Smartphones en clase

Smartphones en clase (Aula de Secundari (Graó) Mayo de 2105] by Jordi Bernabeu Farrús


Las respuestas a la pregunta son varias, variadas, y carecen de un marco común consensuado, especialmente en lo que refiere a los usos relacionales -los más conflictivos desde la perspectiva del profesorado-.

Efectivamente, hoy distintas Comunidades Autónomas debaten la cuestión, con propuestas dispares, ya sea para integrarlos en el aula o para implantar normativas difícilmente razonables, a la vez que poco aplicables. Muchos profesionales han vivido con recelo la introducción de la dimensión 2.0 en los centros escolares. En ocasiones, se ha optado por priorizar el control, situándolo por delante de la adaptación pedagógica, con discursos que pivotan entre la dicotomía (tecno)optimista/pesimista. Pero estamos obligados a adentrarnos en una fase de experimentación: ¿Cómo aprovechar esta experiencia para convertirla en influencia educativa?

De entrada, tengamos cuidado con generar alarmas innecesarias. Los que trabajamos la prevención de riesgos con adolescentes a menudo debemos luchar contra los discursos catastrofistas que terminan generando un efecto llamada: se habla más, prima la desinformación, y ciertos discursos acaban institucionalizando nuestra opinión colectiva. Somos expertos en definir problemas a partir de nuevas categorías: nomophobia, sexting, bullying, phubbing, grooming. Pero no caigamos en el error de pensar que ciertos problemas son consecuencia de la irrupción de Internet en los últimos años: estamos tratando los problemas de siempre, con nuevas variables que los hacen particularmente diferentes.

Aprendamos a atender personalizada y colectivamente los conflictos huyendo de generalizaciones inútiles, trabajando en un clima de (relativa) tranquilidad. Pensemos cuál debe ser el sentido del mensaje que acompañe todo discurso de finalidad preventiva: ¿cómo ayudar a incorporar reponsabilidades progresivamente? No estamos hablando de problemas tencológicos, por lo que será clave el trabajo de aspectos como la identidad digital, las relaciones, el riesgo de una supuesta adicción, así como el papel de las audiencias que participan en problemáticas en la red, o la gestión comercial de nuestros datos y privacidad.

Tiene más sentido trabajar en los institutos para una mayor y mejor convivencia, que ofrecer charlas de carácter tecnológico o visitas de la policía advirtiendo sobre aspectos legales. Tiene mejor pronóstico trabajar sobre cómo construir un buen perfil de Facebook o Instagram, sobre las ventajas de una buena identidad digital, que centrarse en las advertencias sobre los riesgos de las imágenes expuestas en las redes sociales.

Estamos obligados también a ajustar nuestra mirada (adulta) a estas nuevas formas adolescentes de relación, comunicación y convivencia. Necesitamos aprender a acompañar en línea, estar y convertirnos en referentes en la red. No se trata de deshumanizar el contacto clásico, ni de pasarnos totalmente a los escenarios digitales, sino de complementarlos en nuestro trabajo como educadores, porque todos estos escenarios digitales son, en esencia, espacios de relación. De hecho, en muchos conflictos lo que ha faltado han sido profesionales que trabajasen en procesos básicos de detección, acompañamiento e intervención. Profesionales que se impliquen de manera activa, considerando esta realidad como una oportunidad para el aprendizaje.

  • Aprofitem per deixar les presentacions que hem fet en el curs a Saragossa per a la Fundacióm FAIM conjuntament amb en Jaume Funes:

 

Adolescència i educació social

Educació social i adolescència són un binomi molt treballat. Les pràctiques i intervencions socioeducatives al voltant de nois i noies, i tot el que les envolta, han generat molta bibliografia i reflexió al voltant de la professió en els últims trenta anys, a partir de la consolidació de l’adolescència com a cicle vital i educatiu. La realitat actual planteja nous reptes i noves reflexions: l’impacte de la crisi, la irrupció de les xarxes socials, les noves presentacions dels conflictes i problemes de sempre… Una tarda de juliol vam trobar-nos tres educadors d’orígens diversos per parlar i donar voltes a la qüestió. En Sera Sánchez introduïa els temes, i en Jaume Funes i un servidor els havíem de desenvolupar a partir de la seva visió i les seves experiències professionals. Una trobada bonica en un entorn agradable (el Centre Cívic de La Verneda, per cert).

Adolescència i educació social by Jordi Bernabeu Farrús

Alguns paràgrafs:

‘Com hem de mirar el món adolescent? És un tema molt complex. Tots els que hem dedicat bona part de la vida atenent qüestions adolescents tenim un problema: els encàrrecs per solucionar-les, i les lectures poc útils que les acompanyen. Acaba sent una visió adulta de problemes que no hi són. Cal que ens fem una pregunta bàsica: quina és la mirada positiva per ser útil en la vida d’un adolescent? (…) Dues qüestions molt bàsiques. La primera: si no hi ha encàrrec, no hi ha feina. Si no la lien, no som útils. La segona: a qui ajudem? Els pares, les institucions, els adults? A veure… Quan dius “és que l’adolescent em necessita”… Com que et necessita si no planteja cap problema? El que necessita és un adult que estigui disponible i que en algun moment l’ajudi. Qui paga aquest tipus de professionals? Quin és el programa de prevenció que assumeix aquesta qüestió? No existeix l’encàrrec institucional: “Sigui vostè allà, observi, sigui conegut, esdevingui referent” (…) Parlar d’educadores i educadors socials que s’han d’ocupar dels adolescents ens porta reproduir el discurs històric de “la primera qüestió és la mirada, no només l’acollida”. Si com a educadores i educadors socials ens mirem un adolescent com l’estan mirant uns altres adults no hi tenim res a fer. Cada vegada veuen que tenen menys adults disposats a veure’ls d’una altra manera. Sense compadir-los o comprendre’ls, en el sentit de justificar-los. Es troben professionals que no poden ajudar-los amb els seus problemes sense passar per les seves categories. El repte continua sent: com eduquem professionals amb capacitat de fer lectures adolescents en clau útil?’ [@JaumeFunes].

Certament treballem amb les etiquetes i categories de sempre: drogues, prevenció, violència, justícia, etc. Però que acaben simplificant una qüestió que precisament no en té res, de simple. Els focus d’inici de les demandes i dels conflictes tenen orígens diversos i variats. L’exemple claríssim el trobem en el camp de la salut mental: l’èmfasi en el diagnòstic ens serveix per justificar el perquè de certes conductes, però ens segueix costant molt donar algunes respostes. (…) Una altra cosa és reinventar problemes segons diferents generacions. I no cal anar gaire lluny. Actualment es parla molt del binge drinking –l’afartament compulsiu d’alcohol–. La borratxera de tota la vida, però categoritzada sota aquesta expressió vintage. Qui ho exposa es remet a les enquestes per justificar-ho, i si les mirem amb una mínima capacitat analítica veiem que les dades estan, si fa no fa, igual que vint anys enrere. En definitiva: sembla que siguem experts en construir problemes nous amb variables de tota la vida. I a això hi hem de sumar la tendència de voler donar una justificació amb cert caràcter científic a tot el que passa… Que, per cert, pot ajudar a donar respostes a certs professionals, però que a la majoria de joves tant se’ls en dóna (…) Compte de convertir les nostres pors en problemes. Ens sobrepassa la preocupació pel futur. Cal valorar si, arran d’aquesta conducta, hi ha un problema. I si hi és, entenguem-lo com a tal. Sapiguem ser allà –observem amb discreció– i valorem quan això afecta de debò. És com si visquéssim totes les borratxeres de quinze anys com un problema. I només seran un problema quan afectin algun procés molt bàsic de desenvolupament, de relació, d’integritat. També podem aprofitar per preguntar-nos: com podem construir coneixement a partir de l’experimentació i de la gestió d’aquests problemes?’ [@jordibernabeu].

I algunes idees per a pensar al final:

‘Quin paper té l’educador com a referent de l’entorn digital? Com pot ser útil i introduir el discurs educatiu en tot l’entorn 2.0? Nous reptes… [@jordibernabeu]

‘Has de ser l’adult que, sense deixar de ser-ho, no formis part de la categoria “adults”. Aquesta és la complexitat de treballar amb adolescents. Els educadors i educadores socials són algunes oportunitats que poden trobar els adolescents. [@JaumeFunes]

A propòsit del tema, deixo un interessant vídeo realitzat en el marc del Departament d’Anotrpologia de la URV on diferents professionals i xavals parlen del tema. I en el què queden clares 2 idees educatives bàsiques: ajudar a decidir i acompanyar. Una frasse xula per a la reflexió, aquesta d’en José Leal, d’entre moltes: ‘El adolescente que siente un malestar no se siente paciente. Se siente adolescente con malestar’.

Adolescències subtitulat ANGLES from dafits-urv on Vimeo.

Calen tants motius per a la preocupació vers el consum d’alcohol juvenil?

La portada del diari ARA avui apuntava un titular per a la reflexió: ‘L’alcoholisme juvenil s’enquista’. I que, a títol personal, crec que desafortunat. D’aquí aquesta piulada:

I a propòsit d’aquesta algunes persones m’han demanat ‘per què’ i fins i tot m’han demanat si estava intentant negant una realitat. A partir d’aquí, recupero algunes reflexions que ja hem publicat anteriorment a interès de matisar i alhora generar discussió.

Realment tenim motius per a la preocupació?

Ara fa 15 anys, en un text totalment premonitori, els amics Jaume FunesCarles Sedó escrivien sobre com caldria afrontar els nous escenaris de consum i com introduir nous discursos al voltant de l’ètica dels riscos (‘Usos de drogues: realitats actuals, preocupacions futures’). Deixant ben clar que, en la qüestió de les drogues, funcionem a partir de cicles de preocupació social (idea molt treballada per l’altre gran referent i amic Oriol Romaní), que alhora generen estereotips institucionals: si en èpoques passades –seqüencialment– vam centrar-nos en el consum d’heroïna, cocaïna i drogues de síntesi (tipus mdma i derivats), el que ocupa bona part de les nostres cavil·lacions i ocupacions professionals actuals és la qüestió del consum de cànnabis i acohol per part de joves i adolescents. Ara bé, fent una lectura de les dades sobre consum d’alcohol i demandes de tractament a nivell català veurem com la tendència i les estadístiques presenten un consum, tot i que significatiu, certament estable en els últims anys. En població adulta existeix un lleuger increment. Però en població adolescent i jove, aquesta fins i tot es redueix; essent, el nombre de borratxeres l’únic patró que augmenta significativament.

Per tot: on hem de centrar les nostres preocupacions? Pel que fa a adults, si bé és probable que la conjuntura actual de crisi genera més problemes, la desocupació i la dificultat per accedir a tractaments privats poden haver afavorit l’augment de demandes cap al sistema públic de salut, evidenciant una major visualització del problema. Que ja tocava. Tampoc oblidem que, en èpoques de depressió social (privació econòmica, altes taxes d’atur, etc.) l’alcohol esdevé també un bon depressor. En canvi, en èpoques de bonança es relativitzen els problemes, i el nostre llindar d’alarma vers el que esdevé o no problemàtic. De fet, sovint ens toca atendre demandes tipus “ara que no estic fent res em fan venir per si bec massa”. Qüestió que podíem traduir a “quan estava ocupat era un tema que no es tocava”. Tot plegat acaba simplificant realitats complexes.

Però pel que fa a joves i adolescents, i deixant de banda la nostra malaltissa hiperprotecció vers totes les seves conductes, veiem com les borratxeres són una pràctica de risc que generen certa preocupació. En els últims 20 anys s’ha doblat el nombre d’adolescents i joves (14-18 anys) que s’han emborratxat en l’últim mes. S’assenyala que estem important el patró nòrdic, que implica consumir molta quantitat d’alcohol en poc temps. El fenomen del “botellón” probablement hi tingui a veure. Encara que on nosaltres sovint hi veiem motius per a la dessolació professional (joves desmotivats, que prioritzen el plaer a l’esforç, etc.) contraposa amb els motius dels propis joves, que valoren la seva vessant relacional, i fa més barat el consum. I de fet, crec que ens hem ‘inventat’ aquesta nova categoria de ‘binge drinking’ (que, per norma,  defineix la borratxera de tota la vida).

Fixem-nos en les pròpies dades facilitades pel Ministeri de Salut, i concretament les extretes a partir de l’enquesta del Plan Nacional sobre Drogas (2012-13).

  • Com es veu, l’increment no és tan alt com es pretén amb tanta alarma. Ni pel que fa a les borratxeres. Per tant, es confirma que sovint es reprodueixen discursos d’alarma.

  • Aquesta tendència a l’estabilitat (i fins i tot a la baixa) es compleix amb totes les drogues. N’hi ha una que, per exemple, no és parla, i caldria fer-ho (com caldria preguntar-se sobre el perquè de no voler-ne parlar). La medicació psiquiàtrica (amb o sense recepta mèdica) esdevé una pràctica també rellevant pel que fa a joves i adolescents.


A propòsit de l’acohol, i la seva prevenció: algunes idees

Amb totes aquestes dades, i les que se’ns exposen als mitjans, el tema dóna per plantejar algunes discussions:

De entrada, ha d’imperar la sensatesa i l’ètica per sobre l’excessiva moralitat adulta. I revisar si la normativa actual és coherent. És impensable pensar que cal funcionar a partir d’un plantejament que tingui com a punt de partida el no-és-normal-beure-alcohol-essent menor-d’edat. No cal oblidar que realitat-social i normativa-imposada són dos conceptes que sovint no participen del mateix concordat. Ni tampoc que la majoria dels que ara estan per aquest missatge vénen d’una època en la que d’adolescents podien consumir importants quantitats d’alcohol sense control adult i amb una normativa força permissiva.

En segon lloc, apel·lem a una prevenció que tingui en compte quines són les necessitats reals de joves i adolescents. Que entengui que no tot passa per abstenir-se o bé emborratxar-se (i “liar-la”). En front d’aquesta doble lectura, sobre la que pivoten les interpretacions principals, proposo un discurs que potencïi el consum responsable i el gaudi de la moderació. Contemplant l’abstinència com “la manera més segura d’evitar-se problemes”. Però no l’única. Fugint de grans missatges que només serveixen per netejar les consciències de qui els pregonen. Davant l’última onada de política conservadora que ens està arribant, caldrà detectar aquelles situacions problemàtiques a prioritzar. I treballar-les. Per prevenir els riscos associats al consum d’alcohol -i no el consum en sí- en proposo tres: tot el que té a veure amb les baralles i violència; la sexualitat i afectivitat; i la conducció de vehicles i la seva gestió.

Tercer: a ningú se li escapa una realitat evident: vivim en una societat culturalment molt arrelada al consum d’alcohol que encara no té clar quin missatge transmetre per a un consum responsable. I que aquesta qüestió és un assumpte d’interès econòmic. Business pur i dur. No cal estimular comportaments que puguin comportar problemes. El sentit comú –control, prudència i moderació– és incompatible amb aquesta promoció d’ètica dubtosa i carregada de contradiccions. És clar que no tot és una qüestió de prevenció i formació.

Les noves línies de treball preventiu es basen, sobretot, en aquest últim punt. I afavoreixen la idea de treballar també la dispensació responsable. No tot és un tema de consum.

Per acabar, no estaria de més revisar els nostres comportaments adults. I posar-los sobre la taula. Si analitzéssim amb profunditat les dades reals d’accidents de trànsit, demandes de tractament, urgències toxicològiques, etc. tal vegada destaparíem les nostres incoherències. En la següent gràfica es mostra com els accidents de trànsit mortals al 2013 amb presència d’alcohol afectaven sobretot as majors de 30 anys (Font: INT 2013):

Probablement ens plantejaríem que tindria sentit dirigir les campanyes cap a un públic de més avançada edat. Encara que aquí sí que trobaríem algunes resistències. Però així com anem, si això passa, probablement ja no disposarem ni de recursos per abordar-les.

A mode de decàleg optimista: propostes per abordar, a casa, el consum adolescent des d’una persectiva educativa adulta

1. Pactar amb conseqüència. Marcar límits i responsabilitzar-se amb progressió (horaris, sortides, etc.).

2. No caure en la sobreprotecció absoluta ni en la permissivitat màxima.

3. No interrogar-los amb excés. Aprofitar moments d’informalitat per parlar del tema. I debatre i argumentar les nostres propostes.

4. Les idees “clau”: prudència i responsabilitat.

5. Explicar el perquè de les nostres angoixes. Des de la preocupació (idea: Jaume Funes).

6. Per si algun dia s’equivoquen, que aprenguin de les males experiències… (idea: Jaume Funes). A tall d’exemple, en un avaluació un xaval ens deia: “A mi m’han tingut com en una bombolla. Perquè no em passés res… Potser perquè saben que és el què hi ha. Al final el que passa és que acabes sortint amb més ganes, la cagues, t’equivoques, i al final aprens o no a tornar a fer certes coses o a fer-les d’una altra manera. Si no t’euiqvoques, no aprens.”

7. Davant del pessimisme: nosaltres també hem madurat. I ells també ho faran. Amb més probabilitat d’èxit que no de fracàs.

8. Saber observar. Sense intervenir sempre, sense opinar, ni invadir la seva intimitat.

9.  Predicar amb l’exemple i assumir les incoherències.

10. Tenir molta paciència…

¿Es posible la reducción de riesgos en el marco escolar?

Jaume Funes: ‘Una buena escuela está abierta a la entrada de otros profesionales y sale fuera a trabajar con otros profesionales. […] Porque la escuela considera los aspectos sociales una parte más del conglomerado educativo de su acción.’

Durant el 2013 els companys David Pere Martínez Oró i en Joan Pallarés van editar el llibre Placeres y riesgos: manual para entender las drogas’. Com els mateixos autors escriuen: ‘La finalidad última del manual es dar herramientas para realizar intervenciones efectivas, sensatas y pragmáticas.’ Conjuntament amb en Carles Sedó hem tingut l’oportunitat d’escriure un article al voltant de l’aplicabilitat de les polítiques de reducció de riscos en el context escolar. Ha estat un privilegi poder-ho realitzar amb un amic i un professional de contrastada experiència, sensatesa i visió crítica com ell. De fet, sempre l’hem anomenat en aquest bloc com un dels pares teòrics d’aquesta tasca que és la prevenció (sense que a ell li agradi la teoria, que no la sistematizació).

Dèiem en la introducció de l’article: ‘La reducción de riesgos, una alternativa abierta a la complejidad del fenómeno del consumo de drogas, no renuncia a entender que la abstinencia seguirá siendo la manera más segura de evitar ciertos problemas. Se plantea observar el consumo de las drogas desde planteamientos positivos –la mayoría del alumnado se abstiene o consume de forma controlada–, de forma constructiva, y entiende que la escuela es un marco idóneo para intervenir. Trabaja conjuntamente estrategias de prevención primaria, con otras de detección precoz y prevención selectiva. Y entiende que aunque un centro educativo debe proponer por norma la abstinencia, los proyectos preventivos que implementa no pueden tenerla como único objetivo.

Esta afirmación es polémica en el contexto escolar. Pese a que ha sido aceptada por buena parte de la sociedad, su aplicación en el entorno educativo no está exenta de polémica. La idiosincrasia y la propia dinámica de los centros en ocasiones parecen incompatibles con estas metodologías de intervención. Los profesionales de la educación pueden sentirse incómodos con este discurso y, dada la formalidad, normativa y estructura de las escuelas, resulta difícil atender esta necesidad.’

Aquí el teniu per a la seva lectura:

LA REDUCCIÓN DE RIESGOS EN EL MARCO ESCOLAR ¿ES POSIBLE LA REDUCCIÓN DE RIESGOS EN EL MARCO ESCOLAR?

Algunes parts del text:

    • Debe abordarse el tema potenciando la responsabilidad de las elecciones en el uso de sustancias, alejándose de posicionamientos paternalistas. Aunque el contexto facilita que se trate al alumnado como niños –y ellos a responder como tales–, el tema es lo suficientemente serio para ser tratado de manera adulta; esto es, tomando una elección libre que sopese sus posibles repercusiones tanto en uno mismo como en las demás personas.

    • ‘Difícilmente se cuestione que una profesora dé una opinión no contrastada sobre los efectos de cierto consumo, o que acceda un policía a dar una charla sobre las consecuencias legales indeseables relacionadas con las drogas. Sin embargo, un trabajo de reducción de riesgos puede ser frenado o cuestionado bien por las propias creencias del profesorado o bien por el miedo a reacciones desmesuradas por parte de las familias’

    • Los adolescentes y, todavía más, los jóvenes estarán acostumbrados a navegar en lo que se refiere a las drogas en discursos diferentes y muy a menudo contradictorios. De sus iguales y de internet recibirán sin restricción alguna una amplia información sobre las drogas y sobre cómo consumirlas. En cambio, en el centro educativo recibirán pocos contenidos, pero sí información de los riesgos, los problemas relacionados –con tendencia a maximizarlos– y muchas sugerencias sobre cómo evitar su uso. Y todo en un contexto ideológico en el que se asocia el consumo a una falta de habilidades sociales y a una supuesta “presión de grupo” de la que son víctimas, mientras que fomenta la creencia de que sólo la abstinencia tiene que ver con estas habilidades o la correcta toma de decisiones.

    • La reducción de riesgos en el marco escolar debe adaptar las intervenciones a las necesidades de los jóvenes –y no las de quiénes la interpretan– y a su realidad. Que la venta de alcohol o de tabaco está prohibida a los menores no implica que no las consuman y –en consecuencia– que les convenga disponer de pautas sobre como usarlas. De ahí la importancia de plantear con un lenguaje cercano situaciones análogas a las que vive y entender que no son incompatibles la defensa de la normativa con las pautas preventivas de reducción de daños.

    • Intervenir preventivamente en el marco educativo implica intervenir también con las familias y profesionales del centro. Prevenir no es sólo actuar directamente con el alumnado también atender todas las cuestiones que alrededor de las drogas se pueden generar. Tendrá que tenerse en cuenta que si bien las familias acojan con buenos ojos la intervención preventiva que busca la abstinencia, no tenga la misma actitud ante la reducción de riesgos.

Jóvenes, desigualdades y salud



Fa pocs dies ha sortit aquesta publicació de la Univeristat Rovira Virgili en el que s’exposen els continguts presentats al XI Col·loqui REDAM d’Antropologia Mèdica. En aquella edició, el congrés tractava el tema ‘Jóvenes, desigualdades y salud’. I en ell exposàvem l’experiència i avaluació del Programa Mesures Alternatives per a adolescents sancionats per consum de cànnabis.

Mesures educatives per a adolescents sancionats per consum de drogues: educació i/o reparació? by Jordi Bernabeu Farrús

Una bonica experiència -i un privilegi-perquè vam poder-ho compartir amb amics com David Pere Martínez, Joan Pallarés, Pep Cura, etc. alhora que supervisats i coordinats pel mestre Oriol Romaní. Tota l’edició del llibre la trobareu aquí:  http://issuu.com/publicacions-urv/docs/9788469598412?e=0/8748475

L’abstract: ‘Durant els últims anys han proliferat diferents i nombrosos projectes dirigits a adolescents i joves sancionats per consum de drogues. Aquest han sorgit amb la pretensió d’esdevenir educatius i/o reparadors. Si bé és cert que tots funcionen segons paràmetres de desenvolupament similars, la finalitat d’aquests projectes pot diferir pel que fa als seus objectius i la seva proposta de funcionament en funció de la comprensió que es faci de termes tals com prevenir, educar o reparar. En aquest article s’exposa la proposta teòrica, tècnica i metodològica del programa duta a terme per l’Ajuntament de Granollers durant els anys 2008-2010. I s’exposen diferents idees, reflexions i resultats a partir de la seva experiència.’

I algunes parts del text:

  • ‘Educació i reparació són dos conceptes que tot i aparèixer sovint conjuntament, poden tenir significats oposats segons volguem entendre’ls. És una discussió conceptual present en diferents fòrums i cercles de treball al voltant de joves i adolescents. Cal deixar clar que no estem parlant de persones que han entrat en contacte amb la justícia juvenil. El fet causat és només una sanció administrativa. Però a vegades es tracta la temàtica segons paràmetres de funcionament similars. En cap moment la proposta que es presenta en aquesta comunicació té finalitats restauradores o retributives. Aquí no s’estan causant danys, pel que no parlem de penes alternatives, sinó de mesures educatives alternatives a la sanció imposada. En tot cas, s’infringeixen sancions que l’Administració regula com inadequades, i que utilitzem com a oportunitats per a l’acció educativa. No estem tractant el tema segons un model causal “tant fas, tant pagues”.
  • Entenem que davant un adolescent sancionat per consum de drogues devem oferir respostes educatives, que tinguin per finalitat responsabilitzar al propi subjecte, conèixer quines necessitats té vers el tema de les drogues (o altres qüestions de la seva vida) alhora que acompanyar-lo en el seu procés de desenvolupament. I com més es tingui en compte la dimensió comunitària, millor (coneixerment i acompanyament a recursos, implicació al municipi, etc). Ens basem en les paraules de Jaume Funes (2005) quan ens recorda que “els adolescents i joves sempre tenen alguna important a dir, que la seva perspectiva no és la nostra, que les seves conductes sempre poden tenir altres interpretacions. Són propostes per a escoltar-los o propostes per a mediar i gestionar els conflictes que es produeixen en l’espai públic”. ‘

En qualsevol debat actual sobre una possible regulació del consum i tinença, sempre deixem fora la possibilitat que nois i noies consumeixin sota l’excusa de són ‘menors d’edat’, qüestió que no estaria de més debatre aportant respostes més desenvolupades. Esperar a ser major per consumir sempre serà una bona opció quan es donin raons que vagin més enllà d’una simple la regulació legal. Però el que és clar és que en el context professional, i pel que fa a adolescents, aquests projectes, si es desenvolupen amb uns criteris comuns, presenten més avantatges que no pas inconvenients. Almenys, perquè s’intenta que el fet no quedi només en una mesura punitiva, ja que la sanció econòmica, de facto i majoritàriament, repercuteix sobre els pares o tutors.

És un tema no exempt de polèmica. Els professionals que treballem amb persones amb problemes pel consum tenim qüestions més prioritàries d’atendre perquè simplement han estat multades. Segurament necessitaríem una reflexió prèvia sobre el sentit d’aquesta llei, i la seva aplicabilitat. Com també incidir en quins aspectes han de ser sancionables i quins no.

Deixo un breu decàleg-resum amb el que acabàvem la presentació:

1/ Les mesures educatives alternatives són una oportunitat per poder treballar aspectes educatius i preventius des de la perspectiva de detecció precoç, de gestió de riscos i prevenció selectiva.
2/ Esdevenen un mecanisme útil per apropar-nos a determinats col·lectius. I establir-nos com a referents.
3/ Ens permeten treballar globalment i de forma coordinada amb altres agents comunitaris (els quals també escolten “nous” discursos sobre la reparació).
4/ Per posar-les en marxa cal comptar amb el recolzament i implicació de polítics i tècnics de totes les institucions que intervenen en el projecte.
5/ El projecte ha d’ésser emmarcat en una estratègia més àmplia (a nivell municipal o supramunicipal) de prevenció de drogues.
6/ Ja que es tracta d’una estratègia de prevenció selectiva, cal dotar de contingut teòric i metodològic al projecte per fomentar una idea de la prevenció que vagi molt “més enllà” del paradigma clàssic de l’abstinència.
7/ L’abordatge és essencialment educatiu, considerant cada cas de forma individual i creant un pla de treball personal.
8/ Abans d’iniciar qualsevol acció d’implementació, es recomana realitzar un anàlisi de la situació de la població i dimensionar la realitat i el possible treball a realitzar.
9/ Cal partir de professionals especialitzats (o coneixedors) en matèria de consum de drogues i intervenció amb joves i adolescents.
10/ Aquests projectes són l’excusa perfecte per revisar comunitàriament què significar tot això d’educar… (i no reparar).

Victimització i vulnerabilitat en els usos adolescents de drogues

El passat mes de maig es va realitzar la V Jornada de Victimologia. Victimització infantojuvenil: l’efecte protector de les estructures socials. La nostra presentació portava com a nom: Victimització i vulnerabilitat en els usos adolescents de drogues. Es tractava de reflexionar a partir de l’experiència desenvolupada a Granollers. I aprofundir en conceptes com victimització, vulnerabilitat, resililiència, etc. Vam fer especial èmfasi en la idea clau del nostre treball: la condició social. I les consequents respostes institucionals.

Deixo la presentació que vam utilitzar (el guió, tot i les presses en explicar-lo):

I aquí deixo també el vídeo per a un major detall (amb una ‘cara de pa’ important 😉 ):

Recupero alguns textos utilitzats en altres entrades d’aquest bloc, però que giren entorn de l’acció preventiva:

En primer lloc, caldrà que (re)pensem què significa prevenir. No és només evitar el consum, ni només fomentar l’abstinència. També es potenciar la responsabilitat, la presa de decisions, l’autonomia. I evitar-se problemes. Sovint són criticades les estratègies de reducció de riscos quan són aplicades a adolescents. Sembla que la no-majoria d’edat ha de ser l’excursa perfecta per abstenir-se, apel·lant qüestions pròies de la maduració d’aquest cicle vital, alhora que donant afirmacions científiques per confirmar aquests plantejaments. En qualsevol dels casos, i independentment de quines siguin les opcions professionals i visons vers el consum, estem obligats a plantejar propostes de convivència en la líniea de reducció i gestió del propi consum: no es tracta d’una feina concreta, sinó d’una línia d’intervenció que pot fer-se present a qualsevol actuació (converses, tallers, materials, etc); és un punt de partida: com consumeixes i seguiràs fent-ho, primer reduïm la possibilitat d’aparició de problemes; implica posicionar-se d’una forma concreta davant la persona consumidora: de manera que es senti respectada i acceptada, pel que permetrà introduir informació molt més permeablement; i segueix contemplant l’abstinència com la manera més segura d’evitar-se problemes amb les drogues.

En segon lloc, treballem pensant que el nostre paper professional és el d’esdevenir referents positius (Funes, 2010). Necessiten persones adultes que responguin amb confidencialitat i sinceritat a les seves cabòries. Que no els repeteixen els discursos que ens alguns contextos no els han parat de repetir. Que substitueixin la intranquil·litat que suposa el coneixement de determinades maneres de fer –i que suposen un risc -, per la confiança en la eficàcia i competència dels seus recursos. Sense oblidar-nos de la prèvia més important: per influir amb certa lògica en la vida d’algú abans has d’haver esdevingut útil i referent per aquest.

En tercer lloc: el focus origen dels problemes són diversos. Dit d’una altra manera:  darrere de molts consums problemàtics s’amaguen altres problemes. Bàsicament de relacions socials, amb un mateix i amb la família. Apareixen, sobretot, quan es barrejen estils de vida i malestars associats amb el propi consum, i certs hàbits adquirits. Pel que té sentit que la majoria d’intervencions es centrin en les dinàmiques familiars i les del propi adolescent/jove pel que fa a ocupacions, relacions socials, etc. Oblidant-nos sovint del paper del consum. L‘experiència ens diu que molts adolescents regulen el seu consum en funció de les seves ocupacions, i les pròpies motivacions vers aquestes. Depèn quins casos només necessitaran pautes preventives. D’altres potser requeriran atenció i seguiment. Existeixen diferents graus de problematicitat. No podem posar-les totes al mateix sac.L’abstinència (no fumar) no pot ser l’única manera de regular-se.

L’aprenentatge a la xarxa #Universinternet: construint ciutadania (una experiènca al i del CCCB)

El passat gener vam realitzar, conjuntament amb els companys i amics Isidre Plaza i Senén Roy (com a equip SobrePantalles) una sessió en el programa Univers Internet que va organitzar el CCCB. Un privilegi poder haver participat en aquesta experiència. I molt agraïts per l’oportunitat i eltracte rebut de part de l’equip organitzador (encapaçalat per la Maria Farràs, en Juan Insúa i la Quima Farré).

El mateix CCCB defineix així UI: ‘L’objectiu d’Univers Internet és una reflexió crítica i creativa sobre el conjunt de tecnologies vinculades a Internet que està provocant una transformació inèdita i accelerada en la història humana.’

Vam participar en la sessió ‘Ciutat’ oferint dos articles i una sessió teòrica, mentre en Senen i l’Isidre dinamitzaven un taller pràctic.

Deixo els enllaços als dos articles (clica damunt del títol per llegir-los sencer), així com la presentació i els vídeos de les sessions:

1/ L’aprenentatge a la xarxa: Usos i dilemes 

CCCBLAB //Univers Internet (3). Ciutat. Jordi Bernabeu (VO Es) from CCCB on Vimeo.

Tot el que s’entén per Internet 2.0 –les xarxes socials, bàsicament– ha esdevingut una revolució respecte a pràctiques de relació, comunicació, recerca i producció d’informació, i també de gestió de la nostra identitat i quotidianitat. La irrupció dels smartphones i la universalització d’Internet han condicionat molts aspectes de les nostres vides, i també les d’infants i adolescents, que sovint són objecte de preocupacions raonables. D’una banda, se’ns presenten noves maneres de relacionar-nos i exposar-nos socialment, i, de l’altra, es modifiquen processos troncals del nostre funcionament tant pel que fa al vessant individual com en la nostra condició comunitària i de ciutadans. Si bé és cert que en entorns adults i professionals ningú no dubta dels avantatges i les oportunitats que ofereix aquest nou entorn, quan traspassem la qüestió a infants, adolescents i joves, ens assalten força preocupacions: la xarxa és un entorn segur? Quan passa un ús de ser moderadament alt a ser excessiu i, per tant, perjudicial? Quina és la fina línia que separa la dispersió de la capacitat multitasca? I moltes més. A la primera part d’aquest article, ens proposem abordar quins problemes ens podem trobar.

El final del segle passat i el que portem de l’actual s’estan convertint, sens dubte, en una època de revolucions tecnològiques. L’ús civil d’Internet és un fenomen relativament nou, amb poc menys de dues dècades, però ja molt interioritzat a les nostres pautes de funcionament i socialització. El Veïnatge Universal presentat per McLuhan a The Medium is the Message (1967) esdevé, ara més que mai, una referència de treball. Si a finals de segle passat la psicòloga Sherry Turkle a Life on the Screen (1995) plantejava els canvis que proposaria Internet no només pel que fa a la comunicació, sinó en altres aspectes bàsics de la nostra persona (identitat, relacions, etc.), les seves paraules han quedat desfasades en poc temps. Això fa palesa la velocitat d’aquesta irrupció i l’avanç en les seves formes de presentació i desenvolupament, una rapidesa que tot sovint dificulta poder aturar-se a pensar sobre les seves formes d’ús.

Les innovacions tecnològiques sempre generen nous escenaris, sobre els quals planegen diferents visions. La resistència al canvi és un element característic davant de qualsevol revolució cultural i comunicativa, i actualment en vivim una de ben grossa. Cristina Sáez explicava en aquest blog que l’escriptura ja va donar maldecaps a Plató (afirmava que perdríem la capacitat de pensar en tenir-ho tot redactat) o que la invenció de la impremta va significar un avanç màgic per al coneixement que certes elits van resistir-se a acceptar (l’expansió i reproducció de la cultura inventada per Gutenberg van posar en entredit certes hegemonies culturals). A l’article del Pew Internet Research Millennials will benefit and suffer due to their hyperconnected lives (2012), es recollien visions de futur de diferents experts que evidenciaven dues postures clarament enfrontades: la més optimista que enaltia les noves oportunitats que sorgien i una altra de més pessimista i crítica davant dels possibles problemes que tot plegat podria provocar. Cal afegir-hi que nadius i immigrants digitals convivim i llegim en els mateixos espais, però amb punts de partida diferents.

Clica aquí per seguir llegint…

2/ L’aprenentatge a la xarxa: entre l’acció educativa i l’acció preventiva

Hi ha una preocupació sobre l’ús adolescent de l’entorn 2.0. Difícilment es pot dubtar de les seves oportunitats i els seus avantatges, però certs casos apareguts en los darrers anys han fet saltar les alarmes sobre la necessitat d’un discurs preventiu. En el post anterior vam contextualitzar l’ús adolescent de les xarxes socials des d’una perspectiva teòrica; en el text següent, ens centrem en dues qüestions fonamentals: la dependència que pot generar l’ús abusiu de les xarxes i els problemes associats al seu vessant relacional.

Ara fa deu anys, el programa «30 minuts» emetia un documental amb el títol El misteri del milió de desapareguts, on presentava el fenomen japonès dels «Hikikomoris»: adolescents i joves asiàtics que, arran de la seva addicció a Internet, es tancaven durant llargs períodes a la seva habitació amb l’única finalitat d’estar permanentment connectats. Poc després, alguns mitjans es preguntaven si aquesta realitat estava passant a casa nostra. Fa un parell d’anys ens alarmàvem amb el comiat d’Amanda Todd (15 anys) per YouTube, i a partir d’aquest cas va sorgir un degoteig d’adolescents que han manifestat haver estat víctimes d’assetjaments a la xarxa. Fruit d’aquests tràgics successos, han anat sorgint un reguitzell de notícies i alertes sobre els riscos de determinades pràctiques al voltant d’Internet.

No es pretensió d’aquest text reflexionar sobre el motiu d’aquestes situacions de desesperació, ni perquè certes lògiques d’aïllament són incapaces d’afrontar algunes situacions. Tampoc no pretenem esdevenir altaveu d’alarmes sobre els perills de la xarxa, que només ajuden a saturar les nostres angoixes adultes. Ens han de servir per reflexionar i estem obligats a fer-ne una anàlisi crítica. Tot plegat passa per entendre que Internet només ha estat el mitjà (i no el fi) perquè algunes persones hagin tingut problemes en la seva gestió, en condició o no de «víctimes». Per tot plegat, és convenient proposar un conjunt d’idees per a la reflexió.

Clica aquí per seguir llegint…

CCCB LAB // Univers Internet (3). Ciutat. Isidre Plaza i Senén Roy (VO Es) from CCCB on Vimeo.

 

El trabajo educativo con chavales multados por consumo de cannabis

El passat mes d’octubre la Revista Cánamo editava un número especial sobre cànnabis i educació. En aquest diferents autors -i amics- conduïts sàviament per l’Òscar Parés vam reflexionar sobre el que envoltava el consum de cànnabis bàsicament pel que fa a adolescents i joves. Vaig escriure sobre l’experiència desenvolupada en el programa de mesures educatives que desenvolupem a Granollers. Deixo l’escrit.

El trabajo educativo con chavales multados por consumo de cannabis 

O qué y para qué trabajar cuando adultos y jóvenes tenemos, lógicamente, planteamientos diferentes

  • Font: Revista Cánamo. Octubre de 2013.

El peso de la ley

Uno de los riesgos asociados al consumo de drogas es la posibilidad de ser multado de acuerdo con la Ley 1/92 sobre Protección de la Seguridad Ciudadana, también conocida com Ley Corcuera, que sanciona el consumo de drogas en lugares públicos (calle, plazas, bares, etc.) así como su tenencia para consumo propio con multas de a partir de 300,52 euros. Sin embargo, la ley también prevé la posibilidad de suspender la sanción económica si la persona accede a hacer un tratamiento de deshabituación del consumo.

Con esta realidad, y el hecho de que los consumidores adolescentes raramente presenten criterios propios de una dependencia, han surgido proyectos que plantean una respuesta preventiva a la sanción por tenencia o consumo de drogas -generalmente cannabis- sugiriendo los mismos de participar en un programa educativo como alternativa al pago de la multa. Se dirigen a menores de edad -mayores de 14 y menores de 18-, y sus famílias. Y la finalidad principal es ofrecer una intervención de atención, seguimiento y prevención, que se basa en una respuesta educativa alternativa a la sanción administrativa, a cambio de la retirada de la sanción económica.

Es un tema no exento de polémica. Los profesionales que trabajamos con personas con problemas por el consumo tenemos cuestiones más prioritarias que atender porqué simplemente han sido multadas. Seguramente necesitaríamos una reflexión previa sobre el sentido de esta ley, y su aplicabilidad. Como también incidir en qué aspectos deben ser sancionables y cuáles no. No olvidemos que, en cualquier debate actual sobre una posible regulación del consumo y tenencia, siempre dejamos fuera la posibilidad de que chicos y chicas consuman bajo la excusa de son ‘menores de edad’, cuestión que no estaría de más debatir, aportando respuestas de mayor produndidad. Esperarse a ser mayor para consumir siempre será una buena opción cuando se den razones que vayan más allá de una simple la regulación legal.

Pero lo que está claro es que en el contexto profesional, y por lo que se refiere a adolescentes, estos proyectos, si se desarrolan bajo unos criterios comunes, presentan más ventajas que inconvenientes. Al menos, porqué se intenta que el hecho no quede sólo en una medida punitiva, ya que la sanción económica, de facto y mayoritariamente, repercute sobre los padres o tutores.

No debemos pensar en la perspectiva ‘tanto haces, tanto pagas’. Ni pretendemos reparar el daño socialmente cometido (dudo que exista alguno, objetivamente hablando). Sino trabajar desde una perspectiva de seguimiento psicológico, educativo y social. Nos pueden servir para detectar chavales con posibles problemas de consumo, trabajar con grupos que quizás necesiten una información más acurada que quiénes no consumen, y establecernos como personas de referencia y utilidad para estos jóvenes consumidores. Contemplando también el ¿qué pasa con aquellas personas que, una vez sancionadas, se detecta que tienen un consumo de ‘bajo riesgo’, o ‘sin problemas’? Pues que, a priori y lógicamente, la intervención también será de una menor intensidad y exigencia.

Mensajes y discursos en la relación educativa

Frente un adolescente que fume porros debemos ofrecer respuestas educativas, que tengan por finalidad responsabilizarlo hacia el tema de las drogas u otras cuestiones de su vida a la vez que acompañarlo en su proceso de desarrollo y maduración. La intervención adulta pasa, principalmente, por estar allí -para lo que pueda pasar-, promoviendo responsabilidad y autonomía. Paralelamente, es obligación nuestra ofrecer los servicios y estrategias propias de reducción de riesgos y prevención para favorecer que se realicen consumos con pocos problemas, y con cierta seguridad. Al mismo tiempo: favorecer la reflexión en qué están ocupando el tiempo y sus perspectivas personales a corto-medio plazo. Y si todo esto se hace teniendo en cuenta la cuestión comunitaria (ayudar a implicarse en su barrio-pueblo-ciudad,  etc.) mucho mejor

Es necesaria una reflexión alrededor de como presentar la abstinencia, y lo más sensato pasa por venderla en positivo: ‘una de las herramientas más seguras para evitarse problemas’. Y no, en cambio, la ‘única, y punto’, pues negaremos una realidad presente y que seguirá estando. Los mensajes generalistas tipo ‘No fuméis’ a chavales consumidores no sólo son ineficaces -y poco prácticos- sinó que pueden llegar a ser contraproducentes. Por lo que lo razonable es proponer discursos centrados en la responsabilidad. Y esta no sólo pasa por ser abstinente, sino para hacer un buen uso de la prudencia, la previsión, la consecuencia y el sentido común: mejor poco que mucho, en momentos de tiempo libre y no en las ocupaciones,  sin condicionar caracteres y recorridos y fruto de una decisión razonada.

Su consumo tiene poco que ver con el de muchos adultos. Prioricemos sus obligaciones formales -principalmente, académicas- y que gestionen su tiempo libre de manera sin que este afecte el día a día. Madurar empanado, haciendo un uso de los porros como si de un actividad extraescolar se tratara, al igual que quien se excede con otras cosas,  no es probablemente, la mejor manera de tirar palante.

Transmitiremos que el tema de las drogas genera beneficios a quienes participa de la venta y problemas a un sector de la gente que las consume. Y fomentaremos la solidaridad con personas que han tenido problemas, huyendo de discursos individualistas del estilo ‘es tu vida’.

Además, podemos aprovechar para educar y potenciar el sentido crítico como buena manera de hacer frente al consumo -de todo, no sólo de cannabis-, una de las piedras angulares en sus vidas.

Avisémosles de su ilegalidad. Y apelemos a la discreción como buena manera de funcionar. Y  las confusiones presentes en los medios de comunicación, balcones, armarios de interior, y las contradicciones vividas en la calle o asociaciones, a menudo de escaso valor constructivo, no nos ayudan mucho: mal gestionadas conllevan más posibilidad de llamar la atención que de disuadir a los potenciales consumidores, con mensajes poco coherentes.

En resumen: del ‘piensa en ti, y tú decides’, al ‘sé tú mismo, teniendo en cuenta lo que te rodea ‘; del’tengo prisa’ al ‘espérate’; del ‘ya sé que me paso’ a ‘plantéate algunos cambios y ten otras motivaciones’; del ‘lo llevo bien’ al ‘llévalo mejor’; del ‘estoy estancado’ al ‘cambia de contexto ‘; del ‘el problema son los porros ‘a el problema va contigo ‘, o del ‘voy por libre ‘ a ‘ten pautas de uso’.

De los problemas podemos construir oportunidades. Y tratándose de chavales en plena construcción de su presente y futuro, utilicemos las propias incoherencias del sistema para elaborar propuestas que tengan, al menos, respuestas lógicas. Educar, en cualquier contexto problematizador, coincidamos o no en sus causas, tiene una dimensión ética que nunca debemos olvidar.

  • Aquí trobareu el projecte tècnic que duem a terme a Granollers:

 

Usos adolescents de drogues: sessió per a professionals del CSMIJ i CAS de Girona

El passat 21 de novembre em va tocar participar en una sessió clínica als professionals del CSMIJ i CAS a Girona sobre l’ús de drogues per part d’adolescents i com treballar-ho amb ells mateixos i les seves famílies.

He partit de tres hipòtesis d’inici, basades en l’experiència en el dia a dia a la feina, emmarcades en una línia de reducció de riscos (em manca encara un concepte per definir com ho entenc) i des d’una perspectiva de treball amb adolescents basada en l’acompanyament:

1. La mirada adulta
2. Com estem ‘llegint’ les drogues
3. Sobre les intervencions

Ha estat un plaer poder compartir la nostra experiència i estem molt agraïts per la invitació.

Deixo la presentació:

Una estona agradable amb gent molt agradable. En una sempre bonica Girona:

Smartphones adolescents. O de quan del que som vertaderament esclaus és de la simplificació

Article paral·lelament publicat a SobrePantalles.net
Accedeix clicant aquí.

Portem una setmana en que certs mitjans destinen extensos reportatges a la suposada dependència als smartphones. A banda, la mort de la noia de Tàrrega del passat 8 d’octubre per part de la seva parella ha destapat de nou el tema del control de les relacions dels adolescents mitjançant els dispositius tecnològics i les seves aplicacions. Pel que en poc temps revivim crisis al voltant del ciberassetjament, l’addició al mòbil i la dificultat d’establir relacions aparentment sensates. Tot plegat ha generat dubtes raonables però també malinterpretables. I sovint posem el problema en la tecnologia obviant que el possible quid de la qüestió cal centrar-lo en la complexitat de les relacions humanes, tant pel que fa a la nostra vida com a la dels nostres vincles.

Dèiem en una altra entrada -us convidem a rellegir-la- que tot el món 2.0 ha esdevingut una revolució en molts aspectes. Però no només  tecnològic. Ha plantejat noves formes de relacionar-nos i d’exposar-nos alhora que està modificant, en un sentit o altre, processos molt bàsics de les nostres maneres de fer: canvis en el processament i filtratge de la informació, de la memorització, dels processos d’aprenentatge i fins i tot dels mecanismes clàssics de participació, i del que s’enten per privacitat o intimitat.

Manuel Castells ens afirmava en un magnífic article a La Vanguardia que els avantatges d’un internet ben treballat superaven amb escreix als seus inconvenients: augmenta la sociabilitat -i no al contrari-, en dos móns interdependents -digital i físic-. Na Dolors Reig, per altra banda, no es cansa de repetir que la vertadera escletxa no està en la qüestió digital, sinó d’aprenentatge. I tot plegat podríem lligar-ho amb l’etern avís d’en Jaume Funes en que sitúa la vertadera crisi actual -de la qüestió que ens ocupa- en la docència i no pas en l’adolescència.

És evident que cal una reflexió seriosa de caràcter molt global que ens ensenyi a conviure amb aquesta nova realitat i que, com a nou fenomen que ha vingut per quedar-se, estem en plena fase d’experimentació. Caldria anar amb molt de compte amb generar alarmes innecessàries. Els qui treballem la prevenció de riscos amb adolescents sovint hem de lluitar contra els discursos d’alarma que acaben generant un efecte crida: se’n parla més, prima la desinformació, i existeixen certs discursos que acaben institucionalitzant-se i configurant-se com a modus operandi de la nostra opinió col·lectiva.

Som experts en definir problemes a partir de noves categories: nomophobia, sexting, bullying, phubbing, grooming i tot un seguit de nous termes. Però tampoc caiguem malintencionadament en l’error de pensar que determinades xacres socials siguin conseqüència de l’irrupció d’internet en aquests últims anys. Evitant atendre la qüestió estructural. Que fa anys que arrosseguem. Les possibles relacions de control entre adolescents és un tema que arrosseguem des de fa anys i que ara ens trobem de front. I no precisament per culpa del doble check. Confondre el sentit dels mitjans a és com arribar al cim sense valorar el recorregut que ens hi ha portat.

La discreció, que no passotisme, també pot donar resultats. Això és: atendre personalitzadament i/o col·lectiva els conflictes fugint de magnificacions i generalitzacions inútils, vetllar per treballar acuradament les audiències que directament o indirecta participen o es veuen afectades i treballar en un clima de tranquilitat relativa. Si bé certs casos poden ajudar-nos a pensar, no utilitzem grans titulars per mimetitzar segons quines problemàtiques. I si pel que estem és per transmetre una informació el més acurada possible, posem en el mateix ordre d’importància el sensacionalisme al voltant de les 28 milions de relacions trencades del watsapp que la notícia del dia després desmentint el mateix estudi apel·lant a una falta de rigor en la font i la pròpia interpretació. Reduint aquestes pràctiques als nostres modes de comprensió obviem alguns errors que ens afecten directament: darrera de greus problemes com el suicidi de l’adolescent canadenca Amanda Todd i d’altres assetjaments a casa nostra han faltat professionals referents darrere i processos bàsics de detecció, acompanyament i intervenció de situacions problema.

I ja que ens ho plantegem, parem-nos a pensar sobre quin ha de ser el sentit del missatge que acompanyi qualsevol discurs de finalitat preventiva: cal prioritzar que vigilem amb els mòbils o treballem des de la lògica sana de la conviència i l’autonomia? Cal que comencem a prohibir segons què a quines edats o ajudem a adquirir responsabilitzacions progressives? Cal que aprenguem a desconnectar-los per la nit o que els integrem durant el nostre son?

És molt probable que tingui més sentit treballar als instituts per una major i millor convivència que no fer xerrades de caire tecnològic o prioritzar més visites de la polícia per avisar-los dels seus problemes. Dit d’una altra manera: si existexien riscos és que perquè hi ha beneficis. No ens quedem només amb l’amenaça i potenciem sobretot les oportunitats. Té més bon pronòstic treballar com construir un bon ferfil de Facebook o Instagram i les avantatges d’una bona identitat digital que no pas els riscos de les fotos de perfil i certes imatges exposades a qualsevol de les xarxes socials.

Constantment qüestionem l’exposició pública de nois i noies  als seus murs i timelines (i de molts adults, cosa que obviem). Ens fa por pensar que aquelles imatges generaran obscenitat en ments pertorbades o problemes en les seves escasses possibilitats laborals de futur. Però cada vegada més caldrà acceptar que tant la dimensió del jo -del cos també- com de les relacions -líquides, citant Baumman– formen part d’aquesta nova configuració cultural i relacional. I en aquest sentit, els smartphones per a moltes persones, adolescents també, funcionen com a mitjans per compartir i conformar de les seves múltiples i provisionals  identitats en constant interacció. Encara que queda per una altra tot el que té a veure amb què passa amb les nostres dades i drets.

Estem obligats també a ajustar la nostra mirada (adulta) a aquestes noves formes de relació, comunicació i convivència adolescent. També caldrà educar en línia, estar-hi i esdevenir referents a la xarxa. No es tracta de deshumanitzar el contacte clàssic, ni passar-nos totalment a l’escena digital, sinó complementar la nostra feina com educadors en els seus propis espais de relació. Espais que, com cada vegada més ens afirmen molts estudis, no esdevenen paral·lels sinó totalment fusionats i complementaris. Dit d’una altra manera: som nosaltres, els adults, que ens encallem en l’eterna separació de l’anomenat món digital al malanomental món real.

La resistència al canvi és un element característic davant qualsevol revolució cultural i comunicativa. I actualment n’estem en una, i de ben grossa. L’escriptura ja va donar maldecaps a Plató (afirmava que perdríem la capactiat de pensar al tenir-ho redactat) o l’invenció de l’imprempta va significar un avanç màgic per al coneixement que certes elits van resistir-se a acceptar (l’expansió i reproducció de la cultura inventada per Gutenberg va posar en entredit certes hegemonies culturals).

Tampoc caiguem en reduccionismes tals ‘ser esclaus del mòbil’ o ‘estimar-nos a partir de les pantalles’. Si en alguna cosa coincideix la comunitat científica internacional és en la necessitat d’entendre aquestes tecnologies com a símptoma d’un problema de base i no causa d’aquest. És a dir: ens enganxem al mòbil o a les relacions on-line per suplir altres carències moltes vegades, novament, lligades al jo i a la qüestió social. Molts estudis proposen com aquelles persones que acaben utilitzant les pantalles problemàticament correlacionen amb simptomatologia afectiva i ansiosa. Traduït col·loquialment: aspectes com estar trist, deprimit, sentir-se sol o posar-se molt nerviós davant el contacte social són factors risc que cal tenir presents.

En definitva, del ‘no et connectis a l’habitació’ al ‘vine a connectar-te al menajador que així ens veiem’, del ‘estàs enganxat al watsapp’ a ‘què tal si un dia parlem? I part m’escrius una cosa maca?’, del ‘quan estudïis tanca el facebook’ a ‘tu millor que ningú saps que et distreu i que no’, del ‘no et compro el mòbil’ a ‘regalar-te’l implica acceptar uns pactes’, del ‘no et deixis controlar’ a ‘estima’t i sàpigues què et fa mal i què no’, etc.

****************

A continuació deixo enllaços a les fonts i altres adreçes d’interès que poden interessar:

Enllaços sobre assetjament:

Dos estudis sobre assetjaments fets últimament a Catalunya:

I aquí us deixo un enllaça a la guia recent editada sobre el món digital a Granollers. Es tracta d’un recull de recursos realitzat per les Biblioteques de Granollers i Canovelles per tal d’apropar-se a les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i descobrir com ens influeixen en el desenvolupament personal i professional, amb la voluntat de reduir l’escletxa digital i fomentar l’ús responsable i crític de les noves tecnologies:

  • Alfabetització en les TIC
  • Reflexions i impacte a nivell social, polític, econòmic, informacional,… Amb llibres de Julian Assange, Dolors Reig, Castells,… entre d’altres.
  • Foment de la responsabilitat i prevenció dels  mals usos. Amb recursos per adolescents, mares i pares, educadors,…
  • Les TIC en la recerca de feina, l’emprenedoria i l’empresa (màrqueting 2.0, posicionament web,…)
  • Ficció amb les TIC com a protagonistes (novel·les, contes i pel·lícules)
  • I tot amanit amb una selecció de pàgines web d’interès

Pàgina 2 de 1212345...10...Última »