Perversió electoral a Twitter

Carta a El9Nou
2 de desembre de 2012.

A les xarxes socials existeixen “mals” usos. Bàsicament aquells que utilitzen internet i diferents tecnologies per assetjar, desprestigiar, difondre continguts nocius, entre d’altres. Randi Zuckerber –cofundadora de Facebook amb el seu germà Mark- ens alertava en una entrevista que no votéssim a cap partit que utilitzés la xarxa per demanar-nos el vot. I durant aquesta última campanya hem tingut un nou ús “dubtós”: utilitzar la xarxa indiscriminadament per fer propaganda electoral. Els dos principals candidats a les últimes eleccions han inundat Twitter de missatges alhora que han afavorit la participació a partir de mecanismes d’ètica dubtosa. Per una banda, el PP demanava les dades d’accés als perfils dels seus militants per bombardejar-nos amb amb missatges de suport als nous candidats, generant una massiva participació, moralment discutible2. En contrapartida, l’estratègia del PSOE passava per obsequiar i premiar als militants i usuaris que més retuitejessin missatges del seu candidat (estratègia força tronada, per cert). Òbviament, en ambdós casos, cap dels dos candidats –en campanya- ha estat personalment darrera aquests perfils, i finiquitades les eleccions, aquests han desaparescut. Pel que hauríem de qüestionar-nos fins a quin punt té valor tot això. Una vegada acabada la campanya, esperem que recuperem el sentit comú (comú) i fem del Twitter una font d’informació, de vertadera comunicació i cert safareig. I sobresortint de nou hashtags tals com #foramubarak, #democraciaLibia per davant dels #marianopresidente, #todossomosrubalcaba o #jobosch. Fora bo que aquells que dirigeixen les campanyes es qüestionessin tot plegat. Si us plau.

Consum de cànnabis adult a La Terrassa del 9TV

Deixo l’entrevista feta a La Terrassa del 9TV sobre el consum de cànnabis entre els adults. Una mica improvitzada tot i que intento apel·lar a la normalització.


Font: 9TV. 30 de novembre de 2011.
Accedeix al programa clicant aquí.

 

 

Emprenedors a l’escola

Carta a El 9Nou.
18 de novembre de 2011.

Em sorprèn la bona actitud amb què hem pres la proposta de la Conselleria d’Ensenyament d’introduir una assignatura a l’ESO per fomentar l’esperit emprenedor dels joves. Paraules textuals d’Irene Rigau: “Cal fomentar l’esperit empresarial no només a la població en edat laboral, sinó també a les futures generacions”. Fixem-nos quina controvèrsia es va crear amb l’assigatura d’Educació per la ciutadania. I en aquesta, en canvi? Gairebé tothom està d’acord. Tot el que potenciem per millorar l’educació és ben rebut, però no oblidem que molts valors vinculats a certs caràcters emprenedors són els que ens han introduït en aquesta crisi i a la vegada han facilitat certes desigualtats socials. Hi ha hagut qui ha volgut crear riquesa d’on no es podia treure amb l’excusa de l’emprenedoria. Pel que anem amb compte amb quin discurs entrem a les escoles. Només parlo de certs valors, certs caràcters emprenedors, etc. Està bé el “què” però cal filar prim el “com”. Espero que priotizin valors com “col•laboració/cooperació” per davant d’altres com “superació”. I no reduïm “emprenedor” només al mercat de treball i de l’empresa. Empendre idees, il•lusions, motivacions…

I si fuma porros, què?

Aula de la Salut. Granollers.
16 de novembre de 2011.

Deixo la presentació feta de la xerrada de Can Gili: I si fuma porros, què? Propostes i reflexions sobre el consum adolescent de cànnabis”.

Empresaris al cole

Carta a El Periódico. 11 de novembre de 2011.
Accedeix a la carta original clicant aquí. En castellà aquí.

Em sorprèn la bona actitud amb què hem pres la proposta de la Conselleria d’Ensenyament d’introduir una assignatura a l’ESO per fomentar l’esperit emprenedor dels joves. Tot el que potenciem per millorar l’educació és ben rebut, però no oblidem que molts valors vinculats a certs caràcters emprenedors són els que ens han introduït en aquesta crisi i a la vegada han facilitat certes desigualtats socials.

Entre les ganes de provar i les ganes de repetir

Deixo la presentació feta a les jornades del Programa de Prevenció Traca “Entre les ganes de provar i les ganes de repetir” realitzada pel Consell Comarcal del Garraf el 11 de  de novembre de 2011. Salutacions al amic i company Lluís Cucurull per l’organització d’aquesta jornada i la feina en general.

Joves, salut mental i addiccions: on som?

Deixo la presentació feta a la taula rodona de la jornada “Joves, salut mental i addiccions: on som?” realitzada pel Consell Comarcal del Vallès Oriental a El Lokal de Canovelles el 9 de novembre de 2011.

Mestres com a autoritat, esforç com a premissa i resultats com a pretext

Publicat a l’espai Bústia oberta. El 9nou. 31 d’octubre de 2011.
Accedeix a la font original clicant aquí.

Últimament de l’escola se’n torna a parlar. I molt. Els últims esperançadors resultats de l’Informe Pisa presentats per la nova Conselleria d’Ensenyament frenaven el derrotisme en el que últimament estàvem instal•lats. Però finalment resulta que pot haver-hi certa manipulació en la gestió d’aquests: haver reduït dràsticament el nombre de repetidors i immigrants de les mostres estadístiques pot haver influït en que els resultats hagin millorat respecte edicions anteriors.

Tot plegat fa mala olor. No només no es pot jugar amb l’educació sino que és èticament dubtós segregar repetidors i immigrants, per allò de l’estigma que els podem crear (“responsables” dels mals resultats de les avaluacions prèvies?).

Altrament la Conselleria planteja dues noves propostes: per una banda, limitar el nombre de suspesos i reformar les condicions per poder passar de curs; i per altra, atorgar rang d’autoritat legal als docents dels nostres fills.

Posant unes normes més definides i concretes probablement assegurem més nivell. Però també ha d’imperar la flexibilitat i sentit comú en els casos d’alumnes amb dificultats, fent l’esforç d’acompanyar-los per finalitzar els estudis. A fi de comptes són els que probablement després no facin estudis superiors. També cal que ens posem les piles en fer una transició digna cap al mercat de treball i cap a la postobligatòria (el batxillerat i, sobretot, la formació professional). L’esforç ha de venir condicionat a uns objectius mínimament il•lusionants, i unes expectatives de resultat.

Em dona la sensació que poc impera l’autocrítica i que cada vegada pequem més –en el marc educatiu- de ser excessivament conservadors. Si bé és cert que sovint ens manquen rumbs, no oblidem que recuperar o construir discursos d’escasssa consistència ens pot provocar falses esperançes. S’apel•la recurrentment a que els nois i noies estan mancats de límits, a la poca capacitat educadora de la nostra societat, etc. I són frequents els missatges que ens arriben darrerament que reinvindiquen més jerarquia, culpen l’excés de permissivitat i demanen altivament recuperar la cultura de l’esforç. M’imagino que els bons mestres no deuen demanar que se’ls atorgui aquest rang per llei. Ells mateixos ja se’ls guanyen en el seu dia a dia. Tot i que sigui sota l’excusa de la protecció i integritat.

Quatre breus reflexions: No s’esforçaran perquè un altre els ho imposi. Calen objectius clars, motivadors i i certament il•lusionants perquè un justifiqui el seu propi esforç. Potser ens haurem de replantejar el nostre model com a educadors. I proposar quelcom més connectat entre les nostres pretensions i les seves expectatives.

Jordi Bernabeu Farrús
Centelles.

Un sistema educatiu poc autocrític

Carta a El Periódico. 29 d’octubre de 2011.
http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/sistema-educatiu-poc-autocritic/36978.shtml (català)

http://www.elperiodico.com/es/cartas/lectores/sistema-educativo-poco-autocritico/36978.shtml (castellà)

Els últims esperançadors resultats de l”Informe Pisa’, presentats per la Conselleria d’Educació, frenaven el derrotisme en què últimament estàvem instal·lats. Però finalment sembla que hi pot haver una certa manipulació en la gestió de les dades: haver reduït dràsticament el nombre de repetidors i immigrants de les mostres estadístiques pot haver influït que els resultats hagin millorat respecte a edicions anteriors. Tot plegat fa mala pinta. No només no es pot jugar amb l’educació sinó que, a més, és èticament dubtós segregar repetidors i immigrants, per l’estigma que els podem col·locar. D’altra banda, la conselleria planteja dues noves propostes: d’un costat, limitar el nombre de suspensos i reformar les condicions per poder passar de curs, i, de l’altre, atorgar rang d’autoritat legal als docents dels nostres fills. Posant unes normes més definides i concretes probablement assegurem més nivell. Però també ha d’imperar la flexibilitat i el sentit comú en els casos d’alumnes amb dificultats, fent l’esforç d’acompanyar-los per finalitzar els estudis. Al cap i a la fi són els que probablement després no cursaran estudis superiors. També és necessari que ens posem les piles a fer una transició digna cap al mercat de treball i cap a la postobligatòria (batxillerat i, sobretot, la formació professional). L’esforç ha de venir condicionat a uns objectius mínimament il·lusionandors i unes expectatives de resultat. Em fa la sensació que impera ben poc l’autocrítica i que cada vegada pequem més de ser excessivament conservadors. Per acabar, quatre breus reflexions sobre els estudiants. No s’esforçaran perquè un altre els ho imposi. Es necessiten objectius clars, motivadors i il·lusionandors que justifiquin l’esforç. Potser haurem de replantejar el nostre model com a educadors. I proposar alguna cosa més connectada amb les nostres pretensions i les seves expectatives.

Jordi Bernabeu Farrús
Centelles

L’autoritat dels professors

Carta a l’Ara. 28 d’octubre de 2011.
Clica damunt per descarregar-te l’article original.

El 14 d’octubre, Carles Capdevila reinvindicava en aquest diari (“El pedestal on cal enfilar els mestres”) un pedestal simbòlic per als docents davant la nova proposta d’atorgar-los rang d’autoritat legal. S’apel·la a la manca de límits dels nois a les escoles, a la poca capacitat educadora de la nostra societat, etc. De fet, són freqüents els missatges que ens arriben darrerament que reinvindiquen més jerarquia, ens parlen de permissivitat i demanen altivament recuperar la cultura de l’esforç.

Tinc la sensació que impera poc l’autocrítica i que cada vegada pequem més –en el marc educatiu– de ser excessivament conservadors. Si bé és cert que sovint ens manquen rumbs, no oblidem que recuperar o construir discursos d’escàs contingut ens pot provocar falses esperances. Tres petites reflexions: no s’esforçaran perquè un altre els ho imposi; calen objectius clars, motivadors i certament il·lusionants perquè un justifiqui el seu propi esforç, i potser caldria replantejar-nos el nostre model com a educadors.

De fet, ja ho deia Jaume Funes no fa gaire en aquest mateix diari: “Estem molt equivocats si pensem que faran el que els proposem simplement perquè som adults i ho creiem important. Sempre estem obligats a buscar algun element de connexió, d’atractiu, entre les seves vides i les nostres propostes d’aprenentatge”.

Jordi Bernabeu Farrús
Centelles

Pàgina 9 de 12« Primera...7891011...Última »