disposem de l’últim estudi realitzat per Gonzalez i Volverb (2010) sobre joc patalògic que mostrava una prevalença de jugadors amb perfil de risc del 2% -116.000 persones-, de jugador problemàtic, un 0,5% (29.000 persones), i de jugador patològic un 0,2% (11.500 persones). En les mateixes conclusions l’estudi deia: “Els jugadors de risc, els jugadors problemàtics i els patològics eren més joves que els no jugadors o els jugadors no problemàtics quan van començar a jugar. L‘edat d‘inici se situa abans dels 18 anys”. Sense volar donar una visió catastrofista, calen mecanismes de detecció i atenció per aquesta realitat. I en el marc dels serveis que hi treballen, es demana la implicació de l’Administració i posa èmfasi en l’augment del control i regulacions.

En Jaume Funes ens explicava fa relativament poc a Cáñamo
 que li agradaria que la relació d’alguns adolescents usuaris de cànnabis complís els següents criteris: menys intensa, reduïda a situacions extraordinàries, no associada als estats d’ànim, més personal i menys d’imposició grupal. Apliquem-ho doncs també al context del joc: millor jugar poc que molt, sense grans despeses (amb límits previs), mai per desconnectar i arran d’una decisió raonada i personal. I qui no vulgui, matèmaticament, tindrà menys risc de tenir problemes.

La setena idea passa per saber donar resposta a moltes de les preguntes controvertides i dubtes raonables que ens assaltaran. Dies enrere discutia amb un jove que havia posat al seu perfil de Linkedin l’eslògan ‘Yo sí que quiero que Eurovegas se quede en Barcelona’. ‘De què viurem, si no hi ha cap idea de futur mínimament atractiva?’ (…) Quin sentit té que em trenqui les banyes estudiant enginyeria informàtica si després no hi ha feina? Això és una oportunitat!’

Ramoneda al diari Ara ens avisava setmanes enere que ‘quin sentit té un sistema, si la feina no et permet viure com una persona decent?‘. Si ens hem de fiar dels eslògans que rebran per part de l’establishment, anirem ben servits. Si avantposem la necessitat de garantir-los un futur amb possibilitats laborals i de creixement econòmic, advertim-los de les qüestions que no poden amagar: darrera de la lluminositat del neó s’amaguen moltes injustícies. Des de la precarització i més que segura explotació, fins a la negació de certs drets laborals davant la idea que ‘en temps de crisi no estem per jugar a ser bonistes”. Sembla que ens vulguin fer oblidar que carregar-se l’Estat del Benestar no només implica perdre un drets que l’Administració ens ha de garantir, sinó que s’han conquerit en les darreres dècades a partir de lluites per a l’adquisició i defensa dels drets col·lectius.

Darrere de certs arguments, basats principalment en la necessitat urgent -i legítima- de marxar de la crisi i garantir llocs de treball per a adults i joves atrapats en la seva condició juvenil, es necessiten més arguments que els purament econòmics. Compte amb la construcció de grans paradisos artificials amb premisses morals fàcilment refutables. Díficil oblidar les paraules dels responsables de treball quan afirmaven que la condició juvenil que exiliava -marxava forçadament- a l’estranger en la cerca de noves oportunitats ho feia sota els paradigmes demobilitat laboral o per servir cafès. Anatema.

I l’última idea, lligada amb totes les anteriors: tenim l’obligació d’estar en permanent situació d’alerta, que no d’alarma. Estiguem atents a què passa, tinguem capacitat de reaccionar i mirem més enllà d’on veuen els ulls. Un dels grans problemes dels professionals de l’acció social i de salut és que tot i conèixer de prop certes problemàtiques emergents ens les acabem topant de front. Sigui per incapactiats estructurals, funcionals o el propi desconeixement. I en breu, si res canvia, tindrem una nova realitat, possiblement ben grossa (mai més ben dit).

De placeres y riesgos: manual para entender las drogas

Aquest estiu l’Editorial Milenio ha editat el llibre ‘De placeres y riesgos: Manual para entender las drogas’. Es tracta d’un recopilatori d’articles sobre drogues coordinat pels amics David Pere Martínez Oró i Joan Pallarès. Des d’una clara perspectiva de reducció de riscos emmarca el consum desde dues grans vessants: per una banda, conceptualitza i introdueix la qüestió de les drogues, sempre sota els criteris de reducció de riscos; i per altra analitza les particularitats del consum, substància per substància.

Personalment ha estat un privilegi poder participar en la redacció de dos articles. En el primer bloc, i conjuntament amb en Carles Sedó desenvolupem un capítol relacionats amb la reducció de riscos en el marc escolar. I després, en el segon bloc, escric un article sobre la cocaïna.

Agrair especialment al David Pere que ens hagi donat la possibilitat de participar amb la certesa que serà un manual que es convertirà, per la seva qualitat i capactiat de reflexió, en un element de referència per entendre tot aquest univers de les drogues. I, ja de pas, tant de bo serveixi per introduir una mica de sensatesa.

Aquí teniu un extracte de les primeres pàgines.

De placeres i riesgos: manual para entender las drogas

Adolescents a les xarxes socials: afavorir la responsabilitat; prevenir i detectar alguns problemes

Aquest juliol hem realitzat a Granollers, conjuntament amb el company i amic Isidre Plaza (@IsiPlaza), i sota el paraigues de l’Escola d’Estiu del Casal del Mestre un curs adreçat a professors sobre els usos adolescents de les xarxes socials. Us deixem els materials del curs exposats. Alguns són nostres o de les exposicions que van fer els altres ponents. I també alguns enllaços que poden complementar tot plegat.

Sobretot, qualsevol informació que feu servir (presentacions, enllaços, textos, etc.) citeu la font de l’autor.

Primera sessió (1 de juliol de 2013):

Usos adolescents de les xarxes socials: introducció i conceptualització
Jordi Bernabeu Farrús

En el desenvolupament de la presentació teniu els enllaços als vídeos i articles comentats i utilitzats al curs. Tanmateix, aquí teniu els tres articles comentats el primer dia:

Segona sessió (2 de juliol de 2013):
Avançant els resultats de l’estudi fet a secundària a Granollers. Anàlisi i reflexions.
Isidre Plaza


Tercera sessió (2 de juliol de 2013):
Quins problemes ens estem trobant. Idees per a la seva prevenció.
Jordi Bernabeu Farrús

Quarta sessió:
Aprofundint en el concepte de les TIC
Josep Matalí i Fran Villar


Cinquena sessió (3 de juliol de 2013)
Aprenentatge augmentat
Dolors Reig 

També deixem l’enllaç a la publica de la Dolors ‘Los jóvenes en la era de la hiperconectividad’: tedndencias, claves y miradas http://www.fundacion.telefonica.com/es/que_hacemos/conocimiento/publicaciones/detalle/182

Sisena sessió:

Educar en la convivència amb adolescents: també amb les pantalles

Jaume Funes

Deixem diferents articles d’en Jaume:

Setena sessió (4 de juliol de 2013): 

Experiències docents en l’entorn 2.0

Sandro Maccarronne

Us deixem altres qüestions d’interès que poden interessar-vos i us convidem a visitar la web sobrepantalles.net i fer-nos les crítiques i aportacions pertinents:

Estudi sobre el coneixement i l’ús de les xarxes socials a Espanya– El primer estudi sobre les Xarxes Socials a Espanya de l’Observatori Nacional de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació.
http://www.ontsi.red.es/articles/detail.action?id=5557&request_locale=es

The World Unplugged – Estudi sobre l’ús de la tecnologia durant un dia sencer amb 1000 estudiants universitaris a 10 països de 5 continents. Després de 24 hores d’abstinència, els estudiants van ser entrevistats per parlar de si ho havien aconseguit o no havien pogut evitar connectar-se.
http://theworldunplugged.wordpress.com/addictions/study-conclusions-spanish/

Al otro lado de las TIC – Estudi de l’ús de les Noves Tecnologies a l’aula des del punt de vista dels alumnes.
http://proyectos.xavierre.com/tic/conclusiones.html

Cesicat – El Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (CESICAT) és l’organisme executor del pla nacional d’impuls de la seguretat TIC aprovat pel govern de la Generalitat de Catalunya.
http://www.cesicat.cat

Inteco – Institut Nacional de Tecnologies de l’Educació. A l’Observatori es poden trobar estudis sobre seguretat en les comunicacions, guies i dades sobre l’ús de les TIC.
http://www.inteco.es/Seguridad/Observatorio

Educación y tecnología. Las voces de los expertos – Llibre amb 18 entrevistes a experts de la comunicació i l’educació que reflexionen sobre l’ús de les TICs en l’educació. Descàrrega gratuita. Font: OEI
http://www.oei.es/noticias/spip.php?article9421

Estudi “Menores y Redes Sociales” – Estudi de l’Institut de Tecnologies Educatives sobre l’entorn i els hàbits d’ús de les xarxes socials dels menors a l’àmbit espanyol.
http://www.ite.educacion.es/es/inicio/ultimas-noticias/149-presentado-el-estudio-qmenores-y-redes-socialesq

Llibre “Experiencias educativas en las aulas en el siglo XXI” – Llibre recopilació d’experiències TIC a l’aula en diferents etapes educatives: educació infantil, educació primària, educació secundària obligatòria, batxillerat, formació professional, formació d’adults, estudis universitaris, estudis internivells, atenció a la diversitat, famílies i formació de professorat.
http://www.slideshare.net/sobrepantalles/experiencias-educativas-en-las-aulas-en-el-siglo-xxi

Congreso Internacional Menores en las TIC – Presentacions del congrés
http://www.slideshare.net/menorestic/presentations

Informe 2011 de la indústria de continguts digitals – Anàlisi del mercat, tendències, barreres i oportunitats dels sectors productors de continguts digitals.
http://www.ametic.es/media/Ou80/File/Informe_ContenidosDigitales2011.pdf

Child Safety Online – Informe publicat per UNICEF sobre la seguretat dels menors a la Xarxa.
http://www.unicef-irc.org/article/825/

Congreso Internacional de Educación Mediática y Competencia Digital – Conclusions del congrés.

http://www.educacionmediatica.es/congreso2011/conclusiones.html

N. 418 Cuadernos de Pedagogía – Número d’aquesta revista dedicat a les TIC i la innovació en la docència.
http://www.cuadernosdepedagogia.com/portada.asp?idEjem=483

Informe Generación 2.0 –
http://www.slideshare.net/ucjc/generacin-20-hbitos-de-los-ad

Estudi sobre hàbits segurs en l’ús de smartphones pels nens i adolescents espanyols – Estudi, campanya i conclusions de l’Observatori INTECO
http://www.inteco.es/Seguridad/Observatorio/Estudios/Estudio_smartphones_menores

PORTALS SOBRE LES TIC

Ciberespiral – Col·lectiu de professorat, persones amb formació tècnica, investigadors i investigadores, estudiants i entitats, interessats en la promoció i aplicació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en l’educació.
http://www.ciberespiral.org/

Fundación Alia2 – Portal per a la protecció del menor a Internet.
http://www.alia2.org/index.html.es

PantallasAmigas – Iniciativa per promoure un ús saludable i segur de les TIC.
http://www.pantallasamigas.net/

Guia “Adictos a la comunicación” – Guia sobre l’addicció a la comunicació, per a periodistes i bloggers independents.
http://www.maestrosdelweb.com/comunicacion/

El Caparazón – Bloc de Dolors Reig
http://www.dreig.eu/caparazon/

Taller 2.0 – Pàgina de Sandro Maccarronne
http://taller20.eu/ 

EINES PEDAGÒGIQUES

EdPAC.org – Web d’acció crítica de l’EdPAC.cat; una iniciativa més per fomentar un consum i un estil de vida individual i col·lectiu més solidari, sostenible i just. Podeu trobar materials didàctics i de sensibilització.
http://edpac.org

Cibercorresponsales  –  Xarxa social de joves menors de 18 anys que expliquen la seva visió del món. No es poden registrar individualment, és una ONG, institució o associació la que dóna d’alta el bloc i els joves participants. Pot ser una bona eina per educar en l’ús de les TIC, seguretat, privacitat, etc.
http://www.cibercorresponsales.org/

PantallasAmigas – Catàleg de recursos educatius, jocs, manuals sobre el bon ús de les TICs i la navegació segura.
http://www.pantallasamigas.net/recursos-educativos-uso-internet-menores/catalogo-recursos-educativos.shtm

Usos adolescents de drogues: idees per a la seva prevenció

Aquest matí hem participat en la jornada ‘Conductes addictives en adolescents’ –veure programa– en homenatge a Eduardo Zárate a Mataró Hem presentat la comunicació ‘Adolescents i usos de drogues: idees per a la seva prevenció‘. Es tractava de plantejar algunes qüestions al voltant de la tasca preventiva pel que fa a drogues i adolescents.

Ens hem basat en tres hipòtesis de partida:

1. La mirada adulta
2. Com estem ‘llegint’ les drogues
3. Sobre les intervencions

Deixem la presentació:

Moltes gràcies a l’organització i a l’Enric Batlle per haver-nos convidat i al Ferran Aliaga per haver-nos presentat.

Infants, adolescents, xarxes socials i CRAES: #oportunitats i #amenaces

El passat divendres 24 vam participar en la jornada de la FEDAIA ‘TIC-TAC Adolescentes a la xarxa’. Estava pensada per treballar el tema de les NTIC en el marc de treball dels CRAES (Centres Residencials d’Acció Educativa). Vam intentar transmetre un discurs constructiu i lligat a les avantatges i potencialitats, que superen en escreix als perills i riscos que sovint des del món soial tant ens preocupen.

De fet, vam deixar clar que el debat no està en l’eina. Sino en els usos. I la primera lectura sempre serà en clau positiva: esdevé un element de construcció per davant dels posibles problemes que puguin comportar en la gestió del nostre dia a dia o en la nostra professió. Com a treballadors en l’àmbit de l’atenció socioeducativa se’ns obre tot un nou món d’intervenció. I és evident que es necessita una reflexió seriosa i un posicionament consensuat. Retrobem de nou -afortunadament- paraules tan nostrades com treball cooperatiu, participació, horitzontalitat, etc. En un rumb diferent al que probablement estem acostumats a treballar, amb els corresponents matisos a fer. Avançarem a mesura que experimentem i participem d’aquest entorn. I gairebé segur que, a diferència d’altres fenòmens que ens ha tocat abordar, no té sentit plantejar posicions resistencialistes, que no acrítiques. Ben al contrari: és ara quan es necessita una reflexió sobre la ètica a la xarxa. Estem obligats a repensar-ho tot (tot). Cal que ens qüestionem aspectes bàsics: com utilitzar-les per millorar la nostra pràctica professional? En el món virtual calen educadors? Cal utilitzar les mateixes eines/perfils com a professionals que com a ciutadans? Com emfatitzar i afavorir les bones pràctiques, que en són moltes? Quin discurs cal potenciar per evitar-ne usos problemàtics? I, en qualsevol cas, per aquells que plantejen una visió crítica, agafar-ne la part més reflexiva: quins seran els efectes de tanta hiperconnexió i hipervirtualitat? Com ajudar a construir comunitats a la xarxa? L’eficiència i l’immediatesa de la xarxa són contraproduents a mig-llarg termini? Una societat més ràpida i amb més proximitat però cada vegada més amb menys contacte físic?

També vam plantejar una línia preventiva: com es tracten d’eines amb moltes potencialitats esclar que poden presentar-se usos problemàtics. Pel que necessitarem d’un discurs preventiu i formatiu al voltant. Ens interessa centrar-nos en tot el que té a veure amb afavorir usos responsables, potenciar usuaris autònoms i crítics, al mateix temps que establir els mecanismes bàsics de prevenció i atenció dels riscos i problemes derivats del seu ús. Escriu Josep Ramoneda, tractant aquest tema, que “els individus aïllats ni fan societat ni són capaços d’imposar i defensar els seus drets”. Pel que destaquem algunes qüestions sobre les que hem d’estar pendents, i que hem de treballar:

(1) Sobre com construir la nostra identitat a la xarxa. Sobretot si tenim en compte que estem redifinint aspectes troncals com privacitat i intimitat.

(2) Caldrà definir uns criteris que determinin quins usos tenen un major risc, quins comporten problemes, i quins han de ser entesos a partir del concepte de la dependència.

(3) Compte amb la facilitat per difondre continguts inadequats. Independentment de la seva legalitat. Quin usos són més segurs que d’altres?

(4) Sent conscient dels interessos político-comercials4 que s’amaguen darrera de tot aquest comerç electrònic i tota la concentració empresarial al voltant d’aquest. I com ens pot afectar a la nostra vida. Escoltant les paraules de Dolors Reig: “Les nostres dades són el petroli del segle XXI”.

Deixem la presentació que vam fer:

I si fumen porros, què? L’acció educativa i preventiva davant adolescents consumidors de cànnabis

Article publicat al Social.cat
Clica aquí per accedir a la font original


Spot Yerba Portugalete www.kolokon.com

Si fem una lectura sobre com estem vivint els usos adolescents de la marihuana veurem que és sempre motiu de polèmica: gairebé tot consum es llegeix com un problema, amb visions esbaixiades –ens costa acceptar que existeixien diferents nivells i gravetats-, amb força polarització –abstinència o abús- i s’utlitza com a pretext i excusa d’altres problemàtiques socials i estructurals. És frequent analitzar la realitat de les persones adolescents, del fenòmen del consum de drogues i de la prevenció en general sota paràmetres propis d’èpoques passades. I l’escenari actual ha evolucionat força: tant pel que fa a la pròpia adolescència, a la questió del propi consum, les preocupacions socials, les perspectives de futur, pel que fa a la més que possible regulació a mig termini, etc. Com la pròpia situació social en temps de crisi.

Tendim a comparar les adolescències actuals amb les que vam viure els adults d’ara. I el que està clar és que les coses han canviat. I molt: el paper de la família, l’escola, la política, la dimensió social i econòmica, la transició al treball, el molt que s’allarga el període adolescent… Durant els últims anys els nostres futurs adults han depès cada vegada més de la sobirania del mercat, l’individualisme i de la nostra patològica (hiper) protecció. Les nostrescarrinclones fòrmules comunicatives han provocat que els xavals cada vegada ens vegin com a adults i professionals més allunyats i el que és pitjor, menys referents. Més en un moment en que cal replantejar les lògiques de relació i recerca d’informació davant de la que podríem denominar -pel que fa al context 2.0- generació Facebook.

El context actual de crisi fa que recuperem vells discursos buits en continguts projectats en els termes de moda: emprenedoria i esforç. Com dèiem en un article anterior‘en èpoques de dificultats reals hem vist els resultats de la bombolla de  la hiperprotecció. Fa anys que domina un discurs excessivament proteccionista. Infants, adol·lescents  i joves que hem tractat com a vertaders tresors i sobre els que hem vetllat perquè no els hagi faltat res. Mentre hem viscut en l’abundància hem exagerat la seguretat, no necessàriament material, deixant de banda algunes qüestions per debatre i pensar: no estàvem frenant la seva capacitat d’autonomia, dificultant l’assumpció progressiva de responsabilitats, o fent de qualsevol risc un problema? Ara que ha petat la bombolla, potser que apostem per un discurs més autocrític. No valen els discursos retrògrads. Sobretot aquells que ens recorden que el passat educava millor. I que disposàvem de més -i millors- valors’. 

Pel que fa a les drogues, actualment el panorama és diferent al d’anys enrere. Així com les noves formes d’exclusió i inclusió social. Ens recorden les enquestes (que sovint es fan servir per criminalitzar), i també molts professionals que coneixen xavals (perquè treballen amb ells des del seu dia a dia, al carrer, a la xarxa …) que tenim una generació d’adolescents -en comparació amb els seus precedents- bastant tranquils, conscients i responsables pel que fa a drogues es refereix.  Analitzant amb una mica de detall els últims estudis (OED 2012, pàgina 10), ens indiquen que ‘entre los estudiantes, se registra una caída del consumo a partir de 2004 para todos los indicadores temporales. Se observa un ligero descenso de la continuidad en el consumo (número de personas que han probado la sustancia alguna vez en su vida y han continuado su consumo en el último año y en los últimos 30 días).’ Així doncs tenim, per una banda, uns nois i nois relativament tranquils pel que fa a la seva relació amb el cànnabis, i un posterior discurs que manté l’alarma, que no alerta, sobre aquest.

Tot plegat comporta que es realitzin imaginaris propis que acaben sent els socialment dominants: el consum es viu com a generalitzat, normalitzat, de fàcil accessibilitat, en constant augment, en edats més precoçes i viscut com a conseqüència d’una mala gestió en l’àmbit de la decisió personal, la relació grupal,  el context social i una suposada pèrdua de valors projectats en l’hedonisme i la prioritat pel consum fàcil. Compte en simplificar qüestions que són força complexes. Com ja hem comentat en nombroses ocasionsla fulla de Maria no ha de fer ombra a problemes més greus i seriosos dels joves i adolescents. Més quan aCatalunya, la taxa d’atur una vegada finalitzat el 2012 representa el 52,1% entre les persones de 16 a 24 anys, destruint-se durant l’any un 17,5% dels llocs de treballat ocupats per joves de 16 a 29 anys. Traduït: un de cada dos joves de menys de 25 anys que vol treballar no troba feina.  I les retallades en educació i la LOMCE posen en perill la supervivència d’itineraris formatius i ocupacions per adolescents que han estat exlosos (o s’han exclòs) del camí acadèmic.

En aquest sentit, les recents dades aportades per l’última Enquesta de Població Activa (EPA) ens ensenyaven com durant l’últim any, la taxa d’activitat entre els joves de 16 a 24 anys ha patit una lleu disminució, conseqüència, principalment de l’exili laboral a que s’han vist obligats milers de joves.  Un quasi obligat exercici social i esforç que la Ministra de Treball ha significat positivament fa pocs dies amb el cínic terme de ‘mobilitat exterior’.  Possibles conseqüències: depressió o cabreig social. Amb les seves consequents respostes: passivitat o ràbia.

Pel que caldria que comencéssim a trobar algunes respostes per certes preguntes:  com respondre a aquesta situació de complexitat i de caire estructural? Com afavorir ocupacions que generin motivació? Com donar resposta a una situació complexa de malestars i dificultats, sense centrar-nos en el consum com a font d’aquests?

L’acció educativa i preventiva

El consequent discurs preventiu i d’atenció dificílment respon a aquestes necessitats més evidents: com fer que aquelles persones a les que ens dirigim ens escoltin, o que els resultem útils? Com passar de grans campanyes a missatges clars, propers i que generin responsabilització? Com establir mecanismes de seguretat vers pràctiques problemàtiques? Com agrupar informació, coneixement, experiència, utilitat de la informcaió? Com evitar que el model de ‘la informació objectiva i de caràcter científic’ sigui el dogma dominant? Hem incorporat noves metodologies, com la reduccció de danys. Però, hem acceptat la filosofia de base? Som conscients del fons del discurs d’aquesta filosofia de treball?

És força present que en el context d’intervenció preventiva amb adolescents, bàsicament l’escolar, es prioritzi la visió sanitària del consum i la de les conseqüències legals per davant d’una més centrada en la presa de decisions i com pensar en els propis projectes vitals (personals i col·lectius). Un bon exemple és l’augment de demandes dels centres de secundària de sessions conduïdes per personal sanitari i dels cossos de seguretat sota el paradigma de la informació  (necessàries però no suficients).

Un altre exemple d’intervenció molt present en els últims anys ha estat el desenvolupament de mesures educatives adreçades a persones adolesncents sancionades per consum de drogues, com a resposta a la vigència de la llei 1/92 de Protecció de Seguretat Ciutadana (popularment coneguda com a Llei Corcuera) i de la seva aplicació. Degut al propi contingut d’aquesta llei, de dubtosa eficàcia, aquestes mesures educatives són enteses sovint com a “reparadores” o “correctores del fet causat”.

D’aquí sorgeixen visions diverses, fins i tot contradictòries, dels processos vinculats a l’intervenció educativa, psicològica i social. Ens basem en l’antiga idea proposada per Funes (1982) de que la pretensió educativa del programa és “ocupar-se adequadament i en els moments útils de que els adolescents rebin respostes, especialment quan els seus comportaments no són socialment acceptables, i millor encara, quan més enllà d’incomodar socialment, poden esdevenir destructors de la seva pròpia persona”.

Hem de pensar en algunes idees per a la intervenció,  tot i ser conscients que aquest discurs no coincideixi amb el d’alguns professionals. Ni de molts ciutadans:

En primer lloc, caldrà que (re)pensem què significa prevenir. No és només evitar el consum, ni només fomentar l’abstinència. També es potenciar la responsabilitat, la presa de decisions, l’autonomia. I evitar-se problemes. Sovint són criticades les estratègies de reducció de riscos quan són aplicades a adolescents. Sembla que la no-majoria d’edat ha de ser l’excursa perfecta per abstenir-se, apel·lant qüestions pròies de la maduració d’aquest cicle vital, alhora que donant afirmacions científiques per confirmar aquests plantejaments. En qualsevol dels casos, i independentment de quines siguin les opcions professionals i visons vers el consum, estem obligats a plantejar propostes de convivència en la líniea de reducció i gestió del propi consum: no es tracta d’una feina concreta, sinó d’una línia d’intervenció que pot fer-se present a qualsevol actuació (converses, tallers, materials, etc); és un punt de partida: com consumeixes i seguiràs fent-ho, primer reduïm la possibilitat d’aparició de problemes; implica posicionar-se d’una forma concreta davant la persona consumidora: de manera que es senti respectada i acceptada, pel que permetrà introduir informació molt més permeablement; i segueix contemplant l’abstinència com la manera més segura d’evitar-se problemes amb les drogues.

En segon lloc, treballem pensant que el nostre paper professional és el d’esdevenir referents positius (Funes, 2010). Necessiten persones adultes que responguin amb confidencialitat i sinceritat a les seves cabòries. Que no els repeteixen els discursos que ens alguns contextos no els han parat de repetir. Que substitueixin la intranquil·litat que suposa el coneixement de determinades maneres de fer –i que suposen un risc -, per la confiança en la eficàcia i competència dels seus recursos. Sense oblidar-nos de la prèvia més important: per influir amb certa lògica en la vida d’algú abans has d’haver esdevingut útil i referent per aquest.

En tercer lloc: el focus origen dels problemes són diversos. Dit d’una altra manera:  darrere de molts consums problemàtics s’amaguen altres problemes. Bàsicament de relacions socials, amb un mateix i amb la família. Apareixen, sobretot, quan es barrejen estils de vida i malestars associats amb el propi consum, i certs hàbits adquirits. Pel que té sentit que la majoria d’intervencions es centrin en les dinàmiques familiars i les del propi adolescent/jove pel que fa a ocupacions, relacions socials, etc. Oblidant-nos sovint del paper del consum. L‘experiència ens diu que molts adolescents regulen el seu consum en funció de les seves ocupacions, i les pròpies motivacions vers aquestes. Depèn quins casos només necessitaran pautes preventives. D’altres potser requeriran atenció i seguiment. Existeixen diferents graus de problematicitat. No podem posar-les totes al mateix sac.L’abstinència (no fumar) no pot ser l’única manera de regular-se.

I si fumen porros, què?

Entenem que davant un adolescent consumidor de cannabis devem oferir respostes educatives, que tinguin per finalitat responsabilitzar al propi subjecte vers el tema de les drogues o altres qüestions de la seva vida alhora que acompanyar-lo en el seu procés de desenvolupament. La nostra intervenció adulta passa, principalment, per estar allà, esdevenint referents útils promoguent responsabilitat i autonomia. Paral·lelament, és obligació nostra oferir els serveis i estratègies pròpies de reducció de riscos i prevenció selectiva i/o indicada per afavorir que es realitzin consums amb pocs problemes. Alhora: afavorir processos de reflexió entorn l’ocupació del temps i la relació de perspectives entre el present i el futur a curt-mig termini. I com més es tingui en compte la dimensió comunitària, millor (coneixement i acompanyament a recursos, implicació al seu barri-poble-ciutat, etc).

Caldrà “vendre” l’abstinència com una de les eines més segures per evitar-se problemes. I no, en canvi, l’única, i punt. Doncs negarem una realitat present i que seguirà essent. Davant d’un missatge ineficaç –i poc realista- tipus “No a les drogues” caldrà educar-los en la responsabilitat. I aquesta no només passa per ser abstinent, sinó per fer un bon ús de la prudència, la conseqüència i el sentit comú (“comú?”). A més, podem aprofitar per educar i potenciar el sentit crític com a bona manera de fer front al consum –de tot, no només de cannabis-, autèntica pedra filosofal de l’adolescència.

Haurem de fer-los veure que el seu consum té poc a veure amb els tractaments de malalties com el càncer, i que la “necessitat” de relaxar-se -una de les excuses recurrents- ha de ser més pròpia de persones amb més responsabilitats que no pas ells. Caldrà que entenguin que tenen obligacions formals –principalment, acadèmiques- i que han d’aprendre a gestionar el seu temps lliure de manera que no afecti el seu dia a dia. I fer-los veure que madurar empanat, fent un ús dels porros com si d’un activitat extraescolar es tractés – o estant davant d’una pantalla d’ordinador disparant o xatejant masses hores al dia- no és, probablement, la millor manera de tirar endavant.

Tindrem en compte que el consum es dóna majoritàriament en grup, i que una bona manera de diferenciar-se del grup es desmarcar-se d’allò que sovint es diu que fa la majoria.

En resum: del ‘pensa en tu, i tu decideixes’, al ‘sigues tu mateix, tenint en compte el que t’envolta’; del “ja sé que em passo’ a ‘planteja’t i motivat alguns canvis’; del ‘ho porto bé’ al ‘porta-ho millor’; de ‘l’estic estancat’ al ‘canvia de context’; del ‘el problema són els porros’ a ‘el problema ets tu’; o del ‘vaig per lliure’ a ‘tingues pautes d’ús’*.

Haurem d’avisar-los de la seva il·legalitat. I les confusions presents en els mitjans de comunicació, així com les contradiccions viscudes al carrer i d’altres que creixen als balcons o en armaris d’interior, no ens ajuden gaire. Si posem una qüestió de moda –i la Marihuana, n’està -, tenim més risc de cridar l’atenció que no pas de dissuadir els potencials consumidors. La discreció –que no passotisme o tolerància- és una bona manera d’educar i d’intervenir. De fet, tampoc cal esverar-nos davant d’un possible debat constructiu sobre la seva regulació legal, mal anomenada legalització, per fer front al paroxisme actual.

Transmetrem que el tema de les drogues genera beneficis a qui en participa de la venda i problemes a un sector de la gent que les consumeix. Pel que estarà bé trasmetre solidaritat davant les persones que han tingut problemes, fugint de deiscursos individualista de l’estil ‘és la teva vida’.

I promoguem un discurs crític davant el nou context social, que amb l’excusa de la crisi, ha fet de l’austeritat, de l’indivualisme i de la dimensió econòmica el sentit de la seva existència. Si no ho fem, probablement, com hem comentat en nombroses ocasions, estem fent, una vegada més -mai millor dit- senyals de fum**.

Fonts utilitzades (a part dels enllaços del text):

Bernabeu, J. (19 de maig de 2010). Porros, adolescències i senyals de fum. SobreDrogues.net. http://sobredrogues.net/porrosadolescencies

Bernabeu, J. (6 de febrer de 2013).  Joves, cultura de l’esforç i temps de crisi. Social.cat.http://www.social.cat/opinio/3356/questions-socioeducatives-sobre-la-cultura-de-lesforc-en-temps-de-crisi

Funes, J. (2010). 9 ideas clave: educar en la adolescencia. Graó.

González, C., Funes (1987). Delinqüència juvenil ; justícia i intervenció comunitària. A Papers d’Estudis i Formació. Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya.

Observatori català de la Joventut (2012). Situació laboral de les persones joves a Catalunya 4t trimestre de 2012. Informe elaborat a partir de les darreres dades de l’Enquesta de Població Activa. Generalitat de Catalunya.http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/E-Joventut/Recursos/Tipus%20de%20recurs/Documentacio/Arxiu/Document/Informe_EPA_12_4rt_trimestre.pdf

Observatorio Español sobre Drogas (2012). Informe 2011. Folleto resumen 2011. Plan Nacional sobre Drogas. Ministerio de Salud.http://www.pnsd.msc.es/Categoria2/observa/pdf/FOLLETO_OED2011.pdf

* Idees treballades amb el company, amic i educador Lluís Cucurull en la nostra pràctica professional. I exposades també en la jornada CocaOnline en aquesta sessió el passat desembre de 2011 anomenada ‘Els usos adolescents de la cocaína”:http://sobredrogues.net/cocaonline

** Article pensat i premsat a Les Planes de Son després d’una bonica jornada i conversa posterior amb els companys i professionals pallarencs Aram, Vero i Silvia.

Aleix Saló. Fills dels 80.

Repensar la lucha contra el dopaje como quien da la vuelta a un calcetín

Deixo l’article escrit al bloc JoanSeguidor. Penso que un dels bloc de reflexió i anàlisi més ben escrits sobre el món ciclista. Tot un privilegi que el company Iván Vega m’hagi ofert aquesta possibilitat. Segur que molta gent no compartirà aquesta opinió. L’únic que crec és que si es regula el tema de l’ús de subtànces en l’esport professional  (simplificant: que es pot prendre i que no, com, quan, etc) serà tot més sensat, realista, i en aquest llavors podrem parlar de veritables tramposos, doncs no segueixen el reglament. L’ajuda externa (es digui o no dopatge) ha estat, està i estarà. Acceptar-ho no és fer marxa enrere. Si no què es pot -i per què- i que no.

Font: JoanSeguidor.com
Accedeix a la font original clicant aquí. 

Escribo esta entrada ‘a petición’ del compañero Iván y, francamente, me da un poco de miedo. Pese a mi trabajo, no soy un experto en psicología deportiva ni medicina del deporte. Ni me considero un gran deportista. Simplemente un practicante del bello deporte del ciclismo. Con mucha motivación, que no rendimiento, y  muchas horas de sofá viendo carreras por televisión.

He disfrutado de niño con Perico, Fignon y Lemond, de adolescente con Induráin, Rominger, Bugno, Chiapucci, de más joven con Escartín, Montoya, Beloki, Zulle o Armstrong  (pese a que siempre me ha costado digerir el personaje) y actualmente disfruto de los Valverde, Contador, Cancellara, Froome, etc.

Todo este tiempo siempre con el ciclismo empapado de escándalos alrededor del dopaje. Con una impresión ‘rara’. Si bien uno está un poco metido en el mundo cuesta tener una visión más o menos definida como aficionado, e incluso como ciudadano. Esta semana Gaumont,famoso por, aparte de su carrera como ciclista, relatos que describían perfectamente ciertas prácticas de dopaje en sus años de profesional, ha entrado en coma. Y tras los malogrados casos del Chava, Vanderbroucke o Pantani uno teme lo peor por su salud.

Recordemos algunos de los últimos episodios que han resultado vergonzosos para el ciclismo. Por citar algunos: el numerito de Ricco jurando por la vida de su madre que nunca se había dopado, el grande de Vinokourov apelando a una caída su extraño cambio de sangre, Landis asumiendo su defensa a través de donaciones de seguidores que creían limpio, o Rasmussen diciendo que había pensado suicidarse tras ver que la gente no creía en su inocencia.  Y ¿qué decir del extraño caso del bistec de Contador?.

El caso Armstrong es el enésimo ejemplo de un deportista confesando haberse dopado aparentemente arrepentido. Hasta aquí nada nuevo. Tampoco se debe ser ingenuo pensando que este perdón respira verdad. El encorsetamiento de sus palabras sigue una estrategia de defensa de su patrimonio y futuro antes que un reconocimiento de culpa verdadero. Algo tipo “lo reconozco ahora antes de que lo pierda todo; o esto vaya a peor”. Eso sí, todo disfrazado de cierta emoción. Un recurso que puede funcionar bastante para que Estados Unidos redima a un personaje que, aparte de deportista, se ha convertido en un referente por su lucha personal y fundacional contra del cáncer. Y que también ha profesado aspiraciones políticas.

En ningún momento se debe dudar de sus cualidades deportivas. Al contrario, Armstrong seguirá estando entre los mejores ciclistas de la historia. La ayuda ilegal y frecuente no ha hecho que haya ganado Tours con facilidad aunque lo sitúa en una posición desigual hacia quien está cumpliendo las normas, en la lógica de la propia competición. Pero cuestiona el personaje público que se ha pasado años vendiendo discursos de inocencia y dando lecciones de ética y superación, a menudo ocultando otros rasgos curiosos de su propio ego.

La Operación Puerto también ha destapado que no estábamos hablando ni de casos aislados ni de estrategias pequeñas. No todo ciclista se dopa, obviamente, pero han aparecido verdaderos montajes entre equipos.

Existen ciertas similitudes entre el debate sobre la legitimidad del uso de sustancias, sea con finalidades recreativas, medicinales o para la mejora del rendimiento. Si bien su consumo dista por lo que a finalidades se refiere, debe distinguirse entre quien usa sustancias para mejorar el rendimiento, a quien las usa para conseguir ciertos estados placenteros o no. El momento actual debe servirnos para plantearnos si la política sobre su consumo está dando los resultados esperados. Y si cumple un planteamiento lógico: hagamos una lectura críticamente de los hechos y revisemos la inutilidad de algunas propuestas. Destaquemos al menos un par de cuestiones para no caer en discursos vacíos.

De entrada, cuidado con hablar de ciertas éticas en la cuestión del deporte profesional. No olvidemos que se mueven millones de euros en contratos por ganar pruebas de 3.500 kilómetros pedaleando con apenas pocos minutos menos que el segundo clasificado. Como tampoco justifiquemos demagógicamente que el dopaje es una influencia negativa para niños y jóvenes, o que transmite valores de dudosa moralidad. El tema del dopaje debe afrontarse como una cuestión de salud y no de moral. El reto no es prohibir su uso, sino dar respuestas sensatas a una compleja cuestión que ya hace tiempo que está subordinada a exigencias comerciales, deportivas y económicas que deberían regularse.

Por otro lado, el deporte profesional obliga a repensar las lógicas de esfuerzo y resistencia. Tampoco vendamos cierta idea de salud y bienestar si de lo que se trata es de deportes de fondo y competición. Y es evidente que ciertas prácticas de ayuda externa  pueden ayudar a mejorarlas, si se cumplen unos márgenes de seguridad (y eso lo dicen Eufemiano y muchos otros médicos). Aceptando esta realidad evitaríamos, probablemente, evitar un uso excesivo de sustancias dopantes, y de mayor riesgo, y apelar a la moderación y mejor control.

Destaco un artículo del Doctor Fernando Caudevilla, experto en el uso de drogas, que nos habla de la realidad del uso de sustancias dopantes en el deporte amateur. Y acierta cuando dice que muchas de las sustancias empleadas en suplementación deportiva cuentan con suficientes ensayos clínicos como para poder proporcionar al usuario interesado en utilizarlas consejos sobre cómo hacerlo de forma razonablemente segura, aunque son pocos los profesionales sanitarios interesados en este aspecto y el uso de anabolizantes con fines estéticos sigue siendo un tabú’

Todos los ejemplos y prácticas explicadas por Armstrong, Manzano, Gaumont y Millar nos enseñan que un imprescindible control sanitario y de seguridad hacia las personas brilla por su ausencia. A la vez, el mercadeo y oscurantismo de la estrategia nos obliga a perder mucho margen de seguridad. Estos ejemplos deberían servir para regular un tema, el uso de sustancias en el deporte profesional, en el quela manoseada política de la “tolerancia cero” parece no dar respuesta a una práctica bastante instaurada y tolerada durante años. Si el planteamiento de ‘Lissawetsky’ ya iba por esta dirección, parece que todo lo que le sigue también.

Ha quedado sobradamente demostrado que las políticas de control de la oferta, persecución del individuo y prohibición generan más problemas que no soluciones, y son contraproducentes, pues aumentan el consumo a pesar del pretendido control de la oferta. El reto es abrir el debate de la regulación legal. Eso sí, utilicemos un discurso maduro y coherente. Es decir, reconducir la inversión a perseguir la oferta a favorecer una demanda controlada: mayor dedicación en investigación, prevención e información.

Puede ser más sensato afrontar esta realidad, y discutirla, que seguir presenciando brindis al sol ante un nuevos positivo: extrañas justificaciones sobre bistecs contaminados, cremas para la piel, o sobre como medio pelotón está afectado por asma. Y más cuando todo esto se descubre años después y los implicados o no están o no quieren estarlo.

Los que temen a este proceso apelan a que los beneficios de regular el dopaje  en el deporte profesional causarían el posible aumento difícilmente demostrable del consumo y los problemas de salud. Pero obvian aspectos positivos que podríamos controlar:

(1) se tendría una práctica más controlada (conocimiento de las sustancias y su administración);
(2) situaría los deportistas en espacios más “seguros”, por tanto, controlados;
(3) dispondríamos de más control de la accesibilidad. Y un sinfín de etcéteras.

Aunque abrir el debate sobre la regulación del uso de sustancias -que no dopaje- en el deporte profesional -no sólo en el ciclismo- resulte aún, en el siglo XXI, políticamente incorrecto.

roto-ciclismo

Què fem amb els porros?

Fotos del debat

Fotos del debat

Aquest passat divendres el col·lectiu de La Pera de Calldetenes va organitzar una xerrada-debat al voltant de la marihuana. Estava molt currat i ens van demanar una exposició a tres persones diferents: Mossos d’Esquadra de Vic i Jaime Prats (editor de la Revista Cáñamo i President del Club de Tastadors de Cànnabis del Collsacabra).  A partir de diferents blocs per discutir:

1. Què veiem al nostre lloc de treball?
2. Quines dificultats tenim per abordar el consum de marihuana?
3. Què proposem a la nostra població destinatària?
4. Què pensem sobre la regulació?

Debat al Punt Jove de Calldetenes (12 de març de 2013) conjuntament amb els Mossos d'Esquadra i en Jaime Prats (Cáñamo/Associació de Tastadors de Cànnabis del Collsacabra). Organitzat per La Pera i moderat per l'Aleix Vila.

Ja he comentat en moltes ocasions la necessitat d’abordar el tema diferent (aquí uns exemples). No fa gaire escrivíem aquí i al SobreDrogues: ‘El debat a plantejar doncs no és sobre quins problemes provocarà aquest procés. Sinó com construir un procés constructiu de regulació legal del consum de cànnabis. Ha quedat sobradament demostrat que les polítiques sobre drogues són problemàtiques, generant més problemes que no solucions. I contraproduents, ja que augmenten el consum malgrat el pretès control de l’oferta. El repte és obrir el debat de la regulació legal, mal anomenada legalització. Sense pors ni embuts. Vist el què, tenim poc a perdre. Això sí, utilitzem un discurs madur i coherent. És a dir, reconduir la inversió a perseguir l’oferta a afavorir una demanda controlada: major dedicació en educació i prevenció. El consum de drogues genera beneficis a qui en participa de la venda i crea conflictes a un sector de la gent que les consumeix (…) Ara més que mai hem de saber “vendre” l’abstinència com una de les millors eines per evitar-se problemes. I aquesta no només passa per ser abstinent, sinó per fer un bon ús de la prudència, la conseqüència i el sentit comú (“comú?”). Però no hem d’utlitzar-la en exclusiva. Doncs negarem una realitat present i que seguirà essent (…) Centrant-nos en el cànnabis, potser caldrà apostar per educar en la responsabilitat. I no en un missatge sobradament ineficaç –i poc realista- tipus “No a les drogues”.’  

Deixo la presentació que vaig fer servir durant el debat:


L’agraïment al col·lectiu de La Pera per l’organització i concretament a l’Àngel Aymerich i l’Aleix Sala per la seva activa participació.

La acción preventiva y la intervención con adolescentes sobre relaciones problemáticas en la red: propuestas para secundaria

El número 3 de la Revista Convives dedica la publicació a l’assetjament, sobretot el vinculat amb la xarxa. En aquest, hem publicat conjuntament amb altres companys (Elvira Durán, Carol Ontiveros i Isidre Plaza) l’article La acción preventiva y la intervención con adolescentes sobre relaciones problemáticas en la red: propuestas para secundaria.
L’article el deixo aquí en pdf (o es pot visualitzar a l’Scribd).

La acción preventiva y la intervención con adolescentes sobre relaciones problemáticas en la red: propue… by Jordi Bernabeu Farrús

Per accedir a la totalitat del monogràfic

Revista CONVIVES nº3 – abril 2013 by CONVIVES

El treball educatiu amb adolescents consumidors de cànnabis des de la sanció. Com ho fem?

La Subdirecció General de Drogodependències de la Generalitat va organitzar el passat 20 de març una jornada al voltant dels programes edcuatius alternatius a les sancions administratives per consum de drogues adreçats a adolescents (menors d’edat).

Deixo la presentació de la sessió que hem fet que tenia com a finalitat plantejar una revisió del treball preventiu, educatiu i d’acompanyament que es fa amb les noies i nois sancionats. I que hem publicat al SobreDrogues.net.

Disposeu de més informació sobre el programa en aquest enllaç: www.sobredrogues.net/alternativa. Estem a l’espera de la publicació d’un article que desenvolupa la qüestió presentada en aquest guió.

Guia Recomanacions by Jordi Bernabeu Farrús

Font: Canal Drogues.

Accedeix a la font original clicant aquí.

Els protocols de prevenció sobre drogues-ASA són una alternativa a la sanció administrativa per a aquells menors d’edat que han estat denunciats per una infracció relacionada amb el consum o la tinença il·lícita de drogues, d’acord amb el que preveu l’article 25.1 de la Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre protecció de la seguretat ciutadana. Es tracta d’oferir una mesura educativa alternativa a la sanció (suspensió de la sanció administrativa sempre que els menors segueixin un programa educatiu que compleixin satisfactòriament), amb l’objectiu d’evitar o disminuir els riscos associats al consum de drogues. També es poden considerar una estratègia de detecció precoç per evitar o disminuir riscos associats al consum de drogues.

Material:

 

Pàgina 3 de 1212345...10...Última »