Llibres com a còctels molotov…

Deixa un comentari

Publicat a la secció “Blog de los lectores” de La Vanguardia.
Accedeix a la font original clicant aquí.

Aquests dies estem vivint uns lamentables incidents a València. El que havia de ser una inicial protesta d’uns estudiants de secundària davant les retallades en qüestions estructurals bàsiques de qualsevol sistema educatiu (una cal·lefacció a l’aula, per exemple) ha acabat sent una batalla campal. Les imatges i videos que circul·len per la xarxa han donat fe d’una intervenció desemesurada, impròpia d’un país amb sentit comú i d’uns administradors –tecnòcrates o polítics- que s’obliden que darrere el seu farragós discurs partidista, l’enèssim intent d’amagar un nou cas corrupció o les seves lluites de poder, cada vegada tenen ciutadans més joves disposats i actius a fer front a les seves dificultats de present, i consequent futur.

I és per això que a diferència d’històries passades, els “enemics” contra els que s’ha hagut d’enfrontar la polícia aquesta vegada no han estat pas persones adultes al límit de l’exclusió social i laboral. Sino que adol·lescents -pre-adol·lescents, en alguns casos- i joves que han fet lliure excercici del sa dret de manifestar-se cívicament per quelcom que estaven en desacord.

Si som simplistes, i en aquest païs ho som molt, algú es preguntarà: tot plegat, però una calefacció de 1.500 euros? Òbviament, darrere aquest sarcàstic reduccionisme cal advertir de cinc avisos:

1. Paradoxes de l’individualisme! Si desde fa uns anys avisàvem que teníem una promoció d’adol·lescents i joves cada vegada més educats en l’egocèntrica idea del “jo decideixo la meva vida” (prioritzant l’individu per davant del col·lectiu) ara tenim un col·lectiu de nois i noies amb interés per participar de la vida pública –i política. Pel que han fet de les seves necessitats una queixa, i s’han manifestat per allò que legítimament els pertany.

2. Joves sense futur. Futur sense joves! En una societat que es mou constantment en aquest doble vincle es poden generar respostes desadaptives quan l’eqüació expectatives de vida-resultats no té sentit. I més en una comunitat que no té per cal·lefacció a les escoles o d’altres serveis públics però en canvi inverteix ingents quantiats d’euros en circuits urbans de Fòrmula 1 o vestits per als seus polítics absolts de quaslevol responsabilitat en la seva adquisició.

3. La majoria d’edat no condiciona la possibilitat de manifestar-se o no, participar democràticament en els assumptes que a un li pertoquen, o implicar-se en la gestió organitzativa de la societat. Com tampoc si poden o no beure alcohol, demanar consentiment als pares per avortar, etc. No fem dels 18 anys l’excusa per integrar o excloure algunes reclamacions. Posats a demanar consentiment, qui ha demanat permís als seus pares per poder fotre’ls els joc d’hòsties que hem vist pels mitjans?

4. En èpoques de dificultats reals hem vist els resultats de la bombolla de  l’hiperprotecció. Fa anys que domina un discurs excessivament proteccionista. Infants, adol·lescents  i joves que tractem com a vertaders tresors i vetllem perquè no els falti res. Mentre hem viscut en l’abundància hem anat deixant de banda algunes qüestions per debatre i pensar: no estàvem frenant la seva capactiat d’autonomia, l’atorgament progressiu de responsabilitats i fent de qualsevol risc un problema? Ara que ha petat la bombolla, potser que apostem per un discurs més autocrític. No valen els discursos retrògrads. Sobretot aquells que ens recorden que el passat educava millor. Amb més valors…

5. Quan la relació educativa perd força i retornen els conceptes d’autoritat i esforç. Em dona la sensació que poc impera l’autocrítica i que cada vegada pequem més –en el marc educatiu- de ser excessivament conservadors. Si bé és cert que sovint ens manquen rumbs, no oblidem que recuperar o construir discursos d’escasssa consistència ens pot provocar falses esperançes. S’apel•la recurrentment a que els nois i noies estan mancats de límits, a la poca capacitat educadora de la nostra societat, etc. I són frequents els missatges que ens arriben darrerament que reinvindiquen més jerarquia, culpen l’excés de permissivitat i demanen altivament recuperar la cultura de l’esforç. M’imagino que els bons mestres no deuen demanar que se’ls atorgui aquest rang per llei. Ells mateixos ja se’ls guanyen en el seu dia a dia. Tot i que sigui sota l’excusa de la protecció i integritat. Quatre breus reflexions: No s’esforçaran perquè un altre els ho imposi. Calen objectius clars, motivadors i i certament il•lusionants perquè un justifiqui el seu propi esforç. Potser ens haurem de replantejar el nostre model com a educadors. I proposar quelcom més connectat entre les nostres pretensions i les seves expectatives.

Si bé les xarxes socials van carregades d’indignació tinc els meus dubtes que a nivell polític s’assumeixin responsabilitats. No ens enganyem. Ben al contrari: les constants majories absolutes així ho demostren. De fet, en breu sorgiran discursos polítics que emmascararan els fets apel·lant a que darrere d’aquests joves es mouen bandes expertes en delinqüència urbana (la kale borroka de l’època de Mayor Oreja, o els professionals manifestants incívics que tant comenta el Conseller Puig). Encara que aquesta vegada trobem que són adol·lescents que, desencantats o no, han fet ús del digne i constitucional dret de manifestar-se. Tot i que actualment també estigui en qüestió.  No oblidem, si us plau, que la crispació ve condicionada a la idea de manca de futur. I pal·liar-la a cops de porra no és la solució. Ni aquí, ni a Lapònia.

Created with flickr slideshow.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Protected by WP Anti Spam