L’acompanyament educatiu a infants i adolescents a la xarxa: quins problemes per a quina prevenció?

Tot el que s’entén per internet 2.0 -xarxes socials, bàsicament- ha esdevingut una revolució pel que fa a noves pràctiques de relació, comunicació, recerca i producció d’informació, alhora que gestió de la nostra identitat i quotidianitat. La irrupció dels smartphones i l’universalització d’internet ha condicionat molts aspectes de les nostres vides, i també la d’infants i adolescents, que sovint són objecte de raonables preocupacions: per una banda, se’ns presenten noves formes de relacionar-nos i d’exposar-nos socialment; i per altra, es modifiquen processos troncals del nostre funcionament tant pel que fa a la vessant individual i social, tant en la nostra condició comunitària i com a ciutadans. Si bé és cert que en entorns adults i professionals ningú dubta dels avantatges i oportunitats que brinda aquest nou entorn, quan traspassem la qüestió a infants, adolescents i joves ens assalten forçes preocupacions: és la xarxa un entorn segur? Quan un ús passa de ser moderadament alt a ser excessiu, i per tant, perjudicial? Quina és la fina línia vermella que separa la dispersió de la capacitat multitasca? I moltes altres. En aquest article ens proposem abordar quins problemes podem trobar-nos. I especialment, com prevenir-los.

El final del segle passat i el que portem de l’actual està esdevenint, sens dubte, una època de revolucions tecnològiques. L’ús civil d’internet és un fenomen relativament nou, amb poc menys de dues dècades, però ja molt interioritzat en les nostres pautes de funcionament i socialització. L’Aldea Global presentada per McLuhan (The Medium is the Message, 1967) esdevé ara més que mai referència de treball. Si a finals de segle passat la psicòloga Sherry Turkle (Life on the Screen, 1995) ens plantejava els canvis que proposaria internet no només pel que fa a la comunicació, sinó en altres aspectes bàsics de la nostra persona (identitat, relacions, etc) les seves pròpies paraules han quedat desfassades en poc temps. Això dóna mostra de la velocitat d’aquesta irrupció i de l’avanç en les seves formes de presentació i desenvolupament.  Una rapidesa que sovint dificulta el poder-se parar a pensar sobre les seves formes d’ús.

Les innovacions tecnològiques sempre generen nous escenaris, sobre els que planejen diferents versions. La resistència al canvi és un element característic davant qualsevol revolució cultural i comunicativa. I actualment n’estem en una, i de ben grossa. Cristina Sáez explica molt bé en aquest bloc com l’escriptura ja va donar maldecaps a Plató (afirmava que perdríem la capactiat de pensar al tenir-ho tot redactat) o l’invenció de l’imprempta va significar un avanç màgic per al coneixement que certes elits van resistir-se a acceptar (l’expansió i reproducció de la cultura inventada per Gutenberg va posar en entredit certes hegemonies culturals).

En un article del Pew Internet Research (Millennials will benefit and suffer due to their hyperconnected lives, 2012) es recollien visions de futur de diferents experts evidenciant dues posicions clarament diferenciades: els qui donaven una  visió clarament optimista, enaltint noves oportunitats, i els qui plantejavan una visió més pessimista i crítica davant els possibles problemes que tot plegat podria provocar. A això li sumem que nadius i immigrants digitals convivim i llegim els mateixos espais de convivència amb punts de partida diferents. I abans de centrar-se en la visió problemàtica, cal que deixem clar abans dos avisos importants.

En primer lloc, compte amb la tendència a construir problemes a partir de noves categories: nomophobia, sexting, bullying, phubbing, grooming i tot un seguit de nous termes. Ni caiguem malintencionadament en l’error de pensar que determinades xacres socials siguin conseqüència de l’irrupció d’internet en aquests últims anys. Evitant atendre la qüestió estructural. Que fa anys que arrosseguem. Per exemple: les possibles relacions de control entre adolescents és un tema que arrosseguem des de fa anys i que ara ens trobem de front. I no precisament per culpa del doble check.  Confondre el sentit dels mitjans a és com arribar al cim sense valorar el recorregut que ens hi ha portat.

En segon lloc: el món que envolta a infants, adolescents i joves tendeix a prioritzar, incialment, respostes de control davant qualsevol procés de canvi o nova pràctica de relació social. És probable que els professionals que treballem a adolescents i joves ens resulti incialment més fàcil formular un discurs plagat de normes, regulacions i restriccions que no pas introduir-nos en un món nou. Com ens comenta Jaume Funes ‘siempre comenzamos buscando una manera de inhabilitar todo aquello que nos desborda o hace que se tambalee nuestro edificio pedagógico y didáctico’. I tinguem present que la majoria de controls no és que no siguin útils, sinó difícilment aplicables. Per no dir, en molts casos, impossibles. El sociòleg Manuel Castells no es cansa de repetir que els avantatges d’aquesta revolució superen amb escreix els seus inconvenients: augmenta la sociabilitat -i no al contrari-, en dos móns interdependents -digital i físic-. Na Dolors Reig, per altra banda, ens planteja que la vertadera escletxa no està en la qüestió digital, sinó d’aprenentatge. I tot plegat podríem lligar-ho novament amb l’etern avís d’en Jaume Funes en que sitúa la vertadera crisi actual -de la qüestió que ens ocupa- en la docència i no pas en l’adolescència.

Diferents autors han estudiat aquests nous processos i els seus principals efectes. I, en tot cas, pel que fa aquest article, ens quedem amb diferents grups d’interès.

1. El seu ús esdevè una pràctica extesa: una majoria social es connecta regularment en el seu dia a dia (The Cocktail Analysis, 2012). Independentment dels motius associats al seu ús (professional, oci, etc.). I aquesta és general als diferents grups d’edat.

2. S’estan produint canvis importants en la nostra forma de relació el sentit ampli del terme (Reig, 2011; Castells, 2007). Es plantegen noves formes de relacionar-nos i d’exposar-nos alhora que està modificant processos molt bàsics de les nostres maneres de fer: canvis en el processament i filtratge de la informació, de la memorització, dels processos d’aprenentatge i fins i tot dels mecanismes clàssics de participació, i del que s’enten per privacitat i intimitat. Diferents estudis estan investigant els efectes d’aquest nous mecanismes de funcionament.

3. Poden existir usos problemàtics que estan en període d’estudi -per la seva novetat- o bé de transformació -redimensionant problemes ja coneguts. Principalment, a la comunitat professional -de l’atenció social, educativa, psicològica i sanitària- preocupen, principalment, tres grans grups de problemes: (1) els vinculats a la sobreutilització i/o possible dependència (Carbonell, Fúster, Chamarro y Oberst, 2012); (2) els relatius a la qüestió relacional -ciberassetjaments i derivats- (Avilés, 2013) i (3) els propis sobre si existeixen conseqüències al voltant de l’ús simultani i convergent de diferents pantalles (Jenkins, 2008).

4. En el desenvolupament de la tasca preventiva ens manquen estratègies val·lidades de prevenció i atenció sobre aquests usos. És necessari aprofundir sobre aquesta qüestió, i plantejar quins han de ser els canals i metodologies de treball, alhora que el sentit de referència i utilitat dels professionals que treballen amb adolescents i joves (Funes, 2010).

Característiques principals de l’ús adolescent 

Són moltes les diferents qüestions que tenen a veure amb l’ús adolescent i jove de les pantalles (smartphones i d’altres que permeten la connexió a internet). Aquí alguns importants:

Elements que conformen la seva identitat. A partir de dos móns fusionats: virtual i físic com a complementaris.

Sherry Turkle (1995) ha analitzat des de fa anys amb profunditat el concepte de les identitats a la xarxa. Inicialment, ens parla de l’existència de dues identitats: la virtual i la real. Un concepte que potser tenia cert sentit en el principi de la seva lògica d’estudi, però poc adaptada a l’evolució del fenòmen (es centra sobretot en jocs tipus second Life). I així ho adapta en les seves obres posteriors, condicionada principalment per l’irrupció de l’smartphone (Alone together, 2011). En un recent estudi de Busquet i altres autors (2012) s’afirma directament que ‘los jóvenes y adolescentes valoran la red como una continuación del mundo real, mientras que para los padres se trata de un sitio distinto.’ Traduït: identitat real i virtual és un constructe adult, propi d’una generació que hem viscut abans i durant internet. Per a la generació d’adolescents i joves actuals, primers en disposar d’internet des del seu naixement, aquesta diferència no és clara. Al contrari: són dos identits totalment complementàries, que alhora participen en la seva conformació d’intetitat general (self). En Jaume Funes (2012) escrivia que “per a la majoria dels adolescents actuals poques coses tenen sentit sense referència a ells. Són en la mesura que estan «en línia» i són en la mesura que són imatge. No hi ha identitat sense perfil de xarxa virtual. No hi ha sociabilitat sense interacció digital”.

Un ús essencialment relacional.

Disposar d’un smartphone o connexió a internet esdevé un mecanisme clau per poder-se socialitzar (González, M. et altres, 2006).  Estar en línia, doncs, és un mecanisme més de relació. Una extensió al món ‘físic’. Un element per quedar a la plaça o per seguir la conversa inciciada al carrer. Alhora, amb altres finlitats: lligar, conversar, quedar, discutir, etc.

Eines i mitjans canviants però que es consoliden.

Dèiem que la revolució tecnològica es mou a una gran velocitat. McLuhan (Medium is the message, 1967) ja preveïa que aquests nous entorns vindrien acompanyats d’uns ritmes de vertigen. Mentre escrivim aquestes ratlles les mètriques d’ús de Facebook ens presenten com molts joves emigren a Twitter, bàsicament per evitar el control adult. Aquestes constants variacions es donen en diferents plataformes. I que convergeixen (Jenkins, 2008). Pel que és preferible parlar de xarxes socials i internet en general que no pas d’aplicacions concretes. 

Ells i elles tenes usos diferents.

Si en algun tema coincideixen diferents autors és en la diversitat d’usos entre nois i noies (Bertomeu, 2011; Castaño, 2009; González, M. et altres, 2006). La qüestió del gènere és cabdal en la mesura que proposa usos diferents: pel gènere femení pren rellevància la qüestió comunicacional. Elles conversen més, utilitzen aplicacions més  centrades en la missatgeria instàntania. I ells són mes proclius al joc (videojocs, MMPPGG, etc.) o la connexió amb finalitats reaceracionals.

Canvis en l’adolescent connectat: la multistasca, la memòria, el processament de la informació, la lectura, etc.

Dolors Reig (2013) escriu sobre les diferents conseqüències en les lògiques clàssiques i bàsiques dels processos d’aprenentatge i socialització dels adolescents. Adolescents i joves més proclius a simultanejar diferents tasques de baixa complexitat (Rosen, 2008). Ens cita a:

• Small (2009) i els seus estudis en els que es demostra més rapidesa en el processos de solució de problemes, en la qüestió decisional (operativa).
• Sparrow (2009) per afirmar que modifica els aspectes bàsics de processament de la informació (no cal memoritzar aspectes que sabem que trobarem a la xarxa).
• Lunsford (2008), que treballa les noves direccions de l’alfabetització digital; a Bauerlein (The dumbest generation, 2009), que proposa la next idea -nou tipus d’expressió ràpida i precipitada, que busca la propera idea, sense aprofundir-.
• Deresiewicz (2012) i el seu concepte d’infornívor: la multitasca com una estratègia d’apatació a l’entorn)

És evident és que calen noves formulacions per aquest nou individu connectat (Reig, 2011). Contràriament, també trobem autors que qüestionen quines poden ser les conseqüències d’aquests nous sistemes de funcionament. De Pagès (Generació Google, 2012) es posiciona críticament amb aquests nous processos d’aprenentatge i gestió de la informació, considerant-los superfícials i escassos en aprofundiment.

L’smartphone com a quelcom integrat. 

A diferència de l’ús del telèfon mòbil clàssic, en el que les trucades eren l’ús principal, l’ús adolescent i jove de l’smartphone difereix en quant a aquests. L’smartphone és el dispositiu a partir del qual el noi o noia manté activa  la seva funció socialitzadora durant les 24 hores al dia, el seu procés de relacions i la seva funció socialitzadora (González, M et altres, 2006). Per aquest motiu, esdevé una extensió més de la seva persona. Un apèndix, ens diria McLuhan (Medium is the message, 1967).

L’exposició pública de la seva identitat: replantejant la privacitat i la intimitat.

La qüestió de dades i drets a internet és una de les principals preocupacions al voltant del ‘costat fosc d’internet’. Existeixen, però, enfocs clarament diferenciats: (1) des d’una perspectiva jurídico-legal, que tractaria la protecció i seguretat de la nostra identitat a la xarxa i funcionament en general en l’entorn 2.0, (2) des d’una perspectiva psicològica, educativa i/o social, i pel que fa al nostre objecte d’interès, ens resulta més rellevant.

L’identitat digital i tota la qüestió relacional associada ha exposat noves formes de relació en l’espai digital i, en conseqüència, a l’espai públic. Tot plegat redimensiona aspectes tan bàsics i troncals de la nostra intimitat. Reig (2011) introdueix el concepte de la intimitat abundant: de quina manera publiquem la nostra vida on-line tot i que condicionada, en certa mesura, a les nostres voluntats. En l’univers adolescent, això esdevé importantíssim. Si bé la població adulta ha estat socialitzada sota el marc de protecció de la nostra intimitat, cal replantejar-nos quin sentit té aquest aspecte en el moment actual. L’exponencialitat de la xarxa, la seva velocitat a l’hora de transmetre els continguts i la dimensió que poden agafar aquests poden esdevenir grans oportunitats però alhora font de maldecaps si no es gestionen sota uns mínims de control. Afectant, principalment, a aspectes vinculats a la seva qüestió acadèmica, professional i de reputació digital.

Constantment qüestionem l’exposició pública de nois i noies  als seus murs i timelines (i de molts adults, cosa que obviem). Ens fa por pensar que aquelles imatges generaran obscenitat en ments pertorbades o problemes en les seves escasses possibilitats laborals de futur. Però cada vegada més caldrà acceptar que tant la dimensió del jo -del cos també- com de les relacions -líquides, citant Baumman– formen part d’aquesta nova configuració cultural i relacional. I en aquest sentit, els smartphones per a moltes persones, adolescents també, funcionen com a mitjans per compartir i conformar de les seves múltiples i provisionals  identitats en constant interacció. Encara que queda per una altra tot el que té a veure amb què passa amb les nostres dades i drets.

Entre l’acció preventiva i la intervenció educativa

·Facebook MADNESS· from Dani Martinez on Vimeo.

Com es tracten d’innovacions amb moltes potencialitats és clar que poden presentar-se usos problemàtics. Pel que necessitarem d’un discurs preventiu i formatiu al voltant. Ens interessa centrar-nos en tot el que té a veure amb afavorir usos responsables, potenciar usuaris autònoms i crítics, al mateix temps que establir els mecanismes bàsics de prevenció i atenció dels riscos i problemes derivats del seu ús. Ens centrem bàsicament en dues qüestions:

(1) Les noves formes de comunicar-nos, relacionar-nos i presentar-nos al món que ens proposa Internet han esdevingut per a molts adolescents i joves font de felicitat, però també de problemes. Ciberbullying (assetjament escolar, entre amics, etc), sexting (enviament de missatges amb contingut sexual), grooming (ciberassetjament a menors)… són paraules cada vegada més freqüents als mitjans, però que alhora necessiten un acompanyament i una reflexió en la seva explicació. Disposar d’algunes pautes i conèixer alguns riscos pot ajudar-nos a gestionar millor totes aquestes relacions.

(2) Existeix un debat sobre el concepte d’addicció o sobreutilització de la xarxa. Tot i que la realitat a casa nostra difereix de molts exemples procedents del món asiàtic (com el cas dels joves addictes xinesos Hikikomoris) cal enendre que algunes maneres d’utilitzar-les poden plantejar problemes desde la lògica de dependència a les tecnologies. Exsiteixen indicadors i pautes d’abordatge que poden ajudar-nos a treballar-ho.  Tampoc caiguem en reduccionismes tals ‘ser esclaus del mòbil’ o ‘estimar-nos a partir de les pantalles’. Si en alguna cosa coincideix la comunitat científica internacional és en la necessitat d’entendre aquestes tecnologies com a símptoma d’un problema de base i no causa d’aquest. És a dir: ens enganxem al mòbil o a les relacions on-line per suplir altres carències moltes vegades, novament, lligades al jo i a la qüestió social. Molts estudis proposen com aquelles persones que acaben utilitzant les pantalles problemàticament correlacionen amb simptomatologia afectiva i ansiosa. Traduït col·loquialment: aspectes com estar trist, deprimit, sentir-se sol o posar-se molt nerviós davant el contacte social són factors risc que cal tenir presents.

Com a educadors se’ns obre tot un nou món d’intervenció. I és evident que es necessita una reflexió seriosa i un posicionament consensuat. Retrobem de nou  afortunadament paraules tan nostrades com treball cooperatiu, participació, horitzontalitat, etc. En un rumb diferent al que probablement estem acostumats a treballar, amb els corresponents matisos a fer. Avançarem a mesura que experimentem i participem d’aquest entorn. El repte no és només adaptar-se a la revolució tecnològica, pel que fa a l’adquisició, dinamització i coneixement de tecnologies de la informació i comunicació, sinó sobretot pel que fa a les noves categories que conformen aquest marc: relacions que s’allarguen molt més enllà de l’horari i itinerari professional, en un context d’interconnexió permanent (xarxa que inclou diversos agents); amb informació abundant; que es complementa entre l’espai físic i digital; i que genera coneixement a partir de l’experimentació, participació, producció i creació col·lectiva.

Gairebé segur que, a diferència d’altres fenòmens que ens ha tocat abordar, no té sentit plantejar posicions resistencialistes, que no acrítiques. Ben al contrari: és ara quan es necessita una reflexió sobre la ètica a la xarxa, i aprofundir en les noves realitats que com a professionals ens trobem. Estem obligats a repensar-ho tot (tot). Cal que ens qüestionem aspectes bàsics: com utilitzar-les per millorar l’acompanyament educatiu a infants i joves? En el món digital calen educadors? Cal utilitzar les mateixes eines/perfils com a professionals que com a ciutadans? Com emfatitzar i afavorir les bones pràctiques, que en són moltes? Quin discurs cal potenciar per evitar-ne usos problemàtics? I, en qualsevol cas, per aquells que plantegen una visió crítica, agafar-ne la part més reflexiva: quins seran els efectes de tanta hiperconnexió i hipervirtualitat? Com ajudar a construir comunitats a la xarxa? L’eficiència i l’immediatesa de la xarxa són contraproduents a mig-llarg termini? Una societat més ràpida i amb més proximitat però cada vegada més amb menys contacte físic?

És evident que cal una reflexió seriosa de caràcter molt global que ens ensenyi a conviure amb aquesta nova realitat i que, com a nou fenomen que ha vingut per quedar-se, estem en plena fase d’experimentació. Anem amb molt de compte amb generar alarmes innecessàries, que acaben generant un efecte crida: se’n parla més, prima la desinformació, i existeixen certs discursos que acaben institucionalitzant-se i configurant-se com a modus operandi de la nostra opinió col·lectiva.

La discreció, que no passotisme, també pot donar resultats. Això és: atendre personalitzadament i/o col·lectiva els conflictes fugint de magnificacions i generalitzacions inútils, vetllar per treballar acuradament les audiències que directament o indirecta participen o es veuen afectades i treballar en un clima de tranquilitat relativa. Si bé certs casos poden ajudar-nos a pensar, no utilitzem grans titulars per mimetitzar segons quines problemàtiques. I si pel que estem és per transmetre una informació el més acurada possible, posem en el mateix ordre d’importància el sensacionalisme al voltant de les 28 milions de relacions trencades del watsapp que la notícia del diadesprés desmentint el mateix estudi apel·lant a una falta de rigor en la font i la pròpia interpretació. Reduint aquestes pràctiques als nostres modes de comprensió obviem alguns errors que ens afecten directament: darrera de greus problemes com el suicidi de l’adolescent canadenca Amanda Todd i d’altres assetjaments a casa nostra han faltat professionals referents darrere i processos bàsics de detecció, acompanyament i intervenció de situacions problema.

I ja que ens ho plantegem, parem-nos a pensar sobre quin ha de ser el sentit del missatge que acompanyi qualsevol discurs de finalitat preventiva: cal prioritzar que vigilem amb els mòbils o treballem des de la lògica sana de la conviència i l’autonomia? Cal que comencem a prohibir segons què a quines edats o ajudem a adquirir responsabilitzacions progressives? Cal que aprenguem a desconnectar-los per la nit o que els integrem durant el nostre son?

És molt probable que tingui més sentit treballar als instituts per una major i millor convivència que no fer xerrades de caire tecnològic o prioritzar més visites de la polícia per avisar-los dels seus problemes. Dit d’una altra manera: si existexien riscos és que perquè hi ha beneficis. No ens quedem només amb l’amenaça i potenciem sobretot les oportunitats. Té més bon pronòstic treballar com construir un bon ferfil de Facebook o Instagram i les avantatges d’una bona identitat digital que no pas els riscos de les fotos de perfil i certes imatges exposades a qualsevol de les xarxes socials. En una altra dimensió,  des de la perspectiva familiar existeixen molts dubtes sobre com ‘tractar’ la qüestió tecnològica a casa. Són demandes comunes les que pregunten per quina és la millor edat per disposar d’smartphone, entrar a Facebook o jugar en xarxa. I, com en qualsevol dels altres temes que afecten a la relació educativa en l’ambit familiar, seran claus el sentit comú, la prudència i/o moderació i la capacitat afectiva, d’observació i de comunicació. En definitiva, del ‘no et connectis a l’habitació’ al ‘vine a connectar-te al menajador que així ens veiem’, del ‘estàs enganxat al watsapp’ a ‘què tal si un dia parlem? I part m’escrius una cosa maca?’, del ‘quan estudïis tanca el facebook’ a ‘tu millor que ningú saps que et distreu i que no’, del ‘no et compro el mòbil’ a ‘regalar-te’l implica acceptar uns pactes’, del ‘no et deixis controlar’ a ‘estima’t i sàpigues què et fa mal i què no’, etc.

Tanmateix, ens trobem amb casos on ens movem en un terreny no exempt de problemes desde la perspectiva legal. Conèixer quines limitacions i buits existeixen pot ajudar-nos en la nostra pràctica professional: en relació als continguts il·legals, al que poguem considerar apropiat o no per qüestions d’edat, el tipus de contactes establerts, o bé pel que fa als delictes i problemes legals existents.

Per últim: estem obligats també a ajustar la nostra mirada (adulta) a aquestes noves formes de relació, comunicació i convivència adolescent. També caldrà educar en línia, estar-hi i esdevenir referents a la xarxa. No es tracta de deshumanitzar el contacte clàssic, ni passar-nos totalment a l’escena digital, sinó complementar la nostra feina com educadors en els seus propis espais de relació. Espais que, com dèiem, no esdevenen paral·lels sinó totalment fusionats i complementaris. Dit d’una altra manera: som nosaltres, els adults, que ens encallem en l’eterna separació de l’anomenat món digital al malanomental món real.